Tag Archives: paraula

Victòria, la de cadascú

Feia temps que tenia ganes de veure una obra de teatre original que fos digna de ser aplaudida de principi a fi i l’he trobada: Victòria. Perquè ja en tenia prou de versions de mites i actualitzacions de clàssics, tanmateix necessàries, però ara volia puresa.

t_victoria_8

Pau Miró signa un text complex i simple alhora, un text ple de subtext que senzillament funciona de la primera a la darrera rèplica. Perfectament ben travat, deixa anar de tant en tant espurnes de mala bava i esquitxos d’humor, de vegades salvatges. Combina a la perfecció moments de text picat i viu i alegre i cruel, amb monòlegs digníssims i confessions a micro obert que són veritat pura. Aquest text és compromís, i és història, i és passat, i és veritat.

El mestre republicà del final fa esfereir quan diu al seu alumne: “No sé si ho has vist, però jo sóc un més dels qui fa veure que no ha passat el que ha passat.” És això. Pau Miró ens regala, des de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, una reflexió a cor obert que ens ajuda a pensar col·lectivament que sí, que sí que va passar el que va passar.

La paraula és el fil amb què es teixeix qualsevol text dramàtic o poètic o narratiu o històric. La paraula és el que ens diferencia de les bèsties. I creure-hi, o no creure-hi, en aquesta paraula, és una mena de fe. I tornem de nou al mestre (Pere Arquillué), que en la seva àrdua tasca d’ensenyant apassionat és també un transmissor de paraula: “Creia que les paraules servien per crear estructures de pensament, i creia que darrere d’aquestes estructures hi havia la dignitat d’una persona.”

M-victoria12

Victòria no per atzar es diu Victòria. Perquè és la dea de la victòria, dels qui sobreviuen als atzucacs del dia a dia. No és la victòria dels qui s’han declarat vencedors als ulls de tothom només per ultratjar ara i adés els vençuts. És la victòria dels cors purs. És el triomf. És la resistència. Una aparent passivitat que es lliga a l’acció directa, una transformació de personatge que ja no és ni tornarà a ser mai més el que era. Aquesta Victòria, aquesta Barcelona creada per Pau Miró, aquesta postguerra –el text s’ambienta a l’any 1951, durant la vaga de tramvies–, aquesta por, aquest silenci clos surant en l’aire dels dies ens duu, inevitablement, a la Colometa, de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Dues heroïnes del no-res i el tot, dos barris d’una mateixa ciutat, el Raval i Gràcia, i un mateix seguir malgrat el no saber si.

Ens era necessari un text així i una posada en escena contundent i efectiva, amerada d’elements nostrats i maresdedéu i també de zones fosques, que són les de la por i el dubte –brutal escenografia de Max Glaenzel. I la metàfora del cérvol, i del llibre que cal preservar, i la ceguesa, i l’ahir que ens lliga al demà i a la no-desmemòria.

i_victoria_1
Pau Miró no podia haver triat millors actors i actrius per encarnar els seus personatges: una Emma Vilarassau mesurada i creïble; una Mercè Arànega com a mi m’agrada, deixada anar una mica, tot just per ser veritat; una Mar Ulldemolins que és filaberquí; un Joan Anguera com ja no recordava; un Nil Cardoner correcte; un Jordi Boixaderes perfecte com sempre; i un Pere Arquillué que és un nosaltres de l’ara i l’aquí de l’experiència de veure i sobretot sentir (en totes les seves excepcions) l’obra.

Els efectes sonors i lumínics són clau a l’hora de fer avançar aquest text que ja es mou sol per entre el traç on s’hi emmirallen les lletres d’un sol nom: VICTÒRIA, la de cadascú.

M-victoria1
© text: el dígraf del desitx
© imatges: TNC


D’ànimes lliures i de llibres, sempre lliures

De vegades, i potser sempre, els llibres ens trien. És a dir, nosaltres, lectors, som triats pels llibres que voldran ser devorats pels nostres ulls, pel rastre de la nostra mà sobre seu i, sobretot, pel nostre cap i la nostra ànima.

Vaig assaltar, d’un sol cop, Federico García Lorca. Teatre, aquest cop. Feia temps que no el llegia, i en tenia ganes. El text d’ara era EL PÚBLICO (Arola Editors), que mai abans havia llegit. Quan vaig acabar, d’un sol cop, he dit, vaig sentir que la paraula llibertat tenia raó de ser. Perquè hi acabava de llegir el Lorca més lliure, més animal, més surreal, més revolucionari, més crític, més qüestionador de tot el que està fet i tot el que està per fer. I el Lorca apassionat de sempre, el Lorca que va dotar la llengua castellana de dolçor i revolta amb poques paraules: “La noche no es un momento, pero un momento puede durar toda la noche”.

lorca_4

EL PÚBLICO va ser escrita entre 1929 i 1930, en l’època americana de García Lorca. L’escriptura d’aquest text teatral és paral·lela a l’escriptura del mític Poeta en Nueva York o el dir i el dir-se sense embuts. I això ho feia un dramaturg i poeta fill d’una Espanya rància. Un dramaturg i poeta amant de qualsevol impuls que el fes sortir d’aquest clos que no li deixava veure cap llum. Lorca estava fascinat per les llums i les ombres del que va més enllà de, pel surrealisme, el trencament i l’avantguarda, i estava fascinat, entre moltes altres obres contemporànies seves, per Un chien andalou (1929), un curtmetratge realitzat per Luis Buñuel amb guió de Salvador Dalí i el mateix Buñuel les primeres seqüències del qual han inspirat generacions i generacions d’artistes de disciplines diverses. Visions, somnis, fantasia. Com les mateixes visions, els mateixos somnis i la mateixa fantasia que deixa anar Lorca a EL PÚBLICO per reivindicar sense embuts l’amor entre dos homes (de la mateixa que al film de Buñuel es reivindica un altre tipus de relació home-dona), la possibilitat de fer un teatre que ens posi cara a cara amb la realitat i la veritat, i fer realment que el teatre sigui accessible a tothom. Gairebé res: excés de modernitat?

16(1)

Lorca sabia, n’era ben conscient, què acabava de començar a fer: “He empezado a escribir una cosa de teatro que puede ser interesante. Hay que pensar en el teatro del porvenir. Todo lo que existe ahora en España está muerto. O se cambia el teatro de raíz o se acaba para siempre. No hay otra solución.” Acabava de començar a donar forma al teatre del futur. Com? Amb un text que alguns qualificaran, per motius diversos, d’irrepresentable? Amb la paraula? Amb les paraules? Amb les idees que vehiculen les paraules? El mateix Lorca ho va confessar als seus amics: “Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario.”

(Del 17 de desembre de 2015 fins al 3 de gener de 2016 EL PÚBLICO es podrà veure al TNC en un muntatge dirigit per Àlex Rigola. Les imatges que en teniu aquí formen part d’aquesta posada en escena i són obra de Ros Ribas.)

13

Després de l’assalt de Lorca, m’esperava des de feia només un dia, silent, pacient, mirant-me amb el blanc de l’ull molt blanc, EN AQUESTA GRAN ÈPOCA… LES PARAULES SÓN PUNYS, del poeta, lingüista i insubmís apassionat Jordi Martí Font. I el blanc tan blanc és cosa de l’il·lustrador i punyent fotògraf Jordi Borràs, que ha dissenyat la coberta i ha maquetat el llibre. Un llibre d’Edicions de 1979. Un llibre d’avui, que crema, que ens crema com el roig i el negre que l’envolten pertot. Un llibre de llibres, que ens durà fins allí on voldrem que ens dugui, com tot en la vida. Perquè són tantes les referències que se’ns bifurquen en camins oberts que es tornen a obrir i a obrir fins a intentar assedegar-nos totes les incerteses d’un ara i un aquí que comença i acaba per les paraules, per allò que volen dir i per allò que alguns volen que vulguin dir. I Martí Font ens duu per l’escriptura i el pensament de Sòcrates, Saussure, Heidegger, Adorno, Sartre o Derrida o pels camins de Maragall, Akhmàtova, Rilke i Vinyoli, i de Ionesco i Hac Mor, i més, molts més. I no ens n’adonem, que ell, l’autor, en tot moment, ens està agafant la mà, i volem que el passeig continuï, perquè no estem gens cansats i tenim ganes de més, sempre més.

paraulessonpunys

Hi ha entrades que m’agraden especialment, com la del filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre (1905-1980): “Sartre diu que ‘les paraules són la quinta essència de les coses’ i mentre era un infant arribà a creure que eren les que sostenien el món, fins al punt que pensava que si aquest existia era perquè un autor ocult l’escrivia cada dia fins en els detalls més minúsculs; el seu posterior ateisme l’allunyà d’aquests pensaments d’infant.” O la de la poeta Anna Akhmàtova (1889-1966) o la de Plató. Perquè aquí no hi ha límits ni hi ha presons, aquí hi ha vida en forma de paraules, pel·lícules que hem vist sense pensar en, o grups de música que menysprearíem només perquè fan massa soroll. És el rebombori dels dubtes. Perquè “preguntar-se ja és fer camí”. Amb Jordi Martí Font i la seva mà i els seus punys, o sols.

La_zona-Sergei_Dovlatov_1

I després d’aquests dos assalts de poètiques de la revolta, des del teatre poc convencional per a l’època en què va ser escrit, l’un, i des de l’assaig poc convencional també, l’altre, vaig assaltar un autor per mi encara desconegut (sí…): Sergei Dovlàtov, un escriptor rus que va haver d’exiliar als Estats Units i que Labreu edicions fa anys que reivindica a través de l’edició d’uns quants dels seus títols. El vaig assaltar des d’una novel·la que porta per títol ELS NOSTRES i és una petita gran joia per la bella manera, contundent i poètica, rodona i polièdrica, i plena de picades d’ullet al lector, de dir-nos una història que a mi, us he de ser franca, en principi no m’interessava. Ara bé, la manera sí. La manera com Dovlàtov escriu sí. Perquè sona a si mateix. (Jean Echenoz i el seu 14 em van fer un efecte similar: brutal, brutals.) I la puresa és sempre un bé preuadíssim. I ara em pregunto, final i concloent, si quan ens agrada la manera ens agrada la cosa. Si del com anem al què. I si aleshores, rendits als encants d’una manera de dir, que és també sempre una tria, ja aplaudim un tot que ens ha triat a nosaltres perquè és, també, dels nostres.

I deixem, en l’aire, la pregunta. I caminem.

© text: el dígraf del desitx