Tag Archives: mirall

Rosó Cusó o la circularitat existencial i natural

Rosó Cusó i la seva última creació, una peça presentada en el marc dels efímers Jardins de Llum, que la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya central va muntar a Manresa el dissabte 20 de febrer de 2016, a propòsit de l’ancestral festa de la llum em duu a dir. I dic. No pas per parlar de mi, sinó d’elles: la llum, la peça, l’escultora.

IMG_20160220_232643
La litúrgia de la llum i de la foscor i la litúrgia del que deixem obert i del que deixem en penombra. Retall d’un temps antic que avui fem contemporani. Mirall entretallat que ens mostra només una part del tot, perquè el tot ja és el cercle que nosaltres, contempladors d’avui, digerim penetrat per un làser que ens dóna forat on abans, quan el centre era el temple unívoc, hi hauria hagut vitrall i color. Positius i negatius d’una peça etèria que reflecteix sobre pedra complexa, feta de moltes pedres, i molt antigues, el seu reflex. I no hi ha cap pressa. Perquè és en la lenta contemplació d’aquesta perfecció feta buit i ple que hi dorm silent tot el temps que ens uneix amb l’ahir i ens projecta en el demà.

Llum i foscor que ens interpel·len d’una manera complexament senzilla, potser com totes les obres de Rosó Cusó, que ens duen a una circularitat existencial i natural i enamorada alhora, també, de l’artifici.

IMG_20160220_232524

Quantes coses no hem arribat a pensar, al llarg de les nostres vides, contemplant una rosassa a l’hora vertical d’un migdia! Convido ara a pensar: us haureu de penedir si a partir d’avui mateix, d’aquest ara que us lliga estretament amb la lectura del que esteu llegint (sí, aquest modest article!), no us feu devots seguidors de l’escultora barcelonina i universal Rosó Cusó.

© text i imatges: el dígraf del desitx

Anuncis

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx