Tag Archives: Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 


La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey