Tag Archives: Teatre Nacional de Catalunya

Victòria, la de cadascú

Feia temps que tenia ganes de veure una obra de teatre original que fos digna de ser aplaudida de principi a fi i l’he trobada: Victòria. Perquè ja en tenia prou de versions de mites i actualitzacions de clàssics, tanmateix necessàries, però ara volia puresa.

t_victoria_8

Pau Miró signa un text complex i simple alhora, un text ple de subtext que senzillament funciona de la primera a la darrera rèplica. Perfectament ben travat, deixa anar de tant en tant espurnes de mala bava i esquitxos d’humor, de vegades salvatges. Combina a la perfecció moments de text picat i viu i alegre i cruel, amb monòlegs digníssims i confessions a micro obert que són veritat pura. Aquest text és compromís, i és història, i és passat, i és veritat.

El mestre republicà del final fa esfereir quan diu al seu alumne: “No sé si ho has vist, però jo sóc un més dels qui fa veure que no ha passat el que ha passat.” És això. Pau Miró ens regala, des de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, una reflexió a cor obert que ens ajuda a pensar col·lectivament que sí, que sí que va passar el que va passar.

La paraula és el fil amb què es teixeix qualsevol text dramàtic o poètic o narratiu o històric. La paraula és el que ens diferencia de les bèsties. I creure-hi, o no creure-hi, en aquesta paraula, és una mena de fe. I tornem de nou al mestre (Pere Arquillué), que en la seva àrdua tasca d’ensenyant apassionat és també un transmissor de paraula: “Creia que les paraules servien per crear estructures de pensament, i creia que darrere d’aquestes estructures hi havia la dignitat d’una persona.”

M-victoria12

Victòria no per atzar es diu Victòria. Perquè és la dea de la victòria, dels qui sobreviuen als atzucacs del dia a dia. No és la victòria dels qui s’han declarat vencedors als ulls de tothom només per ultratjar ara i adés els vençuts. És la victòria dels cors purs. És el triomf. És la resistència. Una aparent passivitat que es lliga a l’acció directa, una transformació de personatge que ja no és ni tornarà a ser mai més el que era. Aquesta Victòria, aquesta Barcelona creada per Pau Miró, aquesta postguerra –el text s’ambienta a l’any 1951, durant la vaga de tramvies–, aquesta por, aquest silenci clos surant en l’aire dels dies ens duu, inevitablement, a la Colometa, de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Dues heroïnes del no-res i el tot, dos barris d’una mateixa ciutat, el Raval i Gràcia, i un mateix seguir malgrat el no saber si.

Ens era necessari un text així i una posada en escena contundent i efectiva, amerada d’elements nostrats i maresdedéu i també de zones fosques, que són les de la por i el dubte –brutal escenografia de Max Glaenzel. I la metàfora del cérvol, i del llibre que cal preservar, i la ceguesa, i l’ahir que ens lliga al demà i a la no-desmemòria.

i_victoria_1
Pau Miró no podia haver triat millors actors i actrius per encarnar els seus personatges: una Emma Vilarassau mesurada i creïble; una Mercè Arànega com a mi m’agrada, deixada anar una mica, tot just per ser veritat; una Mar Ulldemolins que és filaberquí; un Joan Anguera com ja no recordava; un Nil Cardoner correcte; un Jordi Boixaderes perfecte com sempre; i un Pere Arquillué que és un nosaltres de l’ara i l’aquí de l’experiència de veure i sobretot sentir (en totes les seves excepcions) l’obra.

Els efectes sonors i lumínics són clau a l’hora de fer avançar aquest text que ja es mou sol per entre el traç on s’hi emmirallen les lletres d’un sol nom: VICTÒRIA, la de cadascú.

M-victoria1
© text: el dígraf del desitx
© imatges: TNC

Anuncis

Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba