M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un abans que, quan hi penso, em duu al buit, al no-res, a l’inexistent. Com si jo, abans de la lectura d’aquell llibre, hagués viscut en una flagrant inanitat vital. I no, eh. Però ho sembla.
M’agrada quan un llibre em marca un abans i un després. Un després que ho arrasi tot, que faci impossible qualsevol altra forma de vida amb forma de llibre. Un estat que ens deixi atònits, exhausts, sense esma per fer res que no sigui pensar en cadascuna de les paraules, de les frases, dels paràgrafs, dels títols dels capítols, de les notes, dels no-sentits, de les llàgrimes no escrites però executades, de la por, de l’alegria, dels punts, de les comes, dels incisos, de la contemplació d’un encadenat d’idees-i-paraules d’un llibre que només mereix aplaudiments i assentir amb el cap, i amb l’ànima. Sense esma lluny d’aquest llibre, com un amor que ens devori el cos i el cor, i l’ànima. Sense esma. Sense esma és com em vaig quedar després de la lectura apassionada i apassionant d’ÀNIMA, de Wajdi Mouawad, editat en català per Edicions del Periscopi.
(I si en parlo avui és perquè avui parlàvem de llibertat.)
Un llibre és un objecte, entès com a plec de papers relligats, però és també, i sobretot, una aventura que implica uns bona colla de professionals de l’escriptura que comencen i acaben per l’escriptor però que no estan sols en la seva comesa. Quan encara estava assimilant el buit que pressentia que m’estava obrint la lectura d’ÀNIMA, vaig llegir els agraïments, on es posa per escrit la gratitud de la feina feta per l’escriptor, la traductora, els lingüistes, el dissenyador, l’il·lustrador, els treballadors de la impremta i els de la distribuïdora i, entremig, també, com si res, la feina feta per l’editor. Quina il·lusió, aquesta troballa, tan simple i tan gran, d’agrair la feina feta. Quanta il·lusió, en el fet d’haver posat per escrit l’agraïment a la feina feta. I per si no havia plorat prou per dins i per fora amb la lectura d’ÀNIMA vaig tenir un calfred que em va dur de cop, al cap, com si res, tots els llibres que al llarg dels anys he contribuït a encaminar vers a la perfecció fent-hi unes quantes correccions, millorant-ne la redacció o actualitzant una traducció. Mai ningú m’ha agraït res. He cobrat per la feina feta i prou. Però no n’hi ha mai prou quan parlem de lletres. El prou no existeix per nosaltres, assedegats com estem sempre de més. La literatura no és matemàtica. És passió. I la passió no té límits. No té prou. Així que gràcies, companys. Des de l’ànima. Des d’un racó ple de sempre i on el prou no hi té lloc.
(I no en tenim prou ni en tindrem mai prou amb una gent, els d’Edicions del Periscopi, encapçalats per l’editor Aniol Rafel, que per dir, des del seu web, qui són ens endinsen en la seva cosmogonia a través d’un decàleg-joia que parteix i arriba al paper.)
(Ara sí: fi.)
© text: el dígraf del desitx
deldesitx 