Tag Archives: literatura infantil

Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.

Anuncis

Els nens i els llibres i l’Agus i els monstres i el Nicolau i Paidonèsia

(PRIMERA PART.
Discurs per a la Festa de la Bibliocursa
de la Biblioteca de les Borges Blanques · 3 nov 2017.)

 

(La sala està plena de nens i de pares. Els nens ocupen les primeres files. Els pares, les darreres. Els dic que el que diré va per a ells, per als nens.)

Permeteu-me començar amb una sentència contundent.

“La lectura, o és un moment de vida, un moment lliure, ple, desinteressat, o no és res.”

(Els pregunto si l’han entesa i em diuen que no. Meritxell, comences malament!)

No és meva, és de Gianni Rodari, un escriptor italià que es va dedicar a escriure per a nens de totes les edats… de 0 a 100 anys. Perquè si fer-se gran vol dir oblidar la fantasia… això és una decisió pròpia que no té res a veure amb l’edat ni amb concrecions de cap mena.

Si jo ara dic que hi havia una Caputxeta Lila que vivia a Barcelona… i que anava a agafar el tren per anar a veure la seva àvia, que s’havia trencat la cama esquiant a Boí-Taüll… i que vivia a les Borges Blanques… i allà, a l’estació de Sants, la Caputxeta Lila es va trobar una girafa que li va preguntar “¿On vas, Caputxeta Lila…!?”

(Els nens riuen. I els pares, discrets, també. No puc evitar que se m’escapi la vista cap a les darreres files i aquests rostres que, com qui no vol la cosa, s’han relaxat i riuen, riuen.)

¿Què em direu? ¿Que m’ho estic inventant? Però ¿parteixo de zero? ¿M’estic inventant aquesta faula per primer cop en la història de la humanitat? No! Aquesta faula ja està inventada… però és una variació d’una història coneguda. ¿Quina?

(Una nena de primera fila respon. I dic: “Oh, bé! ¿I tu ets l’única nena de la sala a qui de petita li van explicar la Caputxeta i de més gran se la va llegir tota sola?” Tots riuen. És mentida. Seguim.)

A partir d’aquí en posem a fantasiejar i ens inventem la nostra pròpia història, que si la Caputxeta Lila o Verda o Blava, que si Barcelona, que si les Borges Blanques o les Borges del Camp, que si l’àvia esquiadora o surfista o runner, que si una girafa enmig de la gran ciutat…!

(Els dic que ja tenen feina per fer abans d’anar a dormir. Pares i nens. També els dic que si en comptes de girafa hi volen posar un T-rex o un cocodril o una bèstia inventada no passa res. Riuen. I els pares fan cara de ai-que-se’ns-gira-feina.)

Els camins són infinits! I ¿per què són infinits!? Perquè els vostres cervellets són infinits!!! Només heu d’engegar els motors dels vostres cervellets i posar en marxa la fantasia!!! I quan se us acabi la benzina ¿què?

(Silenci.)

¿Quina és, la benzina?

(Silenci. Ganes de respondre, però res.)

Els llibres!!!

(Fa un nen de mirada claríssima.)

Els llibres són ara i sempre la vostra benzina!!! Als llibres hi trobareu de tot: històries de riure, històries de por, històries que són disbarats, històries que fan plorar, històries que ens parlen de ciència, d’esport, de llegendes… Heu de buscar, remenar i triar!

I no cal que per llegir deixeu de fer altres coses, eh!

Podeu seguir jugant a nines, i a Lego, i a fer puzles, i a fer cabanes, i a anar en bicicleta, i a fer invents… i mirar la tele, i jugar amb l’I-pad i el mòbil i tot això que us agrada tant!

(Aquí se m’esveren. I els pares també. Deuen pensar: si ara aquesta els diu que juguin a l’I-pad i al mòbil i a tot… ¿què? ¿No parlàvem de llibres? ¿No és una festa de llibres?)

Perquè val més que ho feu tot, eh. Perquè si per exemple els vostres pares us diguessin: “Prou tele i a llegir!” ¿Què faríeu?

(Sóc una provocadora. I ho sé.)

“Apagaríem la tele i llegiríem”, diu un nen dels grandets.

“Oh, sí que sou obedients!!!”, faig jo impulsivament.

(I el sector de l’extrem esquerre de la sala riu, i molt.)

Bé, ho podeu fer tot perquè teniu mooolt temps! Però guardeu-vos sempre una estona per llegir! Ja sé que ho feu, eh. Per això sou avui aquí. I és molt emocionant. Sou aquí perquè heu llegit una pila de llibres! Us felicito. I us animo a seguir. A seguir llegint llibres i llibres i llibres! I còmics! De tot!!!

Que us regalin molts llibres!

Perquè tenir un llibre està molt bé, però tenir-ne dos és millor que tenir-ne només un, i tenir-ne tres és millor que tenir-ne només dos!

I tenir-ne trenta encara és millor! I tres-cents, encara millor! I així… fins a l’infinit!!!

(I l’auditori se’m torna a esverar. Ho faig expressament.)

¿Us ho imagineu? ¿Veieu? Ja tenim una altra història:

Hi havia una vegada un nen que tenia una casa tan i tan plena de llibres que… no hi cabia res ni ningú i… va haver de fer fora el seu gos, i els seus germans, i després els seus pares…!!!

(Glups!!! Ara m’he passat. Demano un retorn a la calma i acabo:)

Seguiu creixent i seguiu vivint sempre a prop dels llibres, perquè només així sereu capaços de construir la vostra pròpia manera de mirar i entendre el món.

(I aquí faig un incís sobre el moment polític i social que estem vivint.)

No deixeu que ningú us expliqui res: està tot a les vostres mans… i pot tenir forma de…

(Són llestos. Ho endevinen:)

llibre!

(SEGONA PART
o pseudopostdata.
Aquí és on hi ha el marro.)

 

Fa anys que llegeixo llibres per a nens i fa anys que convido els nens a llegir. Però no tots els llibres que tenen entre mans són atractius ni apassionats ni embriagadors per a ells.

D’entrada, diria que des d’algunes escoles s’obliga massa aviat a aprendre a llegir. No cal. Primer poden tenir un accés als llibres des de la forma gràfica, des de la il·lustració, des del disseny, des de la tipografia. I els pares els els podem explicar! Amb cantarella inclosa, amb veueta de figa-flor i amb veuassa monstruosa. Això és el que els agrada, no una lectura plana. I ah: si no estem d’acord amb el que diu l’autor o si hi ha algun error sintàctic que no volem reproduir (que passa, que sol passar) ens ho inventem!!! I punt.

A partir dels 7-8 anys, quan el nen ja té autonomia i ja sap i pot llegir sol, endavant!

Però atenció!

No tot s’hi val. S’editen llibres que no valen res. Guanyen premis llibres que són senzillament insofribles. Però no seguirem parlant dels dolents, parlarem dels bons.

Ferventment recomano per als vostres fills (i també per a vosaltres!) tota la sèrie de L’AGUS I ELS MONSTRES, amb text de Jaume Copons i il·lustracions de Liliana Fortuny (editats per Combel i traduïts a una pila d’idiomes). ¿Per què?

Perquè aquests sí que són atractius, amb il·lustracions precises, detallistes i molt gamberres.

Perquè aquests sí que són apassionants, per les aventures que viuen, per la salvatge manera de presentar-les, per l’espurna de mala llet, punyeteria i alhora bonhomia que destil·len.

Perquè aquests sí que són embriagadors, per als nens i per als pares, perquè cada llibre remet a molts altres llibres i això equival a obrir horitzons, a mirar sempre més enllà del (llibre o el que sigui) que tinguem a les mans! I el nen té ganes d’acostar-se al llibre referenciat… i el pare o la mare riu de veure el referent que coneix i admira i fa una ganyota d’autocrítica quan no ha llegit (oh, pecat!) el llibre referenciat. I així, Copons ens duu de Saint-Exupéry a Stevenson, o d’Homer a Mallarmé!

I permeteu-me encara un detall final, que un episodi (són genials els títols dels episodis!) s’anomeni com una peça teatral d’un autor de vegades menystingut com Carles Soldevila és una picada d’ullet que ens entendreix.

O sigui que acabo amb un gràcies amb caixes altes: GRÀCIES, Jaume Copons, GRÀCIES, Liliana Fortuny.

També ferventment recomano una novel·la epistolar: L’ILLA DE PAIDONÈSIA, amb text d’Oriol Canosa i il·lustracions de Gabriel Salvadó i editada per La Galera (Premi Josep M. Folch i Torres 2016 i preseleccionat pel Premi Atrapallibres).

L’edició és una joia. Tapa dura, desplegament de tipografies diverses i il·lustracions encertadament mínimes. Ens caldria un adjectiu que anés més enllà del perfecte.

La història que narra demostra que els nens són llestíssims, molt més del que ens podem arribar a creure. Per això, i perquè l’obligació dels pares és contribuir a engrandir la seva capacitat imaginativa i de pensament crític, cal oferir-los bons llibres, bona literatura.

Esperem que el trio Canosa-Salvadó-Galera tinguin algun altre projecte entre mans. L’esperarem tal com s’esperen els Reis d’Orient la nit més màgica de l’any.

 

© Meritxell Cucurella-Jorba