Tag Archives: Rilke

Manifest d’adéu · DELICADESES · art de tros

Des del dia primer que vaig trepitjar les Garrigues me’n vaig enamorar, perquè jo, ja em disculpareu, m’enamoro de la bellesa. Bellesa és un concepte molt ampli i relatiu que té a veure amb els ulls i amb els ulls del cor, amb els que miren i amb els que hi veuen, i amb els que beuen –amb be alta– el beuratge infinit d’un paisatge de mida humana. Absolutament trastocada i forana com sóc, en aquesta terra i en totes, vaig sentir el desig de fer algun acte creatiu i participatiu per celebrar el deliri d’aquest secà únic, per verge, per buit (és a dir, no ocupat), per endreçat, per silenciat i no explosionat. Creatiu, perquè mai he fet un pas que no sigui creatiu; i participatiu, perquè m’adonava que els autòctons no veien el que jo veia i calia, per tant, fer-los obrir de nou els ulls a allò que era de fet més seu que meu –ara ja no sé a quina banda estic jo. Va ser així com una tarda vam quedar a la Cafeteria Slàvia el lúcid periodista Miquel Andreu i una servidora i sobre tres o quatre tovallons de paper, d’aquells de tel de ceba, vam idear DELICADESES · art de tros. Corria l’any 2008.

IMG_3592                                                      Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La bellesa proporciona plaer a qui la contempla. És, per tant, una percepció subjectiva. Ara bé, si compartim totes aquestes subjectivitats tenim una comunió còsmica amb un moment de la nostra vida, evanescent, i amb la bellesa mateixa. I permeteu-me Joan Vinyoli: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Ningú, ni la memòria. Tan sols parcialment unes imatges, o unes imatges en moviment. Només en quedarà una sensació que voldríem no oblidar.

Gràcies a DELICADESES donaríem a beure, d’un sol glop, en una sola tarda, la bellesa del nostre entorn i la bellesa de les propostes artístiques que oferiríem una horeta llarga abans que el sol es pongués. Perquè som al ponent de Catalunya i ens pertoca de celebrar l’adéu al sol. I ho faríem en col·lectivitat, compartint la nostra solitud.

Delicadeses 2010_a la vall de Matxerri (Castelldans)_foto de Montserrat Cucurella-Jorba                                                       Foto: © Montserrat Cucurella-Jorba

La importància del camí, del caminar, d’arribar amb els propis peus al lloc on calgui arribar, el que sigui, on sigui –des de les darreres edicions els espais d’actuació són sempre secrets, ningú no sap on va, i es deixa dur, endut potser per una poètica que ja és inherent al nostre tarannà. D’aquesta manera, la voluntat individual que es converteix en voluntat col·lectiva perquè fem camí amb totes les persones –aquelles “immenses minories” de què parla sempre el novel·lista i polític Miquel Àngel Estradé– que, vingudes d’arreu dels Països Catalans, han decidit deixar-se seduir per un tot que engloba art i territori i té denominació d’origen pròpia: art de tros.

Entenem l’art en el seu sentit ampli: creativitat, acció, respecte. Amb una voluntat de travessar més d’una disciplina. I respectem devotament qualsevol forma d’art i creativitat. Tot just per això, creiem que qualsevol creador ha de ser remunerat per la seva tasca artística, que no s’hi val a obviar la seva feina. Des de DELICADESES hem sempre vetllat perquè així fos, i si de vegades els artistes no han cobrat el que es mereixien és perquè no hem disposat de mitjans, perquè hi hagut institucions que creiem que ens haurien hagut d’ajudar crematísticament i, en canvi, ens han tancat la porta.

IMG_20150820_183035                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

D’altra banda, la pluralitat total de DELICADESES no ha permès que ningú s’ho pogués fer seu –des de cap trona s’han pogut penjar cap medalla– perquè no era de ningú i era de tothom, perquè cada any s’ha fet en un indret diferent d’un terme municipal d’un poble diferent de les Garrigues. Però qui està massa lligat al verb posseir no entén aquesta generositat, aquesta transversalitat, aquesta totalitat. “Hi ha moltes maneres de ser lloc”, que diu Perejaume. La dissidència és la nostra manera.

Amb DELICADESES hem volgut donar visibilitat a totes les varietats de paisatge –i, per tant, de potencialitat de bellesa– que ofereixen els paratges més recòndits del territori de les Garrigues. Hem hagut d’esquivar torres d’alta tensió, plaques solars, centrals eòliques, cimenteres construïdes enmig d’un no-res que no ens hauríem d’haver deixat prendre, carreteres, traçats de tren excessius, basses enmig del secà. Però, hem d’eliminar totes les torres d’alta tensió? Tots els molins? Les fàbriques? Les carreteres? Els rails? Els canals? No, només hem de gestionar-ho. Des d’aquí, des dels pobles, des de les persones. I hem de saber estimar el nostre territori en la seva puresa i defensar-lo des d’aquesta puresa pagesa que en un passat cada cop més llunyà era capaç de construir una espona (oh, meravella de pedra seca!) per plantar-hi potser només quatre ametllers.

P1000710_públic còpia                                                      Foto: © Meritxell Cucurella-Jorba

Si nosaltres no vetllem perquè tot aquest potencial d’industrialització i de pseudoeconomia no malmeti el nostre territori no ho farà ningú –mirem, si no, què van fer les homes i les dones del Priorat. Recuperar “el valor d’ús” i no permetre “el valor de canvi” –de què parla el geògraf Sergi Saladié. I l’art i la cultura, encara que immaterials, també són un valor d’ús. Dur a la terra nostra formes diverses de creativitat i enaltir l’arquitectura primigènia que són les cabanes i les parets de pedra seca és art i cultura. El nostre art i la nostra cultura. Per tant, és a les nostres mans, primer, adonar-nos-en i, després, actuar. Defensem la bellesa. Per nosaltres, pels nostres fills, pels fills dels nostres fills.

Des de LA FÀBRICA BELLA (entitat organitzadora, entre altres, de DELICADESES) així ho vam defensar des del minut zero. Ara “han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” –per dir-ho amb Vicent Andrés Estellés– i les persones que habiten aquests pobles de les Garrigues s’han deixat arravatar paratges en nom de no se sap què (progrés, potser). Amb tot, en aquests molts anys que han passat també ha crescut, encara que lentament, un interès pel territori i el paisatge i, de retruc, per la creativitat que s’hi podia contextualitzar.

3075497987_6754e9389e[1]                                                      Foto: © Francesc Gelonch

El desembre de l’any 2011 DELICADESES va guanyar el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i l’any 2015 va ser seleccionat com un dels festivals més singulars dels PPCC i va formar part de la fira de projectes culturals CultSurfing que tingué lloc a la fàbrica de creació Fabra i Coats de Barcelona. Aquest 2016 La fàbrica bella ha col·laborat amb Lletraferits (La Pobla de Cèrvoles) i amb el festival Minipop (Tarragona). Estem molt orgullosos de la feina feta. Des del contrapoder, DELICADESES s’ha erigit silent com a patrimoni immaterial de les Garrigues.

Al llarg d’aquests anys han sigut moltes les propostes que han copiat la marca DELICADESES i, sense tenir la delicadesa de dir que sí, que certament, era còpia, han fet seva la nostra idea. I això cada cop està passant més a prop nostre, alhora que rebem nos inexplicables. Tot plegat ens duu a pensar que des de la marginalitat (oh, els marges, sempre els marges!) hem ideat un festival natural, lògic i ecològic, respectuós, enaltidor de la terra pròpia, motor d’art i cultura, de base (perquè el fem entre tots) i de resistència (perquè si ha tirat endavant ha sigut gràcies a la fe i a la tenacitat), singular i atípic sense fer gens de soroll. Ara marxem. Enguany durem a terme la darrera edició de DELICADESES · art de tros.

_MG_5242                                                      Foto: © Andrew Condon

El lema de DELICADESES de l’any passat deia “i les fulles ens seran llençol”. Perquè a la fi de tot, quan DELICADESES es mori, quan deixi de ser, quan també nosaltres ens morim, les fulles ens seran llençol. I entrarem en comunió amb la terra que ens ha dut a la lluita i a l’amor i que ara ens abraça com un llençol calent que un altre cos ens ha escalfat. I el llençol és una fulla. I el vent se l’endú, enllà de tots als possibles, allí on creixen les utopies –en el sentit estricte, de “societat perfecta”, i no pas com a “quimera, cosa irrealitzable”, tal com s’entén en el llenguatge comú. Sí: allí on creixen les utopies.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014                                                      Gràfica i tipografies: © Josep Patau / Text: © Meritxell Cucurella-Jorba

Però res no mor, reneix. “És estimant que lluitem”, resava el nostre lema del 2014. Perquè és cert. Perquè estimem. I és estimant que lluitem i és lluitant que estimem. Estimem el nostre silenci, el nostre aire pur, les papallones, les marietes, la ferotgia de l’espernallac, les pedres dels camins, la nostra pols, la nostra terra, el plor de la nostra terra, els tossals, aquest nostre paisatge, fet a mida humana. Perquè no és un paisatge diví, de proporcions que tenen a veure amb els déus, sinó humà, fet a la mida dels homes i les dones, per proporcionar plaer a homes i a dones. La bellesa i el plaer, que dèiem.

T'estalono l'ànima a cops de sentències                                                      Foto: © Oriol Cornudella

I torno ara a Perejaume tal com tornaré, final, a Vinyoli i a Rilke: “Concentrada en la feina d’existir, amb una simplicitat antiga i admirable, la vocació de la creixença és créixer.” Vam néixer per créixer, i morim per renéixer.

_MG_5255                                                       Foto: © Andrew Condon

Per tot això –i més, sempre més–, ara i des d’aquí, des d’aquest present que us comença a dir adéu, volem agrair amb un gràcies sense fi la complicitat rebuda, al llarg de tots aquests anys, per part del nostre públic i els nostres artistes. La construcció d’un públic és l’orgull més gran que podem tenir; parlem d’un públic real i també d’un estol de seguidors-en-la-distància, perquè tenim molts seguidors que mai no han estat a DELICADESES però que en la llunyania física i mental s’ho senten seu. Com seu s’ho han sentit sempre (he dit sempre i no exagero!) tots els poetes, pallassos, titellaires, malabaristes, trompetistes, arpistes, acordionistes, guitarristes, contrabaixistes, cantants, pintors, fotògrafs, escultors i altres artistes difícils de classificar que al llarg d’aquests anys han deixat fragments del seu art a DELICADESES. A uns i altres, gràcies!

Tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

Rilke-Vinyoli

Ploraria. Ploraria com plora la pluja. Però no ploraré. Diré novament gràcies a Miquel Andreu, pels inicis; a la gent de l’Ateneu Popular Garriguenc, també pels inicis; a Josep Patau, per crear bellesa a través de cada lletra i cada cartell i superar-se sempre; a Pau Urgell, el nostre assessor de postes de sol; a Andrew Condon, per les fotos primeres i per tantes coses difícils de posar per escrit; a Eduard Batlle, còmplice en les darreres edicions; al Som, a Antaviana i a L’Olivera per ser-hi gairebé des del primer dia; als ajuntaments, entitats i empreses que han col·laborat amb nosaltres; a Josep Borrell, per fer-nos costat; a Oriol Cornudella, per molt, per tant; a Pruden Panadès, per l’entesa i els articles; als artistes, tots; i al públic, tot; i als noms que no escric, i així fins a l’infinit.

Meritxell Cucurella-Jorba
directora artística de DELICADESES · art de tros

5 postal Delicadeses

Anuncis

D’ànimes lliures i de llibres, sempre lliures

De vegades, i potser sempre, els llibres ens trien. És a dir, nosaltres, lectors, som triats pels llibres que voldran ser devorats pels nostres ulls, pel rastre de la nostra mà sobre seu i, sobretot, pel nostre cap i la nostra ànima.

Vaig assaltar, d’un sol cop, Federico García Lorca. Teatre, aquest cop. Feia temps que no el llegia, i en tenia ganes. El text d’ara era EL PÚBLICO (Arola Editors), que mai abans havia llegit. Quan vaig acabar, d’un sol cop, he dit, vaig sentir que la paraula llibertat tenia raó de ser. Perquè hi acabava de llegir el Lorca més lliure, més animal, més surreal, més revolucionari, més crític, més qüestionador de tot el que està fet i tot el que està per fer. I el Lorca apassionat de sempre, el Lorca que va dotar la llengua castellana de dolçor i revolta amb poques paraules: “La noche no es un momento, pero un momento puede durar toda la noche”.

lorca_4

EL PÚBLICO va ser escrita entre 1929 i 1930, en l’època americana de García Lorca. L’escriptura d’aquest text teatral és paral·lela a l’escriptura del mític Poeta en Nueva York o el dir i el dir-se sense embuts. I això ho feia un dramaturg i poeta fill d’una Espanya rància. Un dramaturg i poeta amant de qualsevol impuls que el fes sortir d’aquest clos que no li deixava veure cap llum. Lorca estava fascinat per les llums i les ombres del que va més enllà de, pel surrealisme, el trencament i l’avantguarda, i estava fascinat, entre moltes altres obres contemporànies seves, per Un chien andalou (1929), un curtmetratge realitzat per Luis Buñuel amb guió de Salvador Dalí i el mateix Buñuel les primeres seqüències del qual han inspirat generacions i generacions d’artistes de disciplines diverses. Visions, somnis, fantasia. Com les mateixes visions, els mateixos somnis i la mateixa fantasia que deixa anar Lorca a EL PÚBLICO per reivindicar sense embuts l’amor entre dos homes (de la mateixa que al film de Buñuel es reivindica un altre tipus de relació home-dona), la possibilitat de fer un teatre que ens posi cara a cara amb la realitat i la veritat, i fer realment que el teatre sigui accessible a tothom. Gairebé res: excés de modernitat?

16(1)

Lorca sabia, n’era ben conscient, què acabava de començar a fer: “He empezado a escribir una cosa de teatro que puede ser interesante. Hay que pensar en el teatro del porvenir. Todo lo que existe ahora en España está muerto. O se cambia el teatro de raíz o se acaba para siempre. No hay otra solución.” Acabava de començar a donar forma al teatre del futur. Com? Amb un text que alguns qualificaran, per motius diversos, d’irrepresentable? Amb la paraula? Amb les paraules? Amb les idees que vehiculen les paraules? El mateix Lorca ho va confessar als seus amics: “Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario.”

(Del 17 de desembre de 2015 fins al 3 de gener de 2016 EL PÚBLICO es podrà veure al TNC en un muntatge dirigit per Àlex Rigola. Les imatges que en teniu aquí formen part d’aquesta posada en escena i són obra de Ros Ribas.)

13

Després de l’assalt de Lorca, m’esperava des de feia només un dia, silent, pacient, mirant-me amb el blanc de l’ull molt blanc, EN AQUESTA GRAN ÈPOCA… LES PARAULES SÓN PUNYS, del poeta, lingüista i insubmís apassionat Jordi Martí Font. I el blanc tan blanc és cosa de l’il·lustrador i punyent fotògraf Jordi Borràs, que ha dissenyat la coberta i ha maquetat el llibre. Un llibre d’Edicions de 1979. Un llibre d’avui, que crema, que ens crema com el roig i el negre que l’envolten pertot. Un llibre de llibres, que ens durà fins allí on voldrem que ens dugui, com tot en la vida. Perquè són tantes les referències que se’ns bifurquen en camins oberts que es tornen a obrir i a obrir fins a intentar assedegar-nos totes les incerteses d’un ara i un aquí que comença i acaba per les paraules, per allò que volen dir i per allò que alguns volen que vulguin dir. I Martí Font ens duu per l’escriptura i el pensament de Sòcrates, Saussure, Heidegger, Adorno, Sartre o Derrida o pels camins de Maragall, Akhmàtova, Rilke i Vinyoli, i de Ionesco i Hac Mor, i més, molts més. I no ens n’adonem, que ell, l’autor, en tot moment, ens està agafant la mà, i volem que el passeig continuï, perquè no estem gens cansats i tenim ganes de més, sempre més.

paraulessonpunys

Hi ha entrades que m’agraden especialment, com la del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre (1905-1980): “Sartre diu que ‘les paraules són la quinta essència de les coses’ i mentre era un infant arribà a creure que eren les que sostenien el món, fins al punt que pensava que si aquest existia era perquè un autor ocult l’escrivia cada dia fins en els detalls més minúsculs; el seu posterior ateisme l’allunyà d’aquests pensaments d’infant.” O la de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1966) o la de Plató. Perquè aquí no hi ha límits ni hi ha presons, aquí hi ha vida en forma de paraules, pel·lícules que hem vist sense pensar en, o grups de música que menysprearíem només perquè fan massa soroll. És el rebombori dels dubtes. Perquè “preguntar-se ja és fer camí”. Amb Jordi Martí Font i la seva mà i els seus punys, o sols.

La_zona-Sergei_Dovlatov_1

I després d’aquests dos assalts de poètiques de la revolta, des del teatre poc convencional per a l’època en què va ser escrit, l’un, i des de l’assaig poc convencional també, l’altre, vaig assaltar un autor per mi encara desconegut (sí…): Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que va haver d’exiliar als Estats Units i que Labreu edicions fa anys que reivindica a través de l’edició d’uns quants dels seus títols. El vaig assaltar des d’una novel·la que porta per títol ELS NOSTRES i és una petita gran joia per la bella manera, contundent i poètica, rodona i polièdrica, i plena de picades d’ullet al lector, de dir-nos una història que a mi, us he de ser franca, en principi no m’interessava. Ara bé, la manera sí. La manera com Dovlàtov escriu sí. Perquè sona a si mateix. (Jean Echenoz i el seu 14 em van fer un efecte similar: brutal, brutals.) I la puresa és sempre un bé preuadíssim. I ara em pregunto, final i concloent, si quan ens agrada la manera ens agrada la cosa. Si del com anem al què. I si aleshores, rendits als encants d’una manera de dir, que és també sempre una tria, ja aplaudim un tot que ens ha triat a nosaltres perquè és, també, dels nostres.

I deixem, en l’aire, la pregunta. I caminem.

© text: el dígraf del desitx