Tag Archives: Som Garrigues

“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba

Anuncis

Manifest d’adéu · DELICADESES · art de tros

Des del dia primer que vaig trepitjar les Garrigues me’n vaig enamorar, perquè jo, ja em disculpareu, m’enamoro de la bellesa. Bellesa és un concepte molt ampli i relatiu que té a veure amb els ulls i amb els ulls del cor, amb els que miren i amb els que hi veuen, i amb els que beuen –amb be alta– el beuratge infinit d’un paisatge de mida humana. Absolutament trastocada i forana com sóc, en aquesta terra i en totes, vaig sentir el desig de fer algun acte creatiu i participatiu per celebrar el deliri d’aquest secà únic, per verge, per buit (és a dir, no ocupat), per endreçat, per silenciat i no explosionat. Creatiu, perquè mai he fet un pas que no sigui creatiu; i participatiu, perquè m’adonava que els autòctons no veien el que jo veia i calia, per tant, fer-los obrir de nou els ulls a allò que era de fet més seu que meu –ara ja no sé a quina banda estic jo. Va ser així com una tarda vam quedar a la Cafeteria Slàvia el lúcid periodista Miquel Andreu i una servidora i sobre tres o quatre tovallons de paper, d’aquells de tel de ceba, vam idear DELICADESES · art de tros. Corria l’any 2008.

IMG_3592                                                      Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La bellesa proporciona plaer a qui la contempla. És, per tant, una percepció subjectiva. Ara bé, si compartim totes aquestes subjectivitats tenim una comunió còsmica amb un moment de la nostra vida, evanescent, i amb la bellesa mateixa. I permeteu-me Joan Vinyoli: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Ningú, ni la memòria. Tan sols parcialment unes imatges, o unes imatges en moviment. Només en quedarà una sensació que voldríem no oblidar.

Gràcies a DELICADESES donaríem a beure, d’un sol glop, en una sola tarda, la bellesa del nostre entorn i la bellesa de les propostes artístiques que oferiríem una horeta llarga abans que el sol es pongués. Perquè som al ponent de Catalunya i ens pertoca de celebrar l’adéu al sol. I ho faríem en col·lectivitat, compartint la nostra solitud.

Delicadeses 2010_a la vall de Matxerri (Castelldans)_foto de Montserrat Cucurella-Jorba                                                       Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La importància del camí, del caminar, d’arribar amb els propis peus al lloc on calgui arribar, el que sigui, on sigui –des de les darreres edicions els espais d’actuació són sempre secrets, ningú no sap on va, i es deixa dur, endut potser per una poètica que ja és inherent al nostre tarannà. D’aquesta manera, la voluntat individual que es converteix en voluntat col·lectiva perquè fem camí amb totes les persones –aquelles “immenses minories” de què parla sempre el novel·lista i polític Miquel Àngel Estradé– que, vingudes d’arreu dels Països Catalans, han decidit deixar-se seduir per un tot que engloba art i territori i té denominació d’origen pròpia: art de tros.

Entenem l’art en el seu sentit ampli: creativitat, acció, respecte. Amb una voluntat de travessar més d’una disciplina. I respectem devotament qualsevol forma d’art i creativitat. Tot just per això, creiem que qualsevol creador ha de ser remunerat per la seva tasca artística, que no s’hi val a obviar la seva feina. Des de DELICADESES hem sempre vetllat perquè així fos, i si de vegades els artistes no han cobrat el que es mereixien és perquè no hem disposat de mitjans, perquè hi hagut institucions que creiem que ens haurien hagut d’ajudar crematísticament i, en canvi, ens han tancat la porta.

IMG_20150820_183035                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

D’altra banda, la pluralitat total de DELICADESES no ha permès que ningú s’ho pogués fer seu –des de cap trona s’han pogut penjar cap medalla– perquè no era de ningú i era de tothom, perquè cada any s’ha fet en un indret diferent d’un terme municipal d’un poble diferent de les Garrigues. Però qui està massa lligat al verb posseir no entén aquesta generositat, aquesta transversalitat, aquesta totalitat. “Hi ha moltes maneres de ser lloc”, que diu Perejaume. La dissidència és la nostra manera.

Amb DELICADESES hem volgut donar visibilitat a totes les varietats de paisatge –i, per tant, de potencialitat de bellesa– que ofereixen els paratges més recòndits del territori de les Garrigues. Hem hagut d’esquivar torres d’alta tensió, plaques solars, centrals eòliques, cimenteres construïdes enmig d’un no-res que no ens hauríem d’haver deixat prendre, carreteres, traçats de tren excessius, basses enmig del secà. Però, hem d’eliminar totes les torres d’alta tensió? Tots els molins? Les fàbriques? Les carreteres? Els rails? Els canals? No, només hem de gestionar-ho. Des d’aquí, des dels pobles, des de les persones. I hem de saber estimar el nostre territori en la seva puresa i defensar-lo des d’aquesta puresa pagesa que en un passat cada cop més llunyà era capaç de construir una espona (oh, meravella de pedra seca!) per plantar-hi potser només quatre ametllers.

P1000710_públic còpia                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

Si nosaltres no vetllem perquè tot aquest potencial d’industrialització i de pseudoeconomia no malmeti el nostre territori no ho farà ningú –mirem, si no, què van fer les homes i les dones del Priorat. Recuperar “el valor d’ús” i no permetre “el valor de canvi” –de què parla el geògraf Sergi Saladié. I l’art i la cultura, encara que immaterials, també són un valor d’ús. Dur a la terra nostra formes diverses de creativitat i enaltir l’arquitectura primigènia que són les cabanes i les parets de pedra seca és art i cultura. El nostre art i la nostra cultura. Per tant, és a les nostres mans, primer, adonar-nos-en i, després, actuar. Defensem la bellesa. Per nosaltres, pels nostres fills, pels fills dels nostres fills.

Des de LA FÀBRICA BELLA (entitat organitzadora, entre altres, de DELICADESES) així ho vam defensar des del minut zero. Ara “han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” –per dir-ho amb Vicent Andrés Estellés– i les persones que habiten aquests pobles de les Garrigues s’han deixat arravatar paratges en nom de no se sap què (progrés, potser). Amb tot, en aquests molts anys que han passat també ha crescut, encara que lentament, un interès pel territori i el paisatge i, de retruc, per la creativitat que s’hi podia contextualitzar.

3075497987_6754e9389e[1]                                                      Foto: © Francesc Gelonch

El desembre de l’any 2011 DELICADESES va guanyar el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i l’any 2015 va ser seleccionat com un dels festivals més singulars dels PPCC i va formar part de la fira de projectes culturals CultSurfing que tingué lloc a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona. Aquest 2016 La fàbrica bella ha col·laborat amb Lletraferits (La Pobla de Cèrvoles) i amb el festival Minipop (Tarragona). Estem molt orgullosos de la feina feta. Des del contrapoder, DELICADESES s’ha erigit silent com a patrimoni immaterial de les Garrigues.

Al llarg d’aquests anys han sigut moltes les propostes que han copiat la marca DELICADESES i, sense tenir la delicadesa de dir que sí, que certament, era còpia, han fet seva la nostra idea. I això cada cop està passant més a prop nostre, alhora que rebem nos inexplicables. Tot plegat ens duu a pensar que des de la marginalitat (oh, els marges, sempre els marges!) hem ideat un festival natural, lògic i ecològic, respectuós, enaltidor de la terra pròpia, motor d’art i cultura, de base (perquè el fem entre tots) i de resistència (perquè si ha tirat endavant ha sigut gràcies a la fe i a la tenacitat), singular i atípic sense fer gens de soroll. Ara marxem. Enguany durem a terme la darrera edició de DELICADESES · art de tros.

_MG_5242                                                      Foto: © Andrew Condon

El lema de DELICADESES de l’any passat deia “i les fulles ens seran llençol”. Perquè a la fi de tot, quan DELICADESES es mori, quan deixi de ser, quan també nosaltres ens morim, les fulles ens seran llençol. I entrarem en comunió amb la terra que ens ha dut a la lluita i a l’amor i que ara ens abraça com un llençol calent que un altre cos ens ha escalfat. I el llençol és una fulla. I el vent se l’endú, enllà de tots als possibles, allí on creixen les utopies –en el sentit estricte, de “societat perfecta”, i no pas com a “quimera, cosa irrealitzable”, tal com s’entén en el llenguatge comú. Sí: allí on creixen les utopies.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014                                                      Gràfica i tipografies: © Josep Patau / Text: © Meritxell Cucurella-Jorba

Però res no mor, reneix. “És estimant que lluitem”, resava el nostre lema del 2014. Perquè és cert. Perquè estimem. I és estimant que lluitem i és lluitant que estimem. Estimem el nostre silenci, el nostre aire pur, les papallones, les marietes, la ferotgia de l’espernallac, les pedres dels camins, la nostra pols, la nostra terra, el plor de la nostra terra, els tossals, aquest nostre paisatge, fet a mida humana. Perquè no és un paisatge diví, de proporcions que tenen a veure amb els déus, sinó humà, fet a la mida dels homes i les dones, per proporcionar plaer a homes i a dones. La bellesa i el plaer, que dèiem.

T'estalono l'ànima a cops de sentències                                                      Foto: © Oriol Cornudella

I torno ara a Perejaume tal com tornaré, final, a Vinyoli i a Rilke: “Concentrada en la feina d’existir, amb una simplicitat antiga i admirable, la vocació de la creixença és créixer.” Vam néixer per créixer, i morim per renéixer.

_MG_5255                                                       Foto: © Andrew Condon

Per tot això –i més, sempre més–, ara i des d’aquí, des d’aquest present que us comença a dir adéu, volem agrair amb un gràcies sense fi la complicitat rebuda, al llarg de tots aquests anys, per part del nostre públic i els nostres artistes. La construcció d’un públic és l’orgull més gran que podem tenir; parlem d’un públic real i també d’un estol de seguidors-en-la-distància, perquè tenim molts seguidors que mai no han estat a DELICADESES però que en la llunyania física i mental s’ho senten seu. Com seu s’ho han sentit sempre (he dit sempre i no exagero!) tots els poetes, pallassos, titellaires, malabaristes, trompetistes, arpistes, acordionistes, guitarristes, contrabaixistes, cantants, pintors, fotògrafs, escultors i altres artistes difícils de classificar que al llarg d’aquests anys han deixat fragments del seu art a DELICADESES. A uns i altres, gràcies!

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Rilke-Vinyoli

Ploraria. Ploraria com plora la pluja. Però no ploraré. Diré novament gràcies a Miquel Andreu, pels inicis; a la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, també pels inicis; a Josep Patau, per crear bellesa a través de cada lletra i cada cartell i superar-se sempre; a Pau Urgell, el nostre assessor de postes de sol; a Andrew Condon, per les fotos primeres i per tantes coses difícils de posar per escrit; a Eduard Batlle, còmplice en les darreres edicions; al Som, a Antaviana i a L’Olivera per ser-hi gairebé des del primer dia; als ajuntaments, entitats i empreses que han col·laborat amb nosaltres; a Josep Borrell, per fer-nos costat; a Oriol Cornudella, per molt, per tant; a Pruden Panadès, per l’entesa i els articles; als artistes, tots; i al públic, tot; i als noms que no escric, i així fins a l’infinit.

Meritxell Cucurella-Jorba
directora artística de DELICADESES · art de tros

5 postal Delicadeses