Tag Archives: Roma

Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 

Anuncis

“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.