Tag Archives: Països Catalans

Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba

 

 

Anuncis

I m’ajauré com el gat que no sóc (L’estiu clavat)

I m’ajauré com el gat que no sóc ni voldria ser sobre la falda de la terra perquè em gratis els dubtes i la pell i em diguis el que saps que necessito sentir i no em sé dir. Que la revolta la farem tots, des de la calma d’aquest silenci que avui ens ha aturat aquí. Per fer de la música, abstracció; i dels mals records dels altres, pau. Per sentir entre l’ondulació d’aquest tot tan imperfecte, la perfecció de la nostra anarquia, els crits dels nens que busquen bellesa perquè en són fills. I no ploren llàgrimes sinó colors fets del fang de la terra de cada bocí de terra d’aquest nostre petit món que ens hem obstinat a estimar i té un nom que en són dos. I és plural. Com sempre tot.

IMG_20151024_170131

© text i imatge: el dígraf del desitx


Va de festivals: és estimant que lluitem i és lluitant que estimem

He sigut feliç aquest estiu sent còmplice d’uns quants festivals musicals. Sí, enguany només he assistit a festivals de música. Hi ha anys que només assisteixo a festivals d’arts escèniques o anys en què només assisteixo a festivals de poesia. O de tot. Va com va. La qüestió és que vagi. Que la cosa sigui una realitat.

IMG_20150912_013301

Una realitat que tots contribuïm a fer possible. Perquè m’ha agradat, i molt, pagant la meva entrada o senzillament anant-hi, haver posat el meu petitíssim granet de sorra en l’engranatge d’intel·ligència, criteri, temps i logístiques molt diverses que fan possible que un festival somniat deixi de ser un somni.

Un somni que fan viu un col·lectiu de persones que treballen molts mesos, setmanes, dies i hores prèvies a l’aixecada de teló del festival per vetllar que tot vagi tal com ells han projectat que hagi d’anar. Un col·lectiu de persones que hores, dies, setmanes i mesos després del final del festival encara hi continuaran treballant.

“Lavorare stanca” (C. Pavese dixit). I després del treball toca el sou. I tan legítim és que cobri un treballador d’un banc com un cantant que diu el que pensa sense embuts en les seves cançons. I podríem seguir. L’amor a l’art té una vigència breu. La professionalitat té un preu.IMG_20150913_005826

Un preu, sí. I hem de deixar que el preu de les coses ens el marquin des de dalt o des de polítiques subvencionadores que l’únic que fan és idiotitzar-nos i fer-nos ser víctimes de burocràcies esgotadores.

Esgotador és treballar sense sou, o amb un sou misèrrim. Però sapiguem que això no hauria de ser així, que les idees, la gestió i la immaterialitat intel·lectual tenen un preu. No cal que sigui un preu altíssim, però sí que cal que sigui digne.

I tots hem fet coses per amor a l’art, i amb tot també ens agrada contribuir, com sigui, a ser part espectadora d’un engranatge que té a veure amb la gestió de la cultura, o amb la gestió de la bellesa. Perquè cultura i bellesa són sinònims de música, d’art plàstic, d’arts escèniques, de poesia, d’escriptura, d’exaltació del jo a través del tu.

IMG_20150820_172755

I aquest estiu, des d’en fa set, hem tornat a posar en marxa, juntament amb altres persones (M. Andreu, E. Batlle, i moltes més), la maquinària per fer rutllar “al salvatge oest de Catalunya” (R. Usall dixit), “en una frontera on la mentida no hi té lloc” (D. Esterri dixit), el festivalet desconegut més famós dels Països Catalans: Delicadeses · art de tros. Delicadeses, “el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs” (P. Panadès dixit). Una proposta singular que a dia d’avui tothom s’ha fet seva i que es fa possible a través de petites aportacions econòmiques o en espècies d’institucions, entitats o empreses i a través dels donatius que fa el públic assistent. Ens agrada dir que és un festival de base, que es construeix des de la gent, des de la terra seca, des de la terra seca que s’humiteja amb l’amor dels espectadors.

Perquè ja ho dèiem amb el lema de l’any passat: “És estimant que lluitem.” (Disseny gràfic de Josep Patau i text del dígraf del desitx.) Un lema que de seguida vam veure que es podia entregirar i convertir en: “És lluitant que estimen.” I tothom el va estimar, aquest lema, aquest missatge. Tant, que el cap de llista de la CUP per Tarragona (S. Saladié) el va llançar als quatre vents, des de Badalona, en l’acte de final de campanya d’unes eleccions que ens han de dur a governar-nos (CUP dixit).

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

No vaig poder anar a Badalona i vaig sentir-ho des de casa, i vaig riure, i vaig plorar, i vaig pensar que allò que havia pensat i escrit ara ja no era meu, ara és de tothom que estima lluitant i de tothom que lluita estimant.

Aleshores vaig córrer cap al lema de Delicadeses d’enguany: “I les fulles ens seran llençol.” I vaig tornar a riure, i no vaig plorar. Vaig pensar en una cançó de Senior i el cor brutal que és una versió de “Here comes the sun again”, del cantautor americà M. Ward, i que Landete-l’aureolat ha versionat com “les fulles dels arbres criden el teu nom”… El sol que surt i el sol que es pon i els noms.

IMG_20150820_183035

El teu nom. El meu nom. Els noms de les coses. Tot té un nom, o l’hi busquem. I cada cosa té una autoria: un vers, una cançó, un grup de música, un festival. I dic Vida Festival, i dic Estival, i dic Altaveu, i dic Delicadeses, i dic art de tros. I dic Senior i el cor brutal, i dic Nacho Vegas, i dic Pau Vallvé, i dic The Gramophone All Stars, i dic Roger Mas, i dic M. Ward, i dic Howe Gelb. I dic “La bomba de plaer” o “L’illa dels covards” o “Ausiàs Marx”. I dic el meu nom, també. I callo.

(Les fotos les he fetes jo, per això no n’indico ja l’autoria.)