Tag Archives: Joan Vinuesa

Fer realitat la utopia

(Pròleg publicat al llibre GENERACIÓ (H)ORIGINAL,
coordinat per Dídac Rocher i amb fotografies de Marta Huertas.
L’edita LaBreu.)

 

“La memòria és l’únic paradís del qual no podem ser expulsats”
Jean-Luc Godard

 

Entre el no-res i el buit hi ha sempre un tot. Aquest nostre tot que avui celebrem es diu (H)original, i el nom que té –i no només el nom– és alhora una transgressió –per una hac afegida, la lletra muda que no dient parla, i que alhora retia ja honors a l’únic i insuperable patriarca àcrata de tots els qui creiem en la llibertat i la generositat creativa: Carles Hac Mor, que hi va ser des del moment zero– i és també un palimsest, perquè en la vida i en la literatura tot és sempre palimsest –i quan vida i literatura se’ns confonen el palimsest es fa superlatiu.

Superlativa és la satisfacció d’estar escrivint un text d’obertura per a un llibre que retrata –i mai tan ben dit!– els rostres dels qui amb el pas dels anys hem sigut còmplices de la història d’un local del Raval barceloní que ha tingut la poesia per bandera –gràcies, Dídac (Rocher) i Marta (Huertas), per haver sabut veure-hi la llum, per haver sabut veure-hi allò no dit ni escrit enlloc. Superlativa és la sensació d’haver-ne sembrat la llavor. Sé ser Cassandra.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El magne escultor i poeta que és Jorge Oteiza diu: “En física el vacío se hace, no está. Estéticamente ocurre igual, el vacío es un resultado, resultado de un tratamiento, de una definición del espacio al que ha traspasado su energía una desocupación formal. Un espacio no ocupado no puede confundirse con un espacio vacío”.

L’atzar –o potser no– va fer que un vespre qualsevol de vida de barri tingués l’oportunitat de veure l’espai no ocupat d’un local que hi havia al davant del Macba, que es deia Original i que –temps ha– havia sigut una botiga de coses antigues. El Manel (Pérez), el propietari, em va dir: “Què s’hi podria fer?”; veloç vaig dir: “Dóna’m dos dies”. Corria l’any dos mil; no hi havia cap altre local al costat. Dos dies després vaig presentar la proposta (i em prengueren per boja, tot i que sempre he considerat difusa la línia que separa els folls dels visionaris): crear un cau de poetes, on es respirés poesia pertot. Que fos alhora llibreria especialitzada en poesia –emulant, en el sentit d’especialització temàtica, la mítica llibreria Millà del carrer de Sant Pau, també al Raval–, que s’hi presentessin llibres de poesia, s’hi recités poesia, s’hi fessin exposicions lligades directament o indirecta amb la poesia –quina joia, aquelles taules obra d’artistes diversos, dedicades a poetes; en teníem, amb una volguda voluntat de desjerarquització, però alhora de passió i acràcia, de dedicades a Palau i Fabre, a García Lorca, a Alejandra Pizarnik, a Juan Gelman, entre altres–, i que, també, transversalment, integrés altres propostes creatives nascudes en el si del barri i importades d’altres barris, i altres racons del país i del món. Mítiques les sessions del Poeta(h) resident, perquè llavors es portava això, a Barcelona, això del (punxadiscos) resident; que tenien la seva translació gràfica en un fanzine que incloïa un retrat del poeta(h) en qüestió, poemes propis, poemes aliens d’autors admirats i agenda d’activitats que proposava el protagonista. En aquella època primera les activitats eren gairebé diàries, heterodoxes, vertiginoses. A redós d’aquell primigeni (H)original va néixer la revista Al Buit (Gerard Altaió i altres) i no només. L’any 2001 vam ser seu d’algun recital (i postrecital!) del festival Proposta (2000-2004). Les complicitats començaven a néixer alhora que sortíem ressenyats en publicacions culturals d’arreu (Butxaca va ser la primera publicació que va ensumar-ne el fum).

En aquell primer (H)original no recordo si teníem diaris per als clients, el que sí que recordo és una caixeta de fusta on hi deixàvem llibres de poesia. Eren per ser llegits allí. Duien un segell amb el nom de l’(H)original estampat amb tinta atàvica. Però tot sovint desapareixen. Algú robava poesia: oh meravella! Jo, que sabia els que hi tenia, de seguida trobava a faltar el llibre robat i m’entretenia a pensar qui, dels éssers que havien poblat aquell vespre l’aire del local, se’l podia haver endut. Avui sé que són molts els qui tenen alguna cosa guardada al fons de la memòria/desmemòria que té a veure amb aquell (H)original, amb aquell racó de ciutat, amb allò.

Barcelona és, ha sigut i serà ciutat de pas i d’acollida, i l’(H)original, des del principi, també va participar d’aquest anar-i-venir, i és que cada cop que es deixava caure a ciutat algú que compartia les nostres inquietuds, vingués del nord, del sud, o d’una galàxia paral·lela, atret per l’imant que ja érem i que volíem continuar sent, se’ns acostava i senzillament li obríem els braços. Donàvem veu als sense veu i aureolàvem l’intangible.

Era una Barcelona on ningú no bevia cafè xuclant-lo en un gotàs de plàstic mentre camina pel carrer. Era una Barcelona més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta, que vam viure amb tota la intensitat de què vam ser capaços. Era aquella Barcelona –la “gitana hechicera” del Peret rumbero– que estimàvem amb bogeria. I tot plegat no fèiem res de nou. Teníem encesa la flama dels Viatges a la Polinèsia (1997-2000) que instigava el clarivident i admirat Eduard Escoffet i els corrents polipoètics que l’havien precedit. Teníem a prop, a l’antic carrer de Ponent –avui Joaquim Costa– l’Almirall i la Granja de Gavà –avui Beirut; on havia nascut Terenci Moix–, que sempre havien estat oberts a la poesia. Teníem The Merry Ant, un local de vida efímera semiclandestí i amant a ultrança, com nosaltres, del reciclatge creatiu. Teníem oberta La Paloma, i després de dir-nos a través de la veu anàvem a dir-nos movent el cos. Érem molt joves. Érem l’espurneig del que ara som.

Els nostres noms eren Francesc (Bombí-Vilaseca), Gerard (Altaió), Eduard (Escoffet), Martí (Sales), Josep (Pedrals), Helena (Porteros) i qui us escriu, Meritxell (Cucurella-Jorba). També entre els primers hi havia dos artistes plàstics i poetes com el Joan (Vinuesa) i el David (Ymbernon). Per dir-ho amb paraules de l’(puc tornar a dir “clarivident i admirat”?) Escoffet: “Nosaltres vam ser els primers aborígens de l’(H)original”.

En aquella alba conceptual havíem comptat amb el saber fer del Gigi (Marzullo), el nostre italià nostrat, en un moment en què els italians instal·lats a la ciutat eren pocs. Teníem un local ple de peces del Ferran (Garcia) i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe (Menchero), veí del barri. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciada la part de bar-amb-terrassa-més-o-menys-convencional de la part poètica (o poc ètica). Les targetes, que resaven allò de “cafè + poesia”, eren obra del grafista Peret, que aleshores vivia, com jo, en un carrer que tenia i té nom de comte. Recordo com sonava a l’(H)original el Tourist dels Saint Germain, o Paolo Conte, o David Bowie o Nick Cave o els Smiths. “Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses” (Estellés). Però aleshores no ens adonàvem del pes de. I quan ens miràvem al mirall no veiem la nostra imatge sinó uns ulls que ens miraven, foscos, molt fortament –eren els meus. Ni tan sols pensàvem a retratar el que estàvem vivint; només pensàvem en el fet de viure-ho; o ni això; senzillament ho vivíem sense pensar gaire, intuïtivament, salvatgement. Això era aleshores. I avui n’hem fet memòria. Per seguir. “Tan sols qui coneix l’abisme, coneix la vida sencera. És el retrocés allò que dóna a l’home l’empenta per avançar” (Stefan Zweig).

Si ara aquell espai no ocupat del número 29 del carrer de Ferlandina desaparegués deixaria un buit. El buit d’allò que va ser i ja no és. Però escrivim des de la plenitud més absoluta, agraïts per tota la feina que al llarg d’aquests anys han fet el Ferran (Garcia) i la Nuri (Isanda) i el Josep (Pedrals), agraïts per la paciència infinita i la professionalitat fora mira del Dídac (Rocher) i la Marta (Huertas), agraïts per la implicació dels sempre atents editors de LaBreu i, sobretot, agraïts per tots els poetes i els oïdors que heu fet realitat la utopia.

I no acabo d’acabar perquè vaig a Joan Vinyoli i a un seu vers memorable: “Qui mai podrà fixar l’evanescència?” Som fills de l’oralitat, terriblement indomables i evanescents, i cap foto fixa, sigui d’alta definició o la d’un estudi literari convencional, podrà capturar l’energia del riu que vol escriure el seu propi curs. Vaig voler crear un espai que esperonés la creativitat, que fos tan obert com ampla és la poesia, i ara ens costa reconstruir-ne el trajecte fins aquí: la història d’aquest camí està repartida en tots els records (literaris i extraliteraris) de tothom que s’hi ha acostat i s’ha deixat sorprendre. Terriblement fràgil, com tot el que ens mou.

© Meritxell Cucurella-Jorba · el dígraf del desitx

 

(Les fotos les va fer la Marta Huertas en qüestió de segons.
Només preteníem fer una prova. Però la Marta va dir que ja estava tot.
I com que ens havíem reservat una hora i només havíem gastat cinc minuts,
vam passar l’estona restant parlant de música
mentre fèiem un cafè i preníem el sol.
I ah: jo no vaig maquillada, és llum interior, tot.
Només em vaig pintar els llavis.
Perquè pintar-me els llavis m’agrada tant com dir la veritat.)

Anuncis

Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.