Tag Archives: Garrigues

El cos absent i present de Marc Sellarès

He llegit, he vist i he intuït tantes superfluïtats al voltant d’EL BOSC DE LES CREUS, obra descomunal en tots els sentits, de l’artista –i després bomber– Marc Sellarès, que aquests darrers dies de concreció numèrica i de fi de cicle em superen. Un exemple, només: no fa falta exalçar la cosificació de la dona d’una manera totalment buida de sentit arran de les creus per impressionar. L’obra de Sellarès parla per se. I diu molt.

IMG_20160724_141547

Em vaig impressionar amb la seva darrera creació des del primer moment que en vaig tenir notícia. Era a través d’un diari comarcal que deia que un bomber havia començat a fer un ritual de dol amb les restes de l’incendi del 26 de juliol al Bages-Anoia. Els incendis sempre ens cremen una part de nosaltres, i els bombers són els herois que el subconscient col·lectiu idolatra com els homes que evitaran que el sòlit incendi –de la mena que sigui– ens cremi una part de nosaltres. Però l’home que l’agost del 2015, tot just un mes després de l’incendi, havia començat a fer aquell ritual de dol amb les restes dels arbres calcinats no era un bomber, era i és un artista poc convencional que treballa, també, de bomber. Però el subconscient col·lectiu no idolatra els artistes, i per això el titular del diari havia de dir alguna altra cosa.

IMG_20160724_124619

Alguna altra nostra cosa no dita, no escrita, no palpable és la bellesa natural i complexa que configura aquesta extensió de creus fetes a cop de tallar a mà –amb una serra de les d’abans– i de clavar a mà –amb claus dels de sempre– branques cremades. Tot aquí és ancestral i tot just per això se’ns clava a l’ànima, perquè ens recorda allò que ja hem oblidat: que els rituals de dol són necessaris perquè són, també –com tota cosa on hi tenen cabuda el bé i el mal, el blanc i el negre, la llum i la fosca–, rituals de vida. Només des de la pèrdua valorem el que tenim, sigui material, sigui immaterial. Però estem massa lligats al tenir, i a l’obtenir-algun-guany-tenint, que ens oblidem que hi ha accions d’art i de vida que es fan perquè sí.

IMG_20160724_140837

Perquè se senten. I sentir és un verb profund allunyat de catàlegs de vacances de cartró i convenció. Sentir és percebre, és tenir consciència emocional i és també lament. La consciència emocional se’ns desdobla a EL BOSC DE LES CREUS i, d’una banda, pessiga l’emoció íntima de l’artista, bomber i veí Marc Sellarès –perquè aquest incendi cremava un tros de paisatge d’infantesa que, d’alguna manera, li és propi–; i, de l’altra, una consciència que com a col·lectiu ens lliga a un bosc arranat al coll de can Maçana, a prop de la muntanya de Montserrat. Aquesta obra és ritual i és també memòria i desmemòria, perquè a mesura que els anys ens avancen anem oblidant tots els incendis que vivim tal com les inclemències del temps oblidaran, destruint-les, aquesta colla de creus que sí, que fan plorar.

IMG_20160724_142046

Fan plorar perquè són bellesa. I contemplar aquesta bellesa amb tots els sentits fa relliscar llàgrimes galta avall. Per allò que és, per allò que havia estat, per allò que ens evoca. Tot són estats transitoris que arrelen sobre la mateixa llavor: l’emoció. Marc Sellarès va ultrapassar l’emoció amb una acció gairebé clandestina el dia que va fer la primera creu, i després dues-centes més, fins a arribar a 1.293, que són les creus que hi ha ara, que equivalen a les hectàrees calcinades. Hi ha treballat tenaç i tossut, creient obstinadament que havia de ser així, que la clandestinitat d’ocupar l’espai de la seva creació artística acabaria desapareixent, perquè, de fet, el bosc no és seu. Ho va encertar: ja no hi ha res clandestí, aquí, només no sentir.

IMG_20160724_124502

Sentir etern en la seva condició d’efímer aquest magne bosc és el que el fa universal. Universal perquè ens remet al Gòlgota, fora muralles, més enllà del límit; amb la diferència que aquí les crucifixions no són tres, sinó moltes més, i no hi ha cossos, sinó el buit del cos o, en tot cas, el cos viu i solitari de Marc Sellarès treballant-hi. Un cos, el seu, que pren per analogia les formes capricioses i anàrquiques de les creus tot just fetes. Ell és la seva obra, també. Ell és aquest paisatge intervingut, aquest tros de terra feta obra d’art. Ell és les seves mans, que han executat la bogeria creativa que li ha recorregut cap i cos. Però EL BOSC DE LES CREUS ens remet també als cementiris dels Balcans: files i files –allí ordenades– de pilons sobre un camp ondulant, enmig de les cases dels vius o als afores, que ens diuen que a sota hi ha algú mort. Aquí, al bosc de Sellarès, hi hem enterrat, com a tot arreu, una esperança o moltes, però cap cos. Som en un cementiri eteri, sense cossos, per això les cosificacions excessives que s’hi han afegit, postisses, a posteriori, ens destorben.

IMG_20160724_142257

Passejar-se pel BOSC DE LES CREUS ara que la terra molla comença a despuntar fulles verdes entre la negror de la cendra, quan a totes les hores del dia les creus projecten capricioses ombres foragita tots els sorolls del món, els reals de la carretera que passa arran, i els propis, els interiors. Marc Sellarès ha fet una obra que ens interpel·la com a individus i com a societat, que ens eixampla els límits de l’acció possible, perquè l’art i els artistes no haurien de tenir límits. Sellarès ha purgat la seva emoció amb la seva pròpia força i amb la seva pròpia obstinació conscient, que l’ha fet treballar durant gairebé cada dia –només va descansar quan es va trencar una cama. Una tenacitat manual que li ha fet sentir com a pròpia la terra cremada i li ha permès de viure-hi boira, i sol, i pluja, i totalitat; i alhora una tenacitat que l’ha dut a sentir-se, d’alguna manera, l’escollit que treballa –no d’una manera convencional, ancestral i/o pagesa, sinó amb una acció creativa directa– aquella terra-cremada-de-tothom-i-de-ningú que se’ns va cremar un dia d’avui fa un any, quan a molts pobles sonaven balls de festa major i recordàvem, també, les morts tràgiques d’un incendi en dates similars, el d’Horta de Sant Joan.

IMG_20160724_142146

La memòria és el que ens diferencia d’altres animals. Agustí Bartra, des de l’exili, deia “com que tinc pressa, sé esperar”. No hauríem d’esperar mai res. Hauríem de saber valorar sempre, des de l’angle que sigui, les coses i les persones que tenim a prop: un bosc, una terra que conforma el nostre paisatge, els paisatges de la nostra ànima, un creador, un bomber, una flor que despunta. Marc Sellarès i el seu bosc de creus i d’esperança és i són un cant a la vida, sense filtres, sense lucres, i un cant d’amor a una terra on un dia hi va créixer un bosc real i avui n’ha crescut un de metafísic.

“Les úniques fronteres són les mentals”, deia Walter Benjamin. Però Sellarès no en té, de fronteres, ni físiques ni mentals, perquè la seva obra les traspassa totes: ha deixat petja a Armènia i a Palestina i ben a prop de casa nostra, com amb l’obra-acció “Entraràs en un port que els teus ulls ignoraven” i la brutal escultura-denúncia “Per dona, per mare”. Sap què fa i on, quan i com ho fa. Per això ens omple de joia que enguany hagi acceptat la nostra invitació a realitzar NAU, una intervenció feta amb pedra en la vuitena (i darrera) edició de DELICADESES · ART DE TROS –que tindrà lloc a les Garrigues el proper 4 d’agost de 2016–, un antifestival que mescla a parts iguals activisme i dissidència i que exalça la bellesa lògica del paisatge amb intervencions artístiques en llocs naturals poc comuns.

© Text i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

Anuncis

Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba

 

 


el dígraf del desitx té el plaer de presentar-vos un estiu de poesia: per no decaure

Una de les coses més tristes de les acaballes del juliol és que les orenetes se’ns en van. Marxaran i no tornaran fins l’any que ve. Haurem de fer la roda dels mesos per sentir de nou la seva cridòria energètica i apassionada. Entremig hi haurem de posar poesia, per no decaure. Perquè el nostre vol sigui alt com el d’elles.

dijous 2 d’agost de 2012 · posta de sol
DELICADESES (5a edició) · a les Garrigues
(més info al Fb de La fàbrica bella i al Fb de Delicadeses)

dijous 9 d’agost de 2012 · posta de sol
DELICADESES (5a edició) · a les Garrigues
(més info al Fb de La fàbrica bella i al Fb de Delicadeses)

divendres 3 d’agost de 2012 · 22.30 hores
FOLLS I NOCTURNS en concert en el marc de les Serenates d’estiu de Cal Pastor (La Pobla de Cèrvoles)
un grup de música amb lletres escrites per tx!

dilluns 20 d’agost de 2012 · 21.30 hores
poesia a la platja (3a edició) al xiringuito El Último Chiringo d’Ocata (Maresme)
tx entre molts altres!

dissabte 1 i diumenge 2 de setembre de 2012 · 24 hores de poesia
versos lliures de carrer a Tarragona
tx entre molts (molts!) altres fent una marató de vint-i-quatre hores per carrers i places de TGN