Tag Archives: utopia

El tàndem dígraf-Patau

Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx), Josep Patau i Delicadeses · art de tros (2008-2016) han creat, conjuntament, la gràfica d’un antifestival que és i ha estat (i serà també en el record) tota una declaració de principis. Ella, el contingut; ell, la forma. La bellesa ha sigut sempre una prioritat. L’honestedat, també. Aquí no hi ha hagut falsedats, hi ha hagut certesa i utopia a parts iguals. Des de la primera edició fins avui, el dia abans d’encetar la darrera, el tàndem dígraf-Patau quedarà per al futur en forma paraules contundents dibuixades amb tipografies experimentals i grans dosis d’elegància.

1 postal Delicadeses2 postal Delicadeses3 postal Delicadeses4 postal Delicadeses5 postal Delicadeses

Postals: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Amb aquesta sèrie volíem dir, i de fet hem dit, el que hem fet: “Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans”.

300x300delicadesesDecàleg DELICADESES 2015

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Aquí tenim la capçalera i el decàleg de l’edició de 2015 lluint la tipo TREPA (www.tipopepel.com). El text del decàleg és del dígraf.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

Gràfica i tipografia: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Un encert brutal. Ha estat aplaudit des de bandes molt diverses.

Delicadesses 2011 poster

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Cartell 2011 o les papallones volaven amb una coreografia ordenada.

PRIMERA PROVA cartell Delicadeses 2014_

Gràfica i tipografies: © Josep Patau. L’any 2013 vam fer una pausa necessària, però abans de decidir-ho ja teníem la imatge esbossada. Així va créixer la gràfica del 2014, any de represa.


Manifest d’adéu · DELICADESES · art de tros

Des del dia primer que vaig trepitjar les Garrigues me’n vaig enamorar, perquè jo, ja em disculpareu, m’enamoro de la bellesa. Bellesa és un concepte molt ampli i relatiu que té a veure amb els ulls i amb els ulls del cor, amb els que miren i amb els que hi veuen, i amb els que beuen –amb be alta– el beuratge infinit d’un paisatge de mida humana. Absolutament trastocada i forana com sóc, en aquesta terra i en totes, vaig sentir el desig de fer algun acte creatiu i participatiu per celebrar el deliri d’aquest secà únic, per verge, per buit (és a dir, no ocupat), per endreçat, per silenciat i no explosionat. Creatiu, perquè mai he fet un pas que no sigui creatiu; i participatiu, perquè m’adonava que els autòctons no veien el que jo veia i calia, per tant, fer-los obrir de nou els ulls a allò que era de fet més seu que meu –ara ja no sé a quina banda estic jo. Va ser així com una tarda vam quedar a la Cafeteria Slàvia el lúcid periodista Miquel Andreu i una servidora i sobre tres o quatre tovallons de paper, d’aquells de tel de ceba, vam idear DELICADESES · art de tros. Corria l’any 2008.

IMG_3592                                                      Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La bellesa proporciona plaer a qui la contempla. És, per tant, una percepció subjectiva. Ara bé, si compartim totes aquestes subjectivitats tenim una comunió còsmica amb un moment de la nostra vida, evanescent, i amb la bellesa mateixa. I permeteu-me Joan Vinyoli: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Ningú, ni la memòria. Tan sols parcialment unes imatges, o unes imatges en moviment. Només en quedarà una sensació que voldríem no oblidar.

Gràcies a DELICADESES donaríem a beure, d’un sol glop, en una sola tarda, la bellesa del nostre entorn i la bellesa de les propostes artístiques que oferiríem una horeta llarga abans que el sol es pongués. Perquè som al ponent de Catalunya i ens pertoca de celebrar l’adéu al sol. I ho faríem en col·lectivitat, compartint la nostra solitud.

Delicadeses 2010_a la vall de Matxerri (Castelldans)_foto de Montserrat Cucurella-Jorba                                                       Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La importància del camí, del caminar, d’arribar amb els propis peus al lloc on calgui arribar, el que sigui, on sigui –des de les darreres edicions els espais d’actuació són sempre secrets, ningú no sap on va, i es deixa dur, endut potser per una poètica que ja és inherent al nostre tarannà. D’aquesta manera, la voluntat individual que es converteix en voluntat col·lectiva perquè fem camí amb totes les persones –aquelles “immenses minories” de què parla sempre el novel·lista i polític Miquel Àngel Estradé– que, vingudes d’arreu dels Països Catalans, han decidit deixar-se seduir per un tot que engloba art i territori i té denominació d’origen pròpia: art de tros.

Entenem l’art en el seu sentit ampli: creativitat, acció, respecte. Amb una voluntat de travessar més d’una disciplina. I respectem devotament qualsevol forma d’art i creativitat. Tot just per això, creiem que qualsevol creador ha de ser remunerat per la seva tasca artística, que no s’hi val a obviar la seva feina. Des de DELICADESES hem sempre vetllat perquè així fos, i si de vegades els artistes no han cobrat el que es mereixien és perquè no hem disposat de mitjans, perquè hi hagut institucions que creiem que ens haurien hagut d’ajudar crematísticament i, en canvi, ens han tancat la porta.

IMG_20150820_183035                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

D’altra banda, la pluralitat total de DELICADESES no ha permès que ningú s’ho pogués fer seu –des de cap trona s’han pogut penjar cap medalla– perquè no era de ningú i era de tothom, perquè cada any s’ha fet en un indret diferent d’un terme municipal d’un poble diferent de les Garrigues. Però qui està massa lligat al verb posseir no entén aquesta generositat, aquesta transversalitat, aquesta totalitat. “Hi ha moltes maneres de ser lloc”, que diu Perejaume. La dissidència és la nostra manera.

Amb DELICADESES hem volgut donar visibilitat a totes les varietats de paisatge –i, per tant, de potencialitat de bellesa– que ofereixen els paratges més recòndits del territori de les Garrigues. Hem hagut d’esquivar torres d’alta tensió, plaques solars, centrals eòliques, cimenteres construïdes enmig d’un no-res que no ens hauríem d’haver deixat prendre, carreteres, traçats de tren excessius, basses enmig del secà. Però, hem d’eliminar totes les torres d’alta tensió? Tots els molins? Les fàbriques? Les carreteres? Els rails? Els canals? No, només hem de gestionar-ho. Des d’aquí, des dels pobles, des de les persones. I hem de saber estimar el nostre territori en la seva puresa i defensar-lo des d’aquesta puresa pagesa que en un passat cada cop més llunyà era capaç de construir una espona (oh, meravella de pedra seca!) per plantar-hi potser només quatre ametllers.

P1000710_públic còpia                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

Si nosaltres no vetllem perquè tot aquest potencial d’industrialització i de pseudoeconomia no malmeti el nostre territori no ho farà ningú –mirem, si no, què van fer les homes i les dones del Priorat. Recuperar “el valor d’ús” i no permetre “el valor de canvi” –de què parla el geògraf Sergi Saladié. I l’art i la cultura, encara que immaterials, també són un valor d’ús. Dur a la terra nostra formes diverses de creativitat i enaltir l’arquitectura primigènia que són les cabanes i les parets de pedra seca és art i cultura. El nostre art i la nostra cultura. Per tant, és a les nostres mans, primer, adonar-nos-en i, després, actuar. Defensem la bellesa. Per nosaltres, pels nostres fills, pels fills dels nostres fills.

Des de LA FÀBRICA BELLA (entitat organitzadora, entre altres, de DELICADESES) així ho vam defensar des del minut zero. Ara “han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” –per dir-ho amb Vicent Andrés Estellés– i les persones que habiten aquests pobles de les Garrigues s’han deixat arravatar paratges en nom de no se sap què (progrés, potser). Amb tot, en aquests molts anys que han passat també ha crescut, encara que lentament, un interès pel territori i el paisatge i, de retruc, per la creativitat que s’hi podia contextualitzar.

3075497987_6754e9389e[1]                                                      Foto: © Francesc Gelonch

El desembre de l’any 2011 DELICADESES va guanyar el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i l’any 2015 va ser seleccionat com un dels festivals més singulars dels PPCC i va formar part de la fira de projectes culturals CultSurfing que tingué lloc a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona. Aquest 2016 La fàbrica bella ha col·laborat amb Lletraferits (La Pobla de Cèrvoles) i amb el festival Minipop (Tarragona). Estem molt orgullosos de la feina feta. Des del contrapoder, DELICADESES s’ha erigit silent com a patrimoni immaterial de les Garrigues.

Al llarg d’aquests anys han sigut moltes les propostes que han copiat la marca DELICADESES i, sense tenir la delicadesa de dir que sí, que certament, era còpia, han fet seva la nostra idea. I això cada cop està passant més a prop nostre, alhora que rebem nos inexplicables. Tot plegat ens duu a pensar que des de la marginalitat (oh, els marges, sempre els marges!) hem ideat un festival natural, lògic i ecològic, respectuós, enaltidor de la terra pròpia, motor d’art i cultura, de base (perquè el fem entre tots) i de resistència (perquè si ha tirat endavant ha sigut gràcies a la fe i a la tenacitat), singular i atípic sense fer gens de soroll. Ara marxem. Enguany durem a terme la darrera edició de DELICADESES · art de tros.

_MG_5242                                                      Foto: © Andrew Condon

El lema de DELICADESES de l’any passat deia “i les fulles ens seran llençol”. Perquè a la fi de tot, quan DELICADESES es mori, quan deixi de ser, quan també nosaltres ens morim, les fulles ens seran llençol. I entrarem en comunió amb la terra que ens ha dut a la lluita i a l’amor i que ara ens abraça com un llençol calent que un altre cos ens ha escalfat. I el llençol és una fulla. I el vent se l’endú, enllà de tots als possibles, allí on creixen les utopies –en el sentit estricte, de “societat perfecta”, i no pas com a “quimera, cosa irrealitzable”, tal com s’entén en el llenguatge comú. Sí: allí on creixen les utopies.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014                                                      Gràfica i tipografies: © Josep Patau / Text: © Meritxell Cucurella-Jorba

Però res no mor, reneix. “És estimant que lluitem”, resava el nostre lema del 2014. Perquè és cert. Perquè estimem. I és estimant que lluitem i és lluitant que estimem. Estimem el nostre silenci, el nostre aire pur, les papallones, les marietes, la ferotgia de l’espernallac, les pedres dels camins, la nostra pols, la nostra terra, el plor de la nostra terra, els tossals, aquest nostre paisatge, fet a mida humana. Perquè no és un paisatge diví, de proporcions que tenen a veure amb els déus, sinó humà, fet a la mida dels homes i les dones, per proporcionar plaer a homes i a dones. La bellesa i el plaer, que dèiem.

T'estalono l'ànima a cops de sentències                                                      Foto: © Oriol Cornudella

I torno ara a Perejaume tal com tornaré, final, a Vinyoli i a Rilke: “Concentrada en la feina d’existir, amb una simplicitat antiga i admirable, la vocació de la creixença és créixer.” Vam néixer per créixer, i morim per renéixer.

_MG_5255                                                       Foto: © Andrew Condon

Per tot això –i més, sempre més–, ara i des d’aquí, des d’aquest present que us comença a dir adéu, volem agrair amb un gràcies sense fi la complicitat rebuda, al llarg de tots aquests anys, per part del nostre públic i els nostres artistes. La construcció d’un públic és l’orgull més gran que podem tenir; parlem d’un públic real i també d’un estol de seguidors-en-la-distància, perquè tenim molts seguidors que mai no han estat a DELICADESES però que en la llunyania física i mental s’ho senten seu. Com seu s’ho han sentit sempre (he dit sempre i no exagero!) tots els poetes, pallassos, titellaires, malabaristes, trompetistes, arpistes, acordionistes, guitarristes, contrabaixistes, cantants, pintors, fotògrafs, escultors i altres artistes difícils de classificar que al llarg d’aquests anys han deixat fragments del seu art a DELICADESES. A uns i altres, gràcies!

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Rilke-Vinyoli

Ploraria. Ploraria com plora la pluja. Però no ploraré. Diré novament gràcies a Miquel Andreu, pels inicis; a la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, també pels inicis; a Josep Patau, per crear bellesa a través de cada lletra i cada cartell i superar-se sempre; a Pau Urgell, el nostre assessor de postes de sol; a Andrew Condon, per les fotos primeres i per tantes coses difícils de posar per escrit; a Eduard Batlle, còmplice en les darreres edicions; al Som, a Antaviana i a L’Olivera per ser-hi gairebé des del primer dia; als ajuntaments, entitats i empreses que han col·laborat amb nosaltres; a Josep Borrell, per fer-nos costat; a Oriol Cornudella, per molt, per tant; a Pruden Panadès, per l’entesa i els articles; als artistes, tots; i al públic, tot; i als noms que no escric, i així fins a l’infinit.

Meritxell Cucurella-Jorba
directora artística de DELICADESES · art de tros

5 postal Delicadeses


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)