Tag Archives: Roser Oduber

Rosó Cusó o la circularitat existencial i natural

Rosó Cusó i la seva última creació, una peça presentada en el marc dels efímers Jardins de Llum, que la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya central va muntar a Manresa el dissabte 20 de febrer de 2016, a propòsit de l’ancestral festa de la llum em duu a dir. I dic. No pas per parlar de mi, sinó d’elles: la llum, la peça, l’escultora.

IMG_20160220_232643
La litúrgia de la llum i de la foscor i la litúrgia del que deixem obert i del que deixem en penombra. Retall d’un temps antic que avui fem contemporani. Mirall entretallat que ens mostra només una part del tot, perquè el tot ja és el cercle que nosaltres, contempladors d’avui, digerim penetrat per un làser que ens dóna forat on abans, quan el centre era el temple unívoc, hi hauria hagut vitrall i color. Positius i negatius d’una peça etèria que reflecteix sobre pedra complexa, feta de moltes pedres, i molt antigues, el seu reflex. I no hi ha cap pressa. Perquè és en la lenta contemplació d’aquesta perfecció feta buit i ple que hi dorm silent tot el temps que ens uneix amb l’ahir i ens projecta en el demà.

Llum i foscor que ens interpel·len d’una manera complexament senzilla, potser com totes les obres de Rosó Cusó, que ens duen a una circularitat existencial i natural i enamorada alhora, també, de l’artifici.

IMG_20160220_232524

Quantes coses no hem arribat a pensar, al llarg de les nostres vides, contemplant una rosassa a l’hora vertical d’un migdia! Convido ara a pensar: us haureu de penedir si a partir d’avui mateix, d’aquest ara que us lliga estretament amb la lectura del que esteu llegint (sí, aquest modest article!), no us feu devots seguidors de l’escultora barcelonina i universal Rosó Cusó.

© text i imatges: el dígraf del desitx

Anuncis

una peça única que creixerà: de l’Arts Libris a arreu

WP_000573De vegades la vida ens porta per camins que ja sabem que no ens faran perdre. Que ens faran arribar al port de la sal més salvatge o al cim de la neu més pura. L’estiu passat el Joan Duran i la Cèlia Sánchez-Mústich em van convidar a la 6a Festa de la Poesia de Sitges: tot un honor! Sempre he estimat Sitges, però des d’aquells dies encara la vaig estimar més. Si és que hi ha un sempre més per a l’amor. Entremig de tanta eufòria i tant excés (perquè la paraula que escau a Sitges és excés: excés de bellesa, excés de simpatia, excés de creativitat, excés d’excés, etc.) vaig conèixer la Núria Corretgé i de seguida vam parlar rient. No sabia encara que ella era qui havia animat tota una colla d’artistes sitgetans a crear un aparador per a un poema d’un poeta de la Festa. L’endemà vam fer la ruta i em vaig enamorar de cada aparador i de cada poema i del meu, encara més. Si és que hi ha un sempre encara més per a l’amor. La perfumeria Costa s’havia deixat dur per una aroma de dígraf i d’un poema tan apassionat com irònic. La Núria i els artistes d’El taller van saber captar amb mà mestra l’essència d’aquelles paraules i tot feia olor de vellut roig i de paraules dites a mitges.
Amb la Núria hem anat compartint altres experiències artístiques, com sessions de Delicadeses o el “Passeig de mots que transiten mares-arbre per esdevenir fills-branca-fulla-flor-fruit que el vent deixa i pren”, el paisatge intervingut que el dígraf va dur a terme amb l’artista plàstica Roser Oduber. Hem anat seguint aquells camins que la vida ens havia deixat a punt i que ja sabem que no ens faran perdre. La sal salvatge. La neu pura. La paraula esbossada i el dibuix escrit.
Els tàndems de poemes del dígraf del desitx i els gravats de la Núria Corretgé són una intersecció, un encreuament de camins d’uns espais que no tenen tots els mapes traçats. Perquè els mapes van amb la vida. I la vida floreix cada dia, com les flors que volem veure florir.

2
La setmana passada, en el marc de l’Arts Libris 2013 (20-23 abril) es va presentar, a l’estand d’El Taller de Sitges, la peça única QUAN OBRIR-SE ÉS TANCAR-SE PER TORNAR A OBRIR-SE, un conjunt que quatre poemes del dígraf del desitx i quatre gravats de la Núria Corretgé. Una peça única. Una peça preciosa. Una joia dins una capsa. En una capsa que és joia: continent i contingut de poesia. I les plomes que són tot ales. I les ales que són fulls. Fulls plens de paraules de mira’m i toca’m-amb-molta-cura, com una ploma de nounat.
5Però com que els poemes i els gravats són també per ser també tocats i enduts arreu, la Núria Corretgé vol convertir la seva peça única en un llibret o un plec de papers o alguna altra cosa que encara no sap però ja intueix. Alguna cosa que el receptor (lector o contemplador) es pugui endur a ca seva per un preu prou mòdic. Encara ha de ser. Però serà. I quan sigui presentarem la nostra petita obra en diferents indrets dels Països Catalans. A Sitges, al Ponent català, a prop de la muntanya blava, camí del nord. Arreu. Ja ens seguireu. Si voleu.

6