Tag Archives: Jardins de Samarcanda

La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey

Anuncis

Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx