Tag Archives: volcà

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.