Tag Archives: localisme

La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba


Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt segona part

Jo sóc la bleda que va dir no te’n vagis al Pep Espelt en marc de les Jornades XOC (Xarxa Oberta i Comunitat), que de bleda no en té res, era només una provocació, i que aquest dia va marxar, sí, d’un curs de formació perquè els qui tenien la paraula feien un desplegament ostentós del típic-tòpic “hemos venido a hablar de mi libro” i per més torn de preguntes que pretenguessin que hi hagués es molestaven cada cop que algú plantejava un nou neguit.

IMG_20151219_095613
Vaig haver de llevar-me de nit per assistir-hi i organitzar la meva vida sense mi, i amb tot no va ser un dia perdut perquè com sempre vaig llegir, vaig escriure i vaig corroborar una de les meves teories antropològiques.

Hi ha qui creu que ser mestre, o impartir classes, d’alguna cosa equival a infravalorar els seus oients, siguin culturitzats o no, siguin adults o nens. I no. Els veritables mestres valoren i respecten i acompanyen amb altes i altres paraules els dubtes del seu auditori sense mai menystenir-lo.

Quan tinc a prop un ésser d’ego inflat, segur de si, i insuflant desdeny envers qui l’escolta me’l miro com em miro una bèstia al zoo: només una estona breu, la justa per saber com es mou. Després marxo i deixo la bèstia entre els barrots del seu ego. I quan sóc lluny me’n ric, de la falsa fera ferotge.

IMG_20150523_175725
Aquest cop vaig desafiar el temps i em vaig perdre en el laberint bulliciós que són els Encants i em vaig deixar dur per la vivesa d’aquest intangible que és bell i efímer com el seu reflex en el mirall que l’acotxa i que és també la memòria viva de la vida nostra, que corre i fuig d’arreu i que ningú no podrà mai atrapar.

I quan tu, Pep Espelt, tornis a fugir d’algun lloc, i jo, Meritxell Cucurella-Jorba, torni a fugir d’algun altre lloc, perquè potser som de la mena de gent que fugen sempre de tot arreu, trobem-nos, tal com vas dir tu a propòsit de les Jornades XOC, “a prop dels artistes i a prop de la gent del carrer” sense saber què farem demà però sabent què no volíem fer ahir i perdem-nos, si vols, en aquesta torre de Babel nostrada que són els Encants, que és sempre volcà a punt de l’esclat perquè és viu, i vol, i dol, els dies, i el res i el tot dels dies que, inevitablement, se’n van. Però mai buits.

Als Encants hi vaig regatejar i comprar tres doraimons, dotze plats i un marc brut i sense vidre no perquè em fes falta sinó només per divagar en un intercanvi d’objectes, monedes i xarlataneria feliç.

Ara sí: tren a comarques amb la certesa que ha nascut qui em menysvalora i qui fa veure que no em veu fins i tot quan em té al davant, però encara ha de néixer qui em faci callar.

IMG_20150523_182831

Sabem bé que “Barcelona és molt d’elit”, ho deia així mateix el Pep aquest dia, però té secrets que calla, com els Encants. I és cert que es creu, aquesta Barcelona, que tot el que ve de comarques és poc i fa tuf de folklore. Per tot això, i sempre per molt més, es fa necessari, gairebé urgent, un debat, obert, plural, i que obviï tòpics, al voltant del cosmopolitisme i el localisme.

© text i imatges: el dígraf del desitx