Tag Archives: Martí Sales

Natalia Ginzburg o un dir-se la vida a través de cartes

Hi ha una mena de tristesa lleu però constant que recorre La ciutat i la casa de dalt a baix. Una mena de tristesa lleu amerada, amb tot, d’optimisme. L’optimisme dels qui no es rendeixen mai, encara que siguin els oblidats, els menystinguts, els del marge, els qui la vida no sempre els ha somrigut. L’optimisme dels soldats de la batalla quotidiana.

Perquè si d’una cosa ens parla aquesta novel·la epistolar de Natalia Ginzburg, com, de fet, bona part del seu corpus literari, és de la quotidianitat. Podríem dir de les dones i els dies, tot parafrasejant Ferrater, només pel pur plaer de parafrasejar ara i aquí Gabriel Ferrater (1922-1972). Només perquè Ferrater sempre em remet, per la seva vida i també per la seva obra, a Pavese. I Natalia Ginzburg i Cesare Pavese (Santo Stefano Belbo, 1908 – Torí, 1950) van estar units per una amistat preciosa i sincera, pel seu vincle laboral amb la casa editorial italiana Einaudi i perquè compartien un sentiment d’admiració i amor envers la figura de Leone Ginzburg (Odessa, 1909 – Roma, 1944), marit de Natalia Ginzburg (nascuda Levi, Palerm, 1916 – Roma, 1991) i pare de tres dels seus fills, Carlo, Andrea i Alessandra.

p1230249
És apassionant, i ja que som en el terreny d’un romanç epistolar, reprendre tot just ara que parlàvem dels lligams Pavese-Ginzburg una correspondència a quatre bandes entre Natalia Ginzburg, Cesare Pavese i Felice Balbo i la que fou durant anys secretària d’Einaudi, Ludovica Nagel. En una d’aquestes cartes vivim de primera mà el suïcidi sobtat de Pavese, que dies abans –o cartes abans– havia estat sarcàstic com d’habitud. És una carta de Natalia a Ludovica del 29 d’agost de 1950, i diu així:

“Estimadíssima Ludovica,

El nostre estimat Pavese es va morir abans-d’ahir, diumenge, a Torí. Es va enverinar amb somnífer. No ha deixat res escrit: només una frase en una còpia d’un llibre seu: perdono tothom i a tothom demano perdó. Entesos? No feu gaires maleses.

Ningú de nosaltres sap gaire res més. Érem tots fora, de vacances. Estava sol. En els últims temps estava molt abatut, queia “a trossos”, deia. T’ho he volgut escriure perquè tu te l’estimaves molt.

Desitjo veure’t aviat. Una abraçada,

Natalia”

La negreta és meva. Podria ser un lema existencial per a qualsevol ésser agosarat i dubtós, sovint, de tot. Com agosarats i dubtosos són, no alhora, alguns dels personatges que habiten les pàgines de les moltes cartes que conformen La ciutat i la casa. Giuseppe, Lucrezia, Alberico, Ignazio, Egisto, Serena, Albina, i la gran Roberta. Els lligams d’unes quantes persones: uns quants mons dins d’un sol món, que es trenca. Que se’ns trenca.

(Llegiu també l’article que publico tot seguit: ‘Leone i Natalia Ginzburg: l’última carta’. Fa tremolar.)

ginzburg1-635x433
Tot amb tot, la brutalitat de les dones i els dies de la Ginzburg no té res a veure amb sensualitats properes a l’erotisme exalçat a l’enèsima potència ni amb l’existencialisme del qui s’ho mira tot de dalt estant –tan ferreterià. Les dones i els dies de la Ginzburg són les dones i els dies de la veritat, d’aquelles petiteses que de vegades no són dites perquè sembla que ho siguin massa, de petites, però són petiteses la suma de les quals ens fan grans com a persones. Perquè la literatura de la Ginzburg és tremendament humana. Fredament, nuament, sense filtres. I quan calla i no diu allò que tocaria dir és quan ens fa més mal. Passem aleshores de les pàgines de la seva creació a la nostra vida, nosaltres lectors del dos mil disset, i ens estremim, perquè el que diu ens sembla humanament etern i, tot just per això, proper.

Salvar l’escull dels anys és una proesa per a qualsevol obra literària o és, potser, tan sols, el que la fa gran. Avui oferim de nou als lectors en llengua catalana la darrera obra d’una novel·lista, dramaturga, crítica literària i activista política que es va recuperant en comptagotes. Club Editor presenta aquest 2017, tot just després del centenari del naixement de l’autora, La ciutat i la casa (1984), en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, guardonada el 2016 amb el XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per Clínica de l’abandó, de la poeta milanesa Alda Merini (1931-2009). El 2016 dues editorials catalanes ja havien apostat per la Ginzburg: Edicions de la ela geminada, amb la publicació de la primera novel·la de l’autora, El camí que porta a ciutat (en traducció d’Alba Dedeu); i Àtic dels llibres, amb la publicació del recull d’articles Les petites virtuts (en traducció d’Elena Rodríguez).

En llengua castellana, en canvi, la cosa flueix gràcies, sobretot, a l’empenta de Silvia Querini, editora de Lumen, que va celebrar l’aniversari amb la recuperació de tres títols: Léxico familiar, Todos nuestros ayeres i Las tareas de casa y otros ensayos. I arrenca aquest 2017 amb el llibre de relats A propósito de las mujeres i, també, alhora que Club Editor, amb La ciudad y la casa. Sense deixar de banda la tasca d’Acantilado: Las pequeñas virtudes o Y eso fue lo que pasó, per citar només dos títols. Alguna cosa està passant, doncs. Brindem pels encerts.

p1230078
La ciutat i la casa
no és la novel·la més famosa de Natalia Ginzburg, certament, però no per això cal posar-la en un segon esglaó –tampoc és la seva única novel·la epistolar, perquè el 1973 havia publicat Caro Michele. Traduïm avui, de nou –existeix una traducció de Fina Figuerola que Eumo Editorial va publicar el 1990, ara per ara introbable; Víctor Sunyol, un dels editors, encara recorda l’emoció amb què van rebre aquella proposta– una novel·la epistolar en una època en què ja no s’escriuen cartes però tots sabem que fóra bonic que encara que se n’escrivissin, que encara ens n’enviéssim. Traduïm avui, de nou, una novel·la epistolar en una època en què la virtualitat i sempre-la-pressa-a-tot-arreu sembla que ens hagin arravatat el plaer de dir-nos les petites coses que, sempre, ens fan una mica més feliços des del no-res i el tot de la nostra existència tanmateix fugissera. Un dir-se la vida a través de cartes.

No farem espòilers de La ciutat i la casa. No us direm qui seran els morts i qui els vius. Ni qui estima qui, ni com. Nosaltres creiem en la força de la fam de literatura, no en articles que aixafen la guitarra dels misteris de la creació. Un dia de fa anys vaig trobar a la xarxa el text que reprodueixo tot seguit. No sé de qui és. Però m’interessa aquesta sensació que no és meva però que comparteixo. Perquè és tot just això. Això és el que passa després de llegir La ciutat i la casa:

“És curiós perquè tot i ser una novel·la epistolar, no tens la sensació que estigui passada de moda, tot el contrari, et fa agafar ganes d’escriure cartes a algú, a aquell amic o parent que viu a l’altra punta del planeta, potser, i encara te’n fa tenir més de rebre’n. Et fa recordar com era quan obries la bústia i hi trobaves les notícies d’en tal o tal, i et fa pensar que sí, els correus electrònics són molt més ràpids i eficients, però els falta encant. Tot allò que s’expressa en les cartes de La ciutat i la casa, la vida a l’estranger, l’enyorança, els records del passat, els afers familiars… tot queda perfecte en un full de paper; en una bústia del gmail, no tant. És com si els sentiments fossin més vius, més reals si estan escrits amb tinta…

Molt lluny d’aquí…”

De la mateixa manera que després de llegir Lessico famigliare (1963) et vénen dues coses: 1) plorera; i 2) unes ganes boges d’escriure la novel·la de la teva família, amb aquelles coses dites que només entendria algú de la teva família. Però t’atures. Tornes a plorar. I en un moment de lucidesa veus molt clar que no cal que t’hi esforcis perquè mai no podries superar la força tènue –oxímoron, sí– de Natalia Ginzburg.

p1230055
Per començar a acabar, algun comentari de caire traductològic. Volgudament hem deixat alguns noms en italià, com ara piazza (plaça), via (carrer), viale (avinguda), corso (passeig) i largo (placeta) perquè traduir-ho ens semblava una mena de desubicació. Així, per aquest mateix motiu, hi ha també alguns noms de plats que els hem deixats escrits en italià (trenette al pesto, tagliatelle al ragù, capuccino, polpettone). De notes n’hi ha ben poques, les justes, i mínimes. Algun dia haurem d’explicar al món els estira-i-arronses entre editora –Maria Bohigas, sempre incessant– i traductora a propòsit dels excessos de detalls de les notes. Ras i curt, hem mirat de depurar un idiolecte literari que ja se’ns presentava molt depurat i directe. Senzillament –i la senzillesa és també una forma de complexitat– hem vetllat perquè el text de la Ginzburg fluís lleuger en la nostra llengua. És tot vostre, el trobareu dins d’un llibre bellament editat, amb un disseny de coberta d’Àngel Uzkiano, un ninot d’Alejandro Dardik a la guarda, una subversiva frase de Joan Sales i un postfaci –extremament inevitable– que vaig escriure a raig.

Ara que llegeixo tot d’articles i ressenyes a l’entorn d’aquesta meva traducció de La ciutat i la casa, no puc evitar fer referència al sentiment de pertinença que genera la potència animal i brutal de la maternitat. Quan pareixes, el personal sanitari –llevadors, llevadores, pediatres– tenen cura de la teva criatura amb alegria i amb una professionalitat digna d’admirar. L’assisteixen, la renten, la revisen de cap a peus. Tot sense un bri de passió, perquè aquella criatura és per a ells una criatura més. Per a tu, però, la mare que l’has parit –i qualsevol traducció és també un part, perquè és una reescriptura, és veure “el ventre de les bèsties que tradueixes”, com deia recentment el poeta i traductor i amic Martí Sales–, aquella criatura és única al món –és l’alfa i l’omega d’una part de la teva existència– i només tu sabràs els secrets que amaga la seva concepció, el seu florit naixement i la seva creixença. Són secrets que guardaràs dins teu per sempre. I l’endins i els secrets no toquen, no es diuen.

© del text i les fotos romanes: Meritxell Cucurella-Jorba
© de la traducció de la carta de N. Ginzburg a L. Nagel: Meritxell Cucurella-Jorba

 

Anuncis

Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.


Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431
Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503


“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba