Tag Archives: Nick Cave

Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)

Anuncis

Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)