Tag Archives: paisatge

El tàndem dígraf-Patau

Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx), Josep Patau i Delicadeses · art de tros (2008-2016) han creat, conjuntament, la gràfica d’un antifestival que és i ha estat (i serà també en el record) tota una declaració de principis. Ella, el contingut; ell, la forma. La bellesa ha sigut sempre una prioritat. L’honestedat, també. Aquí no hi ha hagut falsedats, hi ha hagut certesa i utopia a parts iguals. Des de la primera edició fins avui, el dia abans d’encetar la darrera, el tàndem dígraf-Patau quedarà per al futur en forma paraules contundents dibuixades amb tipografies experimentals i grans dosis d’elegància.

1 postal Delicadeses2 postal Delicadeses3 postal Delicadeses4 postal Delicadeses5 postal Delicadeses

Postals: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Amb aquesta sèrie volíem dir, i de fet hem dit, el que hem fet: “Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans”.

300x300delicadesesDecàleg DELICADESES 2015

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Aquí tenim la capçalera i el decàleg de l’edició de 2015 lluint la tipo TREPA (www.tipopepel.com). El text del decàleg és del dígraf.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

Gràfica i tipografia: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Un encert brutal. Ha estat aplaudit des de bandes molt diverses.

Delicadesses 2011 poster

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Cartell 2011 o les papallones volaven amb una coreografia ordenada.

PRIMERA PROVA cartell Delicadeses 2014_

Gràfica i tipografies: © Josep Patau. L’any 2013 vam fer una pausa necessària, però abans de decidir-ho ja teníem la imatge esbossada. Així va créixer la gràfica del 2014, any de represa.

Anuncis

“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba


El cos absent i present de Marc Sellarès

He llegit, he vist i he intuït tantes superfluïtats al voltant d’EL BOSC DE LES CREUS, obra descomunal en tots els sentits, de l’artista –i després bomber– Marc Sellarès, que aquests darrers dies de concreció numèrica i de fi de cicle em superen. Un exemple, només: no fa falta exalçar la cosificació de la dona d’una manera totalment buida de sentit arran de les creus per impressionar. L’obra de Sellarès parla per se. I diu molt.

IMG_20160724_141547

Em vaig impressionar amb la seva darrera creació des del primer moment que en vaig tenir notícia. Era a través d’un diari comarcal que deia que un bomber havia començat a fer un ritual de dol amb les restes de l’incendi del 26 de juliol al Bages-Anoia. Els incendis sempre ens cremen una part de nosaltres, i els bombers són els herois que el subconscient col·lectiu idolatra com els homes que evitaran que el sòlit incendi –de la mena que sigui– ens cremi una part de nosaltres. Però l’home que l’agost del 2015, tot just un mes després de l’incendi, havia començat a fer aquell ritual de dol amb les restes dels arbres calcinats no era un bomber, era i és un artista poc convencional que treballa, també, de bomber. Però el subconscient col·lectiu no idolatra els artistes, i per això el titular del diari havia de dir alguna altra cosa.

IMG_20160724_124619

Alguna altra nostra cosa no dita, no escrita, no palpable és la bellesa natural i complexa que configura aquesta extensió de creus fetes a cop de tallar a mà –amb una serra de les d’abans– i de clavar a mà –amb claus dels de sempre– branques cremades. Tot aquí és ancestral i tot just per això se’ns clava a l’ànima, perquè ens recorda allò que ja hem oblidat: que els rituals de dol són necessaris perquè són, també –com tota cosa on hi tenen cabuda el bé i el mal, el blanc i el negre, la llum i la fosca–, rituals de vida. Només des de la pèrdua valorem el que tenim, sigui material, sigui immaterial. Però estem massa lligats al tenir, i a l’obtenir-algun-guany-tenint, que ens oblidem que hi ha accions d’art i de vida que es fan perquè sí.

IMG_20160724_140837

Perquè se senten. I sentir és un verb profund allunyat de catàlegs de vacances de cartró i convenció. Sentir és percebre, és tenir consciència emocional i és també lament. La consciència emocional se’ns desdobla a EL BOSC DE LES CREUS i, d’una banda, pessiga l’emoció íntima de l’artista, bomber i veí Marc Sellarès –perquè aquest incendi cremava un tros de paisatge d’infantesa que, d’alguna manera, li és propi–; i, de l’altra, una consciència que com a col·lectiu ens lliga a un bosc arranat al coll de can Maçana, a prop de la muntanya de Montserrat. Aquesta obra és ritual i és també memòria i desmemòria, perquè a mesura que els anys ens avancen anem oblidant tots els incendis que vivim tal com les inclemències del temps oblidaran, destruint-les, aquesta colla de creus que sí, que fan plorar.

IMG_20160724_142046

Fan plorar perquè són bellesa. I contemplar aquesta bellesa amb tots els sentits fa relliscar llàgrimes galta avall. Per allò que és, per allò que havia estat, per allò que ens evoca. Tot són estats transitoris que arrelen sobre la mateixa llavor: l’emoció. Marc Sellarès va ultrapassar l’emoció amb una acció gairebé clandestina el dia que va fer la primera creu, i després dues-centes més, fins a arribar a 1.293, que són les creus que hi ha ara, que equivalen a les hectàrees calcinades. Hi ha treballat tenaç i tossut, creient obstinadament que havia de ser així, que la clandestinitat d’ocupar l’espai de la seva creació artística acabaria desapareixent, perquè, de fet, el bosc no és seu. Ho va encertar: ja no hi ha res clandestí, aquí, només no sentir.

IMG_20160724_124502

Sentir etern en la seva condició d’efímer aquest magne bosc és el que el fa universal. Universal perquè ens remet al Gòlgota, fora muralles, més enllà del límit; amb la diferència que aquí les crucifixions no són tres, sinó moltes més, i no hi ha cossos, sinó el buit del cos o, en tot cas, el cos viu i solitari de Marc Sellarès treballant-hi. Un cos, el seu, que pren per analogia les formes capricioses i anàrquiques de les creus tot just fetes. Ell és la seva obra, també. Ell és aquest paisatge intervingut, aquest tros de terra feta obra d’art. Ell és les seves mans, que han executat la bogeria creativa que li ha recorregut cap i cos. Però EL BOSC DE LES CREUS ens remet també als cementiris dels Balcans: files i files –allí ordenades– de pilons sobre un camp ondulant, enmig de les cases dels vius o als afores, que ens diuen que a sota hi ha algú mort. Aquí, al bosc de Sellarès, hi hem enterrat, com a tot arreu, una esperança o moltes, però cap cos. Som en un cementiri eteri, sense cossos, per això les cosificacions excessives que s’hi han afegit, postisses, a posteriori, ens destorben.

IMG_20160724_142257

Passejar-se pel BOSC DE LES CREUS ara que la terra molla comença a despuntar fulles verdes entre la negror de la cendra, quan a totes les hores del dia les creus projecten capricioses ombres foragita tots els sorolls del món, els reals de la carretera que passa arran, i els propis, els interiors. Marc Sellarès ha fet una obra que ens interpel·la com a individus i com a societat, que ens eixampla els límits de l’acció possible, perquè l’art i els artistes no haurien de tenir límits. Sellarès ha purgat la seva emoció amb la seva pròpia força i amb la seva pròpia obstinació conscient, que l’ha fet treballar durant gairebé cada dia –només va descansar quan es va trencar una cama. Una tenacitat manual que li ha fet sentir com a pròpia la terra cremada i li ha permès de viure-hi boira, i sol, i pluja, i totalitat; i alhora una tenacitat que l’ha dut a sentir-se, d’alguna manera, l’escollit que treballa –no d’una manera convencional, ancestral i/o pagesa, sinó amb una acció creativa directa– aquella terra-cremada-de-tothom-i-de-ningú que se’ns va cremar un dia d’avui fa un any, quan a molts pobles sonaven balls de festa major i recordàvem, també, les morts tràgiques d’un incendi en dates similars, el d’Horta de Sant Joan.

IMG_20160724_142146

La memòria és el que ens diferencia d’altres animals. Agustí Bartra, des de l’exili, deia “com que tinc pressa, sé esperar”. No hauríem d’esperar mai res. Hauríem de saber valorar sempre, des de l’angle que sigui, les coses i les persones que tenim a prop: un bosc, una terra que conforma el nostre paisatge, els paisatges de la nostra ànima, un creador, un bomber, una flor que despunta. Marc Sellarès i el seu bosc de creus i d’esperança és i són un cant a la vida, sense filtres, sense lucres, i un cant d’amor a una terra on un dia hi va créixer un bosc real i avui n’ha crescut un de metafísic.

“Les úniques fronteres són les mentals”, deia Walter Benjamin. Però Sellarès no en té, de fronteres, ni físiques ni mentals, perquè la seva obra les traspassa totes: ha deixat petja a Armènia i a Palestina i ben a prop de casa nostra, com amb l’obra-acció “Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven” i la brutal escultura-denúncia “Per dona, per mare”. Sap què fa i on, quan i com ho fa. Per això ens omple de joia que enguany hagi acceptat la nostra invitació a realitzar NAU, una intervenció feta amb pedra en la vuitena (i darrera) edició de DELICADESES · ART DE TROS –que tindrà lloc a les Garrigues el proper 4 d’agost de 2016–, un antifestival que mescla a parts iguals activisme i dissidència i que exalça la bellesa lògica del paisatge amb intervencions artístiques en llocs naturals poc comuns.

© Text i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)


Manifest d’adéu · DELICADESES · art de tros

Des del dia primer que vaig trepitjar les Garrigues me’n vaig enamorar, perquè jo, ja em disculpareu, m’enamoro de la bellesa. Bellesa és un concepte molt ampli i relatiu que té a veure amb els ulls i amb els ulls del cor, amb els que miren i amb els que hi veuen, i amb els que beuen –amb be alta– el beuratge infinit d’un paisatge de mida humana. Absolutament trastocada i forana com sóc, en aquesta terra i en totes, vaig sentir el desig de fer algun acte creatiu i participatiu per celebrar el deliri d’aquest secà únic, per verge, per buit (és a dir, no ocupat), per endreçat, per silenciat i no explosionat. Creatiu, perquè mai he fet un pas que no sigui creatiu; i participatiu, perquè m’adonava que els autòctons no veien el que jo veia i calia, per tant, fer-los obrir de nou els ulls a allò que era de fet més seu que meu –ara ja no sé a quina banda estic jo. Va ser així com una tarda vam quedar a la Cafeteria Slàvia el lúcid periodista Miquel Andreu i una servidora i sobre tres o quatre tovallons de paper, d’aquells de tel de ceba, vam idear DELICADESES · art de tros. Corria l’any 2008.

IMG_3592                                                      Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La bellesa proporciona plaer a qui la contempla. És, per tant, una percepció subjectiva. Ara bé, si compartim totes aquestes subjectivitats tenim una comunió còsmica amb un moment de la nostra vida, evanescent, i amb la bellesa mateixa. I permeteu-me Joan Vinyoli: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Ningú, ni la memòria. Tan sols parcialment unes imatges, o unes imatges en moviment. Només en quedarà una sensació que voldríem no oblidar.

Gràcies a DELICADESES donaríem a beure, d’un sol glop, en una sola tarda, la bellesa del nostre entorn i la bellesa de les propostes artístiques que oferiríem una horeta llarga abans que el sol es pongués. Perquè som al ponent de Catalunya i ens pertoca de celebrar l’adéu al sol. I ho faríem en col·lectivitat, compartint la nostra solitud.

Delicadeses 2010_a la vall de Matxerri (Castelldans)_foto de Montserrat Cucurella-Jorba                                                       Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La importància del camí, del caminar, d’arribar amb els propis peus al lloc on calgui arribar, el que sigui, on sigui –des de les darreres edicions els espais d’actuació són sempre secrets, ningú no sap on va, i es deixa dur, endut potser per una poètica que ja és inherent al nostre tarannà. D’aquesta manera, la voluntat individual que es converteix en voluntat col·lectiva perquè fem camí amb totes les persones –aquelles “immenses minories” de què parla sempre el novel·lista i polític Miquel Àngel Estradé– que, vingudes d’arreu dels Països Catalans, han decidit deixar-se seduir per un tot que engloba art i territori i té denominació d’origen pròpia: art de tros.

Entenem l’art en el seu sentit ampli: creativitat, acció, respecte. Amb una voluntat de travessar més d’una disciplina. I respectem devotament qualsevol forma d’art i creativitat. Tot just per això, creiem que qualsevol creador ha de ser remunerat per la seva tasca artística, que no s’hi val a obviar la seva feina. Des de DELICADESES hem sempre vetllat perquè així fos, i si de vegades els artistes no han cobrat el que es mereixien és perquè no hem disposat de mitjans, perquè hi hagut institucions que creiem que ens haurien hagut d’ajudar crematísticament i, en canvi, ens han tancat la porta.

IMG_20150820_183035                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

D’altra banda, la pluralitat total de DELICADESES no ha permès que ningú s’ho pogués fer seu –des de cap trona s’han pogut penjar cap medalla– perquè no era de ningú i era de tothom, perquè cada any s’ha fet en un indret diferent d’un terme municipal d’un poble diferent de les Garrigues. Però qui està massa lligat al verb posseir no entén aquesta generositat, aquesta transversalitat, aquesta totalitat. “Hi ha moltes maneres de ser lloc”, que diu Perejaume. La dissidència és la nostra manera.

Amb DELICADESES hem volgut donar visibilitat a totes les varietats de paisatge –i, per tant, de potencialitat de bellesa– que ofereixen els paratges més recòndits del territori de les Garrigues. Hem hagut d’esquivar torres d’alta tensió, plaques solars, centrals eòliques, cimenteres construïdes enmig d’un no-res que no ens hauríem d’haver deixat prendre, carreteres, traçats de tren excessius, basses enmig del secà. Però, hem d’eliminar totes les torres d’alta tensió? Tots els molins? Les fàbriques? Les carreteres? Els rails? Els canals? No, només hem de gestionar-ho. Des d’aquí, des dels pobles, des de les persones. I hem de saber estimar el nostre territori en la seva puresa i defensar-lo des d’aquesta puresa pagesa que en un passat cada cop més llunyà era capaç de construir una espona (oh, meravella de pedra seca!) per plantar-hi potser només quatre ametllers.

P1000710_públic còpia                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

Si nosaltres no vetllem perquè tot aquest potencial d’industrialització i de pseudoeconomia no malmeti el nostre territori no ho farà ningú –mirem, si no, què van fer les homes i les dones del Priorat. Recuperar “el valor d’ús” i no permetre “el valor de canvi” –de què parla el geògraf Sergi Saladié. I l’art i la cultura, encara que immaterials, també són un valor d’ús. Dur a la terra nostra formes diverses de creativitat i enaltir l’arquitectura primigènia que són les cabanes i les parets de pedra seca és art i cultura. El nostre art i la nostra cultura. Per tant, és a les nostres mans, primer, adonar-nos-en i, després, actuar. Defensem la bellesa. Per nosaltres, pels nostres fills, pels fills dels nostres fills.

Des de LA FÀBRICA BELLA (entitat organitzadora, entre altres, de DELICADESES) així ho vam defensar des del minut zero. Ara “han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” –per dir-ho amb Vicent Andrés Estellés– i les persones que habiten aquests pobles de les Garrigues s’han deixat arravatar paratges en nom de no se sap què (progrés, potser). Amb tot, en aquests molts anys que han passat també ha crescut, encara que lentament, un interès pel territori i el paisatge i, de retruc, per la creativitat que s’hi podia contextualitzar.

3075497987_6754e9389e[1]                                                      Foto: © Francesc Gelonch

El desembre de l’any 2011 DELICADESES va guanyar el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i l’any 2015 va ser seleccionat com un dels festivals més singulars dels PPCC i va formar part de la fira de projectes culturals CultSurfing que tingué lloc a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona. Aquest 2016 La fàbrica bella ha col·laborat amb Lletraferits (La Pobla de Cèrvoles) i amb el festival Minipop (Tarragona). Estem molt orgullosos de la feina feta. Des del contrapoder, DELICADESES s’ha erigit silent com a patrimoni immaterial de les Garrigues.

Al llarg d’aquests anys han sigut moltes les propostes que han copiat la marca DELICADESES i, sense tenir la delicadesa de dir que sí, que certament, era còpia, han fet seva la nostra idea. I això cada cop està passant més a prop nostre, alhora que rebem nos inexplicables. Tot plegat ens duu a pensar que des de la marginalitat (oh, els marges, sempre els marges!) hem ideat un festival natural, lògic i ecològic, respectuós, enaltidor de la terra pròpia, motor d’art i cultura, de base (perquè el fem entre tots) i de resistència (perquè si ha tirat endavant ha sigut gràcies a la fe i a la tenacitat), singular i atípic sense fer gens de soroll. Ara marxem. Enguany durem a terme la darrera edició de DELICADESES · art de tros.

_MG_5242                                                      Foto: © Andrew Condon

El lema de DELICADESES de l’any passat deia “i les fulles ens seran llençol”. Perquè a la fi de tot, quan DELICADESES es mori, quan deixi de ser, quan també nosaltres ens morim, les fulles ens seran llençol. I entrarem en comunió amb la terra que ens ha dut a la lluita i a l’amor i que ara ens abraça com un llençol calent que un altre cos ens ha escalfat. I el llençol és una fulla. I el vent se l’endú, enllà de tots als possibles, allí on creixen les utopies –en el sentit estricte, de “societat perfecta”, i no pas com a “quimera, cosa irrealitzable”, tal com s’entén en el llenguatge comú. Sí: allí on creixen les utopies.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014                                                      Gràfica i tipografies: © Josep Patau / Text: © Meritxell Cucurella-Jorba

Però res no mor, reneix. “És estimant que lluitem”, resava el nostre lema del 2014. Perquè és cert. Perquè estimem. I és estimant que lluitem i és lluitant que estimem. Estimem el nostre silenci, el nostre aire pur, les papallones, les marietes, la ferotgia de l’espernallac, les pedres dels camins, la nostra pols, la nostra terra, el plor de la nostra terra, els tossals, aquest nostre paisatge, fet a mida humana. Perquè no és un paisatge diví, de proporcions que tenen a veure amb els déus, sinó humà, fet a la mida dels homes i les dones, per proporcionar plaer a homes i a dones. La bellesa i el plaer, que dèiem.

T'estalono l'ànima a cops de sentències                                                      Foto: © Oriol Cornudella

I torno ara a Perejaume tal com tornaré, final, a Vinyoli i a Rilke: “Concentrada en la feina d’existir, amb una simplicitat antiga i admirable, la vocació de la creixença és créixer.” Vam néixer per créixer, i morim per renéixer.

_MG_5255                                                       Foto: © Andrew Condon

Per tot això –i més, sempre més–, ara i des d’aquí, des d’aquest present que us comença a dir adéu, volem agrair amb un gràcies sense fi la complicitat rebuda, al llarg de tots aquests anys, per part del nostre públic i els nostres artistes. La construcció d’un públic és l’orgull més gran que podem tenir; parlem d’un públic real i també d’un estol de seguidors-en-la-distància, perquè tenim molts seguidors que mai no han estat a DELICADESES però que en la llunyania física i mental s’ho senten seu. Com seu s’ho han sentit sempre (he dit sempre i no exagero!) tots els poetes, pallassos, titellaires, malabaristes, trompetistes, arpistes, acordionistes, guitarristes, contrabaixistes, cantants, pintors, fotògrafs, escultors i altres artistes difícils de classificar que al llarg d’aquests anys han deixat fragments del seu art a DELICADESES. A uns i altres, gràcies!

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Rilke-Vinyoli

Ploraria. Ploraria com plora la pluja. Però no ploraré. Diré novament gràcies a Miquel Andreu, pels inicis; a la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, també pels inicis; a Josep Patau, per crear bellesa a través de cada lletra i cada cartell i superar-se sempre; a Pau Urgell, el nostre assessor de postes de sol; a Andrew Condon, per les fotos primeres i per tantes coses difícils de posar per escrit; a Eduard Batlle, còmplice en les darreres edicions; al Som, a Antaviana i a L’Olivera per ser-hi gairebé des del primer dia; als ajuntaments, entitats i empreses que han col·laborat amb nosaltres; a Josep Borrell, per fer-nos costat; a Oriol Cornudella, per molt, per tant; a Pruden Panadès, per l’entesa i els articles; als artistes, tots; i al públic, tot; i als noms que no escric, i així fins a l’infinit.

Meritxell Cucurella-Jorba
directora artística de DELICADESES · art de tros

5 postal Delicadeses


I m’ajauré com el gat que no sóc (L’estiu clavat)

I m’ajauré com el gat que no sóc ni voldria ser sobre la falda de la terra perquè em gratis els dubtes i la pell i em diguis el que saps que necessito sentir i no em sé dir. Que la revolta la farem tots, des de la calma d’aquest silenci que avui ens ha aturat aquí. Per fer de la música, abstracció; i dels mals records dels altres, pau. Per sentir entre l’ondulació d’aquest tot tan imperfecte, la perfecció de la nostra anarquia, els crits dels nens que busquen bellesa perquè en són fills. I no ploren llàgrimes sinó colors fets del fang de la terra de cada bocí de terra d’aquest nostre petit món que ens hem obstinat a estimar i té un nom que en són dos. I és plural. Com sempre tot.

IMG_20151024_170131

© text i imatge: el dígraf del desitx


Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)