Tag Archives: La fàbrica bella

Hac Mor, encara, sempre encara

Per què som així, els éssers humans!? Tan esptúpidament hipòcrites que fem les coses (o les diem) quan ja no toca. Quan ja és massa tard per a. Sí, certament, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana és una cosa de companys. Escriptors que reconeixen la tasca d’un escriptor. Sí. Bé. Molt bé. Però, per què s’ha hagut d’esperar tant per reconèixer la tasca artística, literària, transgressora, cultíssima i popularíssima d’un home poeta que esborrava tota mena de fronteres (mentals i físiques) com era el Carles Hac Mor?

DESBROSS__RIUM__CARLES_I_ESTERW_316
I si el Carles ara ens mira, i si ho fa segur que ho fa amb aquell posat seu sorneguer i intel·ligent, estarà content. Però el seu gran premi és un premi que no és premi: és el llegat que tots els que algun cop (o més) ens hem encreuat en la seva carrera per aquest món de poètiques ens ha deixat. Només cal veure com se succeeixen els homenatges de tota la gent que el trobem a faltar.

Des de La fàbrica bella, i a propòsit de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que són uns homenatges que fèiem a poetes admirats perquè sí, sense que hi hagués cap efemèride clau, ens vam proposar d’iniciar els homenatges a poetes vius. Era evident, per nosaltres, que havíem de començar amb el Carles. I així ho vam fer: un PARNÀS dedicat a l’Hac Mor, ben dadà, ben ell, amb la complicitat de Catalina Girona i Andríi Antonovskyi i el bufasons Xavi Lozano. En la darrera carta que tinc del Carles em deia, per acabar: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques.” Ja no ens vam tornar a veure, però em va agradar que el fes feliç el record del seu PARNÀS.

PARNÀS en homenatge a Carles Hac Mor_9 desembre 2011

En el paràgraf que precedia al que reprodueixo parlàvem de “TIRANT LO BLANC LA”, un text parateatral escrit a quatre mans amb Ester Xargay, que per motius diversos mai no s’ha representat. Només se n’ha fet una lectura dramatitzada per part del Teatre Kadish. Llàstima, també, que el Carles no hagués pogut veure representada aquesta bogeria escènica.

Però som així, els humans: una mica estúpids, una mica hipòcrites, una mica covards. Amb tot, tenim sempre present, sempre encara molt present, el nostre Hac Mor, que no mor mai.

Anuncis

Tan fàcil, tan complex: cultura a l’oest

Ahir va tenir lloc una altra de les moltes sessions de LLEGIR EL TEATRE, un club de lectura teatral que, impulsat pel TNC, Biblioteques de Catalunya i Arola Editors, convida a llegir textos teatrals en dates pròximes a la seva representació escènica. La biblioteca de les Borges Blanques de seguida es va sumar a aquest projecte. Va ser de les primeres.

IMG_20160219_173843
Un acte impulsat per la biblioteca (i les dones de la biblioteca, aquesta biblioteca que hauríem de reivindicar, amb Miquel Andreu, que sí, que s’hauria de dir Maria Lois). Un acte cultural fet des de la biblioteca i per al poble, sense fer soroll, propiciant el diàleg, l’amor per, i la discussió. Sí: discutir: ‘examinar en detall (una qüestió), raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses’. Perquè hi exposem les opinions diverses que tenim sobre l’obra de teatre en qüestió: que si un crim, que si un text de passió elevada a l’enèsima potència, que si una menjada d’olla, que si ranci, que si atrevit, que si l’autor i la seva època. Tothom hi diu la seva. I riem junts. I contrargumentem les nostres idees. Les pròpies. Les de cadascú. Gràcies a aquest fer tothom hi aporta el seu granet de sorra, se sent part d’un tot. Oh: és tan fàcil, i alhora tan complex.

D’ençà que visc a les Garrigues he estat al mig de tot d’actes en què he sigut protagonista o que jo mateixa he impulsat com a gestora cultural. Res m’ha sigut fàcil. DELICADESES · ART DE TROS, per exemple, un festivalet que es duu a terme des de l’any 2008 en aquest oest de vegades tan atractiu i de vegades tan desconcertant, i que l’any 2011 va rebre el seu primer reconeixement, amb el Primer Premi de Creativitat en Arts Escèniques impulsat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, i que el 2015 va ser seleccionat a la Fira CultSurfing com una de les propostes més singulars dels Països Catalans.

IMG_7545
En qualsevol altre racó de món les persones i les institucions públiques tindrien un respecte immens per aquesta gestió i per les persones que ho fan possible. Però aquí no. Aquí només ho respecten unes quantes persones, no tothom, i moltes són forasteres (sembla que com jo, encara). La majoria d’institucions públiques, les que ho coneixen, ni ho avalen ni ho exalcen, perquè no els permet penjar-se cap medalla de mèrit personal. Perquè ho fem des del contrapoder, des de la passió, des d’una entitat sense ànim de lucre, La fàbrica bella, que genera moviment des del país de la bellesa, que és el regne màgic i eteri de la creació. Amb DELICADESES ho defugim tot, perquè estimem i lluitem, perquè hi creiem. Oh: podria ser tan fàcil, i és tan complex.

Ara sí que hauríem de discutir, ‘d’examinar en detall’ el què, el qui i el com. O no: tan sols fer-ho fàcil. Abans de lamentar una altra pèrdua. Abans d’haver de tornar a parlar de la cridòria del silenci.

© text i imatge biblioteca: el dígraf del desitx
© imatge DELICADESES 2015 (7a edició): Montserrat Cucurella-Jorba

 

 


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


més enllà i més ençà de nosaltres: Gabriel Ferrater

102719

El dimecres 28 de novembre de 2012 va tenir lloc a Lleida ELS JOVES I ELS DIES. CONGRÉS GABRIEL FERRATER. Comunicacions, conferències, taules rodones, un recital al Cafè del Teatre. Tot per Ferrater, per a Ferrater, de Ferrater, a Ferrater, al voltant de Ferrater, sobre Ferrater, des de Ferrater, amb Ferrater, sense Ferrater, amb sense Ferrater…

Amb intervencions de Jordi Cornudella (magistral!), Miquel Desclot, Enric Blanes, Arnau Barios, Enric Casasses… i dels joves poetes Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle i Meritxell Cucurella-Jorba, entre molts d’altres. A la taula rodona dels joves, però, ens quedàvem sense paraules cada cop que ens tocava dir. I és que vam dir-nos més i vam dir més sobre Ferrater a l’hora dels àpats, entre hores, metre assaboríem fred. Ja ho tenen, això, els congressos. I Ferrater, no podia ser menys.

El comitè organitzador eren universitaris i llicenciats en Filologia Catalana de la UdL: Meritxell Aguilar, Laura Aubets, Alba Bosch, Carlota Camarasa, Josep Gualdo, Àngels Marzo, Roser Matas, Ariadna Morreres i Andrea Vizcaíno, que comptàvem amb l’assessorament de Xavier Macià, Núria Perpinyà i Joan Ramon Veny.

“Gosa poder tenir enemics a sou”, deia Ferrater. I nosaltres no vam dir-lo aquell vespre al Cafè, el poema que conté aquest vers, potser perquè no gosem tenir enemics a sou ni sense contracte. No gosem. Però sí que vam gosar dir SI PUC, CAMBRA DE TARDOR, ÍDOLS, JOC, ÚTER, CARAGOL, EL MUTILAT, IN MEMORIAM, entre altres. I tot semblava anar més enllà i més ençà de nosaltres. Més enllà i més ençà de Ferrater, i els joves, i els dies. Érem Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle, Andratx Badia, Enric Falguera i Meritxell Cucurella-Jorba els qui vam dir el mestre mentre ens dèiem. “Les partions de la terra que és meva”: uff.

I aquest 2012 a la província de Lleida, concretament a la localitat de les Borges Blanques, el mes de febrer va tenir lloc un PARNÀS (poesia apassionada rimada-i-no àcrata i salvatge) dedicat a Gabriel Ferrater que, animat i coordinat per Meritxell Cucurella-Jorba i organitzat des de La fàbrica bella, va comptar amb lectures apassionades (sí!) del dígraf del desitx, d’Eduard Carmona (també participant al Congrés lleidatà) i de Tomàs Arias i amb la música-embolcall del guitarrista Marc Serrats. Mireu aquests vídeos entretallats (són àcrates!) i deixeu-vos dur per Ferrater. I penseu, si voleu, en la insolència amorosa, en sopars freds i en els xiscles del sol.