Tag Archives: Vinyoli

D’ànimes lliures i de llibres, sempre lliures

De vegades, i potser sempre, els llibres ens trien. És a dir, nosaltres, lectors, som triats pels llibres que voldran ser devorats pels nostres ulls, pel rastre de la nostra mà sobre seu i, sobretot, pel nostre cap i la nostra ànima.

Vaig assaltar, d’un sol cop, Federico García Lorca. Teatre, aquest cop. Feia temps que no el llegia, i en tenia ganes. El text d’ara era EL PÚBLICO (Arola Editors), que mai abans havia llegit. Quan vaig acabar, d’un sol cop, he dit, vaig sentir que la paraula llibertat tenia raó de ser. Perquè hi acabava de llegir el Lorca més lliure, més animal, més surreal, més revolucionari, més crític, més qüestionador de tot el que està fet i tot el que està per fer. I el Lorca apassionat de sempre, el Lorca que va dotar la llengua castellana de dolçor i revolta amb poques paraules: “La noche no es un momento, pero un momento puede durar toda la noche”.

lorca_4

EL PÚBLICO va ser escrita entre 1929 i 1930, en l’època americana de García Lorca. L’escriptura d’aquest text teatral és paral·lela a l’escriptura del mític Poeta en Nueva York o el dir i el dir-se sense embuts. I això ho feia un dramaturg i poeta fill d’una Espanya rància. Un dramaturg i poeta amant de qualsevol impuls que el fes sortir d’aquest clos que no li deixava veure cap llum. Lorca estava fascinat per les llums i les ombres del que va més enllà de, pel surrealisme, el trencament i l’avantguarda, i estava fascinat, entre moltes altres obres contemporànies seves, per Un chien andalou (1929), un curtmetratge realitzat per Luis Buñuel amb guió de Salvador Dalí i el mateix Buñuel les primeres seqüències del qual han inspirat generacions i generacions d’artistes de disciplines diverses. Visions, somnis, fantasia. Com les mateixes visions, els mateixos somnis i la mateixa fantasia que deixa anar Lorca a EL PÚBLICO per reivindicar sense embuts l’amor entre dos homes (de la mateixa que al film de Buñuel es reivindica un altre tipus de relació home-dona), la possibilitat de fer un teatre que ens posi cara a cara amb la realitat i la veritat, i fer realment que el teatre sigui accessible a tothom. Gairebé res: excés de modernitat?

16(1)

Lorca sabia, n’era ben conscient, què acabava de començar a fer: “He empezado a escribir una cosa de teatro que puede ser interesante. Hay que pensar en el teatro del porvenir. Todo lo que existe ahora en España está muerto. O se cambia el teatro de raíz o se acaba para siempre. No hay otra solución.” Acabava de començar a donar forma al teatre del futur. Com? Amb un text que alguns qualificaran, per motius diversos, d’irrepresentable? Amb la paraula? Amb les paraules? Amb les idees que vehiculen les paraules? El mateix Lorca ho va confessar als seus amics: “Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario.”

(Del 17 de desembre de 2015 fins al 3 de gener de 2016 EL PÚBLICO es podrà veure al TNC en un muntatge dirigit per Àlex Rigola. Les imatges que en teniu aquí formen part d’aquesta posada en escena i són obra de Ros Ribas.)

13

Després de l’assalt de Lorca, m’esperava des de feia només un dia, silent, pacient, mirant-me amb el blanc de l’ull molt blanc, EN AQUESTA GRAN ÈPOCA… LES PARAULES SÓN PUNYS, del poeta, lingüista i insubmís apassionat Jordi Martí Font. I el blanc tan blanc és cosa de l’il·lustrador i punyent fotògraf Jordi Borràs, que ha dissenyat la coberta i ha maquetat el llibre. Un llibre d’Edicions de 1979. Un llibre d’avui, que crema, que ens crema com el roig i el negre que l’envolten pertot. Un llibre de llibres, que ens durà fins allí on voldrem que ens dugui, com tot en la vida. Perquè són tantes les referències que se’ns bifurquen en camins oberts que es tornen a obrir i a obrir fins a intentar assedegar-nos totes les incerteses d’un ara i un aquí que comença i acaba per les paraules, per allò que volen dir i per allò que alguns volen que vulguin dir. I Martí Font ens duu per l’escriptura i el pensament de Sòcrates, Saussure, Heidegger, Adorno, Sartre o Derrida o pels camins de Maragall, Akhmàtova, Rilke i Vinyoli, i de Ionesco i Hac Mor, i més, molts més. I no ens n’adonem, que ell, l’autor, en tot moment, ens està agafant la mà, i volem que el passeig continuï, perquè no estem gens cansats i tenim ganes de més, sempre més.

paraulessonpunys

Hi ha entrades que m’agraden especialment, com la del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre (1905-1980): “Sartre diu que ‘les paraules són la quinta essència de les coses’ i mentre era un infant arribà a creure que eren les que sostenien el món, fins al punt que pensava que si aquest existia era perquè un autor ocult l’escrivia cada dia fins en els detalls més minúsculs; el seu posterior ateisme l’allunyà d’aquests pensaments d’infant.” O la de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1966) o la de Plató. Perquè aquí no hi ha límits ni hi ha presons, aquí hi ha vida en forma de paraules, pel·lícules que hem vist sense pensar en, o grups de música que menysprearíem només perquè fan massa soroll. És el rebombori dels dubtes. Perquè “preguntar-se ja és fer camí”. Amb Jordi Martí Font i la seva mà i els seus punys, o sols.

La_zona-Sergei_Dovlatov_1

I després d’aquests dos assalts de poètiques de la revolta, des del teatre poc convencional per a l’època en què va ser escrit, l’un, i des de l’assaig poc convencional també, l’altre, vaig assaltar un autor per mi encara desconegut (sí…): Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que va haver d’exiliar als Estats Units i que Labreu edicions fa anys que reivindica a través de l’edició d’uns quants dels seus títols. El vaig assaltar des d’una novel·la que porta per títol ELS NOSTRES i és una petita gran joia per la bella manera, contundent i poètica, rodona i polièdrica, i plena de picades d’ullet al lector, de dir-nos una història que a mi, us he de ser franca, en principi no m’interessava. Ara bé, la manera sí. La manera com Dovlàtov escriu sí. Perquè sona a si mateix. (Jean Echenoz i el seu 14 em van fer un efecte similar: brutal, brutals.) I la puresa és sempre un bé preuadíssim. I ara em pregunto, final i concloent, si quan ens agrada la manera ens agrada la cosa. Si del com anem al què. I si aleshores, rendits als encants d’una manera de dir, que és també sempre una tria, ja aplaudim un tot que ens ha triat a nosaltres perquè és, també, dels nostres.

I deixem, en l’aire, la pregunta. I caminem.

© text: el dígraf del desitx

Anuncis

Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)