Tag Archives: Txabi Àbrego

Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.


La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


Tot endreçant: Folls i nocturns

Hi ha dies que toca endreçar sabates i llençar les velles i enllustrar de nou les noves, les que encara es poden fer servir. Avui endreçarem vídeos, i en penjarem uns quants, d’entre els que trobem.

Comencem amb els vídeos-testimoni del grup de música Folls i nocturns. Dèiem que cantàvem poesia i recitàvem música. Érem els que dic que érem a continuació:

Pep Rock Masip: veu cantada i saxo
Roger Cornudella: teclats, melòdica i veus
Toni Cambrodí: guitarres i veus
Josep Pagès: bateria i veus
Iban Riu: guitarres i veus
Joan Guarro/Xavi Jové: baix
Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx: veu recitada
sis músics + una poeta

xv i meritxell
Al darrere nostre, fent-nos d’amic, de confessor i de productor, el gran Víctor Ayuso. Ell ens va donar un cop de mà en la producció musical del disc “207”, que vam enregistrar a El Zulo (Almacelles), de la mà de Txabi Àbrego, i vam masteritzar a Catmastering (Manresa) amb Juanjo Muñoz. El disseny gràfic del disc va ser obra de Josep Patau.

Ara bé, si tenim vídeos del nostre pas per alguns escenaris és gràcies a la tenacitat de Miguel Cerezo. O sigui que ara i des d’aquí. Li donem les gràcies. Per sempre. I aquí tenim un fragment del concert que vam fer a la Sala Luz de Gas (Barcelona) el 18 de gener de 2014. El públic corejava tots els nostres temes. Tots, eh. Però els vam voler sorprendre amb un tema nou: SALZE. Un tema fet, com sempre, a partir d’un poema del dígraf; en aquest cas, del llibre Els amants de Sarajevo.

Vam enregistrar un videoclip amb Marc Cucurella i Berta O. Peig. Vam triar un tema comercial, punyent i poètic, un dels temes preferits del nostre públic: PARÍS. Es va enregistrat en racons del poble i del terme de les Borges Blanques, la Floresta i Cervià de les Garrigues els dies 16 i 17 de maig de 2014.

Tot seguit, us deixem amb la història de cadascun dels temes:

1 · DEVORAREM
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba; a partir del poema ‘Devorarem l’aire que ens neix al davant’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
DEVORAREM amaga el nostre nom. És un poema ben breu que el dígraf del desitx lliga amb una sèrie de poemes-passió que conformen la segona part d’Intemperància roig encès. Una part que porta per títol (la inconsciència) rastre breu. Perquè la passió és inconscient o no és. I de la inconsciència passem a la peça simfònica que s’ha anat fent gran gràcies a un vespre d’assaig d’allò més productiu: l’Iban amb un arpegi com a proposta musical, el Roger inspiradíssim al piano i el Pep, il·luminat, acabant de rematar la proposta al micro.

2 · PARADÍS
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Impúdicament’, del llibre Verticalitat i delinqüència
PARADÍS és un text d’aquells que el dígraf un dia o un altre havia d’escriure. I el moment es va esdevenir. El Roger va fer el primer esbós de la música tot just abans del nostre concert de debut, que va ser l’agost del 2012 (el dia de l’aniversari del Toni!). No ens vam atrevir a tocar-la aleshores perquè més que verda, era encara gairebé inexistent. El dígraf recorda que va dur la música primera estampada al cor al llarg de molts i molts dies (l’havia rebuda mentre era de vacances, un dia de setembre, el dia del seu aniversari!). Ara és una cançó festiva i potent. És el que tots hem volgut que fos. I potser en el fons és, també, una cançó que lliga i deslliga aniversaris, feliçment i descaradament.

I aquí us deixem amb un fragment d’aquest tema, enregistrat al concert que vam fer a la Cafeteria Slàvia (Les Borges Blanques) el 30 de novembre de 2013. Teníem el públic comprat; i els vidres suaven perquè l’ambient no podia estar més encès…

3 · GRAN HOTEL · habitació 702
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL és l’entrada i la sortida. L’arribada. I la marxa. L’hola, ja-sóc-aquí. I l’adéu, sé-que-ens-tornarem-a-trobar-aviat. I entre habitació i habitació, el temps perd hores. O les guanya. Hi ha coses que no sabrem mai. I ja va bé que sigui així. Perquè desitjaràs, llavors, explicar-te un, dos, tres, quatre contes… o apujar el volum dels batecs que cap a tu corren.

4 · PARÍS
Música: Iban Riu i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, versió del poema ‘París set dies’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
PARÍS podria ser la nostra carta de presentació. Amb aquest poema, les paraules de tx són vistes com un desvergonyiment i un cop de puny, però són també una aclucada d’ull i una carícia. La cançó que n’hem fet resumeix el nostre quefer: recitem música i cantem poesia. O, encara: com partint d’un poema aconseguim un tema que és difícil treure’s del cap… O potser ens direu que no?

Tot seguit us deixem amb un fragment de PARÍS, executat en un concert que vam fer en el marc del festival El rotet de Santa Tecla, a Tarragona, que s’organitza com a contrapunt a la programació oficial de festa major. Això va ser el 22 de setembre del 2012. Era un dels nostres primers concerts, però les ulleres del dígraf van fer furor!

5 · TRÍPTIC
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, tres poemes encadenats del llibre Intemperància roig encès (2009)
TRÍPTIC no és un poema sinó que en són tres que alhora n’és un. És a dir, conformen un tríptic. La primera part és ‘Schiele i el mar i nosaltres’; la segona part, ‘confesso que’; i la tercera, ‘rastre breu’. Teníem unes guitarres esplèndides que ens van fer enllaçar com si res aquests tres textos per conformar una cançó per amar-se apassionadament. Ja teníem la cançó embastada i vam quedar una nit d’un dia de cada dia per escoltar-la. Ens vam trobar a l’Slàvia el Roger, el Toni i la Meritxell, vam fer la xerradeta i després vam entrar al cotxe, vam prémer el play i la vam escoltar. El silenci posterior, amb la lluna plena d’aquell octubre presidint l’escena i el carrer ben buit, ens va fer adonar-nos que teníem un bon tema entre les mans. Semblàvem tres clandestins amb tres trossos de poema que eren una cançonassa que valia per tres!

6 · PORTO
Música: Toni Cambrodí
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El teu ball sóc jo’, del llibre Verticalitat i delinqüència
L’últim cop que el dígraf va trepitjar la seva estimada Porto va ser el juliol del 2004. De vegades, escriure a propòsit d’un tema que ens enamora no és fàcil, perquè ens enamora massa, com tampoc no és fàcil gestionar el quan i el com de l’escriptura. Un vespre del novembre del 2011, amb una pluja incessant a les Borges Blanques, tx va escriure, des del record, des de la llunyania dels passos, aquest text que és tot passió i recurrència. La música, també havia de ser tot passió, i recurrència. I recurrència. I tot plegat fa PORTO.

1600124_10200541200732598_172866854_n

7 · CLARIANA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Clariana’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Quan el Toni i el Roger li van dir al dígraf que havien triat CLARIANA per convertir-la en cançó es va espantar perquè és un poema que ella no havia ni ha recitat mai, per dolorós. Un cop vam tenir les nostres tres primeres cançons (ESCRIC CARTES, I ÉS PROU i CLARIANA), l’Iban deia que aquesta era la seva preferida; i ara que en tenim més, també segueix amunt. Com totes les cançons, es va fent gran. Ha crescut molt en la darrera fase de mescles i de detalls musicals i arribarà a l’adultesa amb l’amor del públic.

8 · GRAN HOTEL · habitació 700
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
GRAN HOTEL encara. Sí. L’habitació de sempre. I la dona de la mirada fonda. I l’illa roja i negra. I el Mediterrani sempre nostre. I els volcans. I l’ai-et-diria-tantes-coses-però-la-cançó-és-breu.

1508320_451210461651887_107763557_n

9 · DISSET FREDS
Música: Iban Riu, Pep Rock Masip i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Ens cabdellarem els llavis mil cops o més’, del llibre Verticalitat i delinqüència
El text d’aquesta cançó va per tots nosaltres i els que són com nosaltres. Massa joves per ser vells i massa bells per ser joves! Que sí, que la vida passa i l’hem de saber viure a cada instant. Siguem feliços. Amb aquest poema o sense. Amb aquest poema fet cançó o sense.

10 · I ÉS PROU
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘I és prou’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
La primera vegada que tx va sentir aquesta cançó es va posar a plorar. Havia escrit el text després d’un mític viatge al Marroc i amb Lautréamont com a inspiració. Després, el Toni i el Roger la van començar a fer cançó. Des del primer moment van saber que funcionava, i molt! Amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos hem anat reblant un tema que ja havia nascut amb bona estrella. Amb tot, hem seguit treballant-lo a l’estudi gràcies als savis consells del Víctor. Ara sona més… podríem dir sublim? O no. Potser senzillament sona amb un segell que ens és propi: dues veus, dues guitarres i unes bases rítmiques i unes harmonies que es graven molt endins. És el que havia de ser.

10341777_512850798821186_2354567855611727551_n

11 · DINS D’ELLA
Música: Iban Riu
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘El voler que tothora tens’, del llibre Verticalitat i delinqüència
DINS D’ELLA és un text-contundència. I com a cançó havia de ser, d’entrada, una bogeria, una cridòria, una estridència. I així va fer els seus primers passos al local d’assaig. Però, de cop, un dia, la música per a aquest text va canviar i amb ella, va créixer el text. Ni la música ni el text van perdre aquell punt d’excentricitat, altrament imperdible… Ara és una petita gran joia de la no-convenció.

12 · ESCRIC CARTES
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Escric cartes que no rebràs’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
ESCRIC CARTES va ser la nostra primera cançó i, casualment, també havia estat el primer poema d’Intemperància roig encès. Després de llegir uns quants textos d’Intemperància, el Roger va creure que el que es proposava de fer era una missió impossible. Res quadrava amb res. Amb tot, hi havia alguna cosa que el seduïa. Li passava el mateix amb les progressions harmòniques que li enviava el Toni, que tampoc no eren gens convencionals. Entre una cosa i l’altra, el repte es feia cada cop més brutal… Per difícil. El resultat d’aquell primer xoc emocional i artístic és ESCRIC CARTES. Una cançó que és l’essència del que som.

1531996_631274703598627_88832786_n

13 · LA FLOR COMPLEXA
Música: Toni Cambrodí i Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘La flor complexa’, del llibre Intemperància roig encès (2009)
Aquesta és una flor complexa i ben complexa! El Roger diu que en té comptabilitzades tres versions. La Meritxell diria que més… La primera versió no anava gens bé. Però el Roger insistia. La Meritxell, mentrestant, li deia que no patís, que oblidés la flor, que ella tenia moltes lletres més! Però el Roger, tossut, insistia. La versió que un dia vam decidir donar com a bona i que havíem fet en alguns directes, ens agradava i ens desagradava a parts iguals. Ara, el que trobareu al disc és un tema que s’ha anat tranquil·litzant. És la flor que tenim florida al punt just.

14 · GRAN HOTEL · habitació 707
Música: Jam Session FOLLS I NOCTURNS
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, fragments de l’homònim llarg poema àcrata del llibre Intemperància roig encès (2009)
Apuja el volum dels batecs, sí. I la força dels volcans. Perquè sí. Perquè això ja s’acaba. O potser tot just comença. És el sol que s’atura arran de posta. I és que la passió és com la lluita i és cert que és un cercle que no sabem on comença ni on s’acaba. I potser tot comença a l’estació on després de tu no va arribar ningú més.

417149_440988735960559_764014419_n còpia

15 · TU VIUS EN UNA COVA
Música: Roger Cornudella
Lletra: Meritxell Cucurella-Jorba, a partir del poema ‘Guix sobre pissarra’, del llibre Verticalitat i delinqüència
TU VIUS EN UNA COVA és un text que el dígraf va escriure a raig, en un bloc de notes petitíssim (hi cabia una estrofa a cada trosset de paper!), una nit de lluna plena, al terrat de casa seva. Era el pleniluni de l’agost del 2011. Dies després va mostrar aquest text al Toni i al Roger. Tot d’una, el Roger es va aixecar, va agafar la guitarra, va baixar les escales de casa seva (on ens trobàvem aleshores), s’hi va asseure i la va compondre. Mentrestant, el Toni i la Meritxell anaven fent sense preguntar-se on era ni què feia el Roger. La nit que la vam estrenar en públic va ser un èxit d’aquells que fan encongir les ànimes. L’impuls d’una nit, d’una tarda i d’una altra nit. I un cop més, en pleniluni.

Aquí podeu escoltar el disc sencer de Folls i nocturns!

Imatges: Sígfrid Prim / Víctor Ayuso / i Miguel Cerezo (3 o més, perquè el cartell el vam fer amb una foto d’ell, també)