Tag Archives: Fotografia

La Merini, el Plana i el dígraf del desitx

Perquè algun dia havia d’arribar aquest dia. El dia de presentar-vos la meva Merini, que ja no sé si sóc jo a través d’ella o ella a través de mi. Les dualitats de l’existència. Les existències no lineals, que se’ns entortolliguen pels laberints del llenguatge i els pensaments nascuts d’ànimes pures, amb pocs filtres per acontentar mediocritats.

I perquè volia presentar-vos, el dia que us parlés de presentar, aquests retrats d’un fotògraf que mai no cau en la indiferència: l’indomable Jordi Plana Pey (Berga, 1953). I tampoc sé si sóc jo, aquesta ànima amb cos de dona que va retratar el Jordi, o els molts jos que amaguen el cos que conté el meu jo u i múltiple. Potser no sóc jo, i sóc l’altra, per dir-ho amb Marçal i amb Abelló.

tx-movent-cabells_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Perquè el dia que el Jordi em va dir que digués com era –jo, eh– només vaig saber dir això: “Sóc poeta. Visc dins de la paraula dita i escrita. Sóc la paraula. Sóc el so de la paraula. Sóc el gest de la paraula. Sóc el rastre, la memòria del so i el gest de la paraula. Sóc el rastre que no queda: record, tan sols. L’ombra d’un ara i aquí que ja no hi és”. És l’únic que vaig encertar. La resta –em van dir que– eren mentides.

El meu ara i aquí només roman entre nosaltres a través de les pàgines impreses d’un llibre. I avui hi sóc a través del mirall de la Merini, que es mira i em mira i diu: “Queda’t,/ i abans de prendre la meva boca/ pensa en el pecat universal/ de qui no ama les ombres…”

tx-estirada-panxa-a-terra-amb-peus-enlaire_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
Però volent desxifrar les meves pròpies ombres em vaig perdre en mi i en la duresa i la delicadesa del diamant i en els pous de la seva etimologia, que ve del grec adámas, que pot voler dir ‘indomable’ i ‘invencible’ i ‘jo domino’ i ‘jo domo’. Antigament es relacionava el diamant amb l’infinit, i això vol dir no finit, no acabat, sempre per fer, per fer-se, per re-inventar-se i/o per re-crear-se sempre de nou. Sempre des de la co-herència, o no. “Sóc la bèstia que tot ho devora, i sóc la bestiola devorada. Sóc visionària i juganera. Riallera i ploranera. Extrema”, dic.

I ric i m’enamoro del que diu ella, la Merini, per cert i per salvatge i –com sempre– al límit: “Boja per la luxúria extrema, vaig ser duta al manicomi d’Afori, on finalment vaig rebre l’estigmatització. Un cop estigmatitzada vaig ser dessagnada pels editors, tal com pertoca als que han estat ingressats. Actualment m’estic morint”.

tx-pensant_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016
I sí, va morir fa set anys, el dia de les ànimes, l’1 de novembre, per això la primera presentació d’aquesta nova vida seva en forma de traducció meva serà el dia 1 de novembre de 2016. Hi haurà altres presentacions. I el 21 de març de 2017, el dia que cada any reneix la primavera i que farà anys que Alda Merini (1931-2009) va néixer, li farem algun homenatge… ni que sigui silent. I algun dia, gairebé per acabar, o per començar a acabar, la tornarem a celebrar al ras. Seguirem una circularitat inversa. Perquè som massa eteris per obeir l’ordre de les coses. Creem el nostre propi ordre, les nostres pròpies baules.

Traduint la vida a través de la poesia dels altres farem nostre l’aprenentatge de la poesia amb el deix de vides viscudes i per viure. Sempre per fer. Sempre per fer-nos. Per re-inventar-nos. Per re-néixer tal com avui reneix Alda Merini a través del dígraf del desitx.

tx-rient-molt_photo-by-jordi-plana_1-setembre-2016

CLÍNICA DE L’ABANDÓ, Alda Merini
Traducció i epíleg de Meritxell Cucurella-Jorba
XII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
Jardins de Samarcanda, 82
Cafè Central · Eumo Editorial

Les presentacions:
Dimarts 1 novembre 2016 · al ras, a les Garrigues
Dimecres 16 novembre 2016 · Llibreria Laie (Eixample, Barcelona)
Divendres 25 novembre 2016 · Llibreria Roca (Valls)
Dissabte 28 gener 2017 · Llibreria La impossible (Eixample, Barcelona)
Dimecres 1 febrer 2017 · (H)original (Rabal, Barcelona)
Dissabte 18 febrer 2017 · Llibreria Nollegiu (Poblenou, Barcelona)
Dilluns 13 març 2017 · El gravat (Vic)
Dissabte 18 març 2017 · parada de Jardins de Samarcanda / Utopia Market (Poblenou, Barcelona)
Algun dia, en algun lloc · al ras, entre roselles efímeres…

© text: el dígraf del desitx
© imatges: Jordi Plana Pey

Anuncis

La cridòria de la mort és el silenci

La cridòria de la mort és el silenci. Un silenci espès, però. Un silenci que conté tots els crits callats de cop. Perquè cada mort és sempre també un sotrac. Un moviment ple de quietud que esquitxa de por i de dubtes el dolç fluir del riu i els dies.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, les que van per dins, i que potser mai ningú no sabrà, i les que van per fora, les que van ser viva veu o poema, i qui diu poema, diu qualsevol tipus d’escriptura.

L’escriptura és una manera d’aconduir la veu cap a l’eternitat. Però l’escriptura és també ficció, mentida. Tanmateix amem l’engany si l’engany és l’escriptura.

Hi ha morts que ens toquen de més a prop d’altres. Enguany he vist morir un company d’escola, i ell no escrivia. El vaig recordar a classe, dibuixant, absort en els sorolls que feia sortir del seu paper ple de gargots. Enguany he vist morir també un poeta amic. I el vaig recordar a tants i tants lloc que em són difícils de fixar; però sobretot el vaig recordar per la seva extrema generositat.

12744496_906453669456432_9119102433886651084_n
S’acaba de morir la Celestineta, la Celestina del Garrut, una veïna del poble que tenia 101 anys. Una dona menuda i riallera i d’ulls immensos que va tenir una vida poc fàcil i que malgrat tot mai no va perdre el somriure. Una germana seva va patir de petita un fatal accident. Ella, l’eixerida Celestina, sempre va haver de fer de tot i més. Les coses de la seva vida les sé per ella mateixa, perquè xerrava pels descosits. Ens ho va explicar quan fèiem el llibre “Les cabanes de volta de les Borges Blanques”, de Ramon Queralt i Oriol Cornudella, i quan fèiem el projecte del Banc de Memòria Digital de les Garrigues, i dúiem a terme les entrevistes el Xavier Minguella i jo mateixa. I sempre que l’anàvem a saludar a casa seva i ens rebia amb un somriure i un gest amable, i un au, passa, adreçat als seus molts gossos.

Cada cop que es mor algú s’enduu els seus silencis i les seves cridòries, i és una llàstima que no s’enregistrin les veus i els rostres d’aquestes grans persones grans que són memòria viva del nostre passat col·lectiu. Perquè aquestes persones són lluny de l’escriptura, són veu que se’n va. I se’n va.

Ens queda el record viu d’aquests morts que hem conegut. Però no n’hi ha mai prou amb el record. No n’hi ha mai prou quan hi falta el buit que deixa el qui ja no hi és. Som rics d’haver-los conegut, amb tot. I per posar-nos pau a l’ànima acabo amb Hölderlin: “Que l’ésser inefable m’ho perdoni… / El món encara és bell.”

 

© text: el dígraf del desitx
© imatge (brutal!): Oriol Cornudella


Ni el vent et pot ser més fidel (L’estiu clavat)

Ni el vent et pot ser més fidel. Ni el crit més clos. Sóc aquí, sóc aquí, et dic. Però tu no sents la meva veu perquè no saps ni qui et crida ni des d’on. Des de l’altra banda de l’infern. Des d’on la pedra talla la por i desvetlla l’eixord, i tot allò que encara no té nom perquè els qui posen noms a les coses estan tancats dins el seu no-dir. És la bèstia que no coneixes i et sobrevola el cadàver qui t’agafarà de la mà. Perquè cridis el crit i ballis el vent.

Ni el vent et pot ser més fidel

© text i imatge: el dígraf del desitx


On eres quan et vaig cridar des d’aquell endins tan negre? (L’estiu clavat)

On eres quan et vaig cridar des d’aquell endins tan negre, tan esquinçador i tan de foc i flama? On eres? On ets quan ploro des d’endins per tot allò que ja no serà i perquè ningú no ens va avisar que ens faríem grans de cop i deixaríem de jugar i de tenir llicència per fer llengotes a tort i a dret? On ets? On seràs quan el meu cos s’haurà deixat anar i les mans ja no t’hi rellisquin? On seràs?

On eres quan et vaig cridar des d’aquell endins tan negre

© text i imatge: el dígraf del desitx


T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar (L’estiu clavat)

T’estalono l’ànima a cop de sentències que no goses ni escoltar. T’enrojoles perquè saps que em vols, que em vols tota i no pots. Sabem que no mesurem l’amor amb cossos, però ens hi rodolem pendent avall, fins a l’olivera salvatge, fins al penya-segat que ens separa del més enllà. I ara et bull la pell. Tant com em bull a mi. Però ens llancem a cremar el mar perquè cap bruixa ens albiri i ens desfaci aquest engany d’estimar-nos secretament.

T'estalono l'ànima a cops de sentències

© text i imatge: el dígraf del desitx


“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.


somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir: Henry Miller i Alberto García-Alix

images Hi ha llibres que ens hauria agradat haver llegit abans, tal com hi ha llibres que ens hauria no    haver llegit quan vam llegir-los per descobrir-los tot just al moment d’ara. Hi ha artistes l’obra dels quals ens agradaria haver descobert abans, tal com hi ha artistes que ens agradaria seguir ignorant per descobrir-los tot just al moment d’ara. Però els atzars de la vida no es poder triar. Passen. Són. I els rebem quan passen, quan són. I quan passant som amb ells, amb els atzars.

Anaïs Nin diu de Tròpic de càncer, de Henry Miller: “La misèria ha deixat de tenir reductes secrets. En un món paralitzat per la introspecció i constipat per delicats aliments mentals, aquesta exposició brutal del cos substantiu ens arriba com un corrent sanguini vitalitzador. La violència i la obscenitat resten intactes, com manifestacions del misteri del dolor que eternament acompanya l’acte creador.” Una mena de monòleg novel·litzat on l’autor hi aboca totes les seves pulsions i judicis sobre la naturalesa de la raça humana ambientat al París dels anys trenta. Tot energia que batega a batzegades, tot vitalitat decadent, tot exaltació del sexe i de l’amor, de l’amor a la vida, de l’amor als homes i a les dones, de l’amor a l’art. “Vaig decidir que no m’aferraria a res, que no esperaria res, que d’ara en endavant viuria com un animal, com una bèstia de presa, com un vagabund, com un bandoler”, diu l’autor, el protagonista, el Miller de Tròpic de càncer. I aquest animal ens parla directe als ulls, sense filtres, i l’escoltem embadalits, perquè escoltant-lo ens sentim a nosaltres mateixos dient-nos allò que potser mai no serem capaços de dir-nos: la veritat. Un ésser que s’autoretrata pel pur plaer de fer-ho i deixar el seu autoretrat per als segles dels segles dels lectors de totes les llengües del món.

Henry Miller (Nova York, 1891 – Pacific Palisades, 1980) va entrar en aquella Catalunya castigada dels seixanta i setanta de la mà dels agosarats que el van traduir, el van editar, el van llegir i ens l’han llegat en forma de perla negra de la transgressió. (Tinc la sort de poder llegir-lo en un llibre que es desfà, de tan llegit, perquè és una primera edició, de l’any 1976, de l’Editorial Aymà.)

images-1

“Por matar el miedo soy capaz de cualquier delito”, diu Alberto García-Alix en un moment del vídeo De donde no se vuelve, un treball en blanc i negre format d’imatges fixes i d’imatges en moviment. Alberto García-Alix, fotògraf i alhora model de les seves pròpies fotografies. Un home, un artista, un creador que s’autoretrata, també, i encara. Ser-te tu i només per tu i en ser-ho entronitzant-te per a la fe en tu i per a la fe dels altres en tu. Ser tot tu per no ser ningú més que tu.

Tu, perdut i retrobat un cop i molts, com a guia dels perduts, dels que encara es busquen i se’ls fa impossible retrobar-se. Els parles de negació de la impossibilitat, malgrat tot, malgrat el dolor, el final, la mort. Malgrat tots els tots. Mirar-te directe als ulls per poder així mirar-nos i regalar-nos la mirada teva i la mirada nostra mirant-te. Mirar-te l’endins per escopir-lo enfora. Som nosaltres els insolents, els que mirem, els que mirem allò que no ens pertany i que envegem, sí, és cert, per la seva bellesa malgrat la decadència i pel que té d’entronització desmesurada d’un mateix. Mirar el paisatge d’ulls i fils de llum que t’envolta arreu i fer-te’l teu, caçar-lo, percaçar-lo i oferir-nos-el a taula sense haver-nos preguntat abans ni tan sols si mengem carn, si tenim gana.

Nodrir de blancs i negres tots els buits que podrien tornar a ser, que són, de fet, perquè han sigut, perquè van ser. Però no parlaran del mateix blanc. Ni del mateix negre. Ni de la mateixa llum. Res se’ns repeteix. És la tragèdia i el misteri. És el saber sentir en cada moment el blanc, el negre, la llum, el petit absolut que ens fa immensament poderosos. El poder és prendre consciència de l’instant, i atrapar-lo, ni que sigui un instant. Un instant per a la nostra eternitat immarcescible. Un instant per a una eternitat.

Exalçar l’èpica de cada racó que t’ha sigut casa, per uns dies, unes mesos, una vida, o només unes hores. Et degoteig de l’aixeta borda també et pertany i el ritme del seu so el saps només tu. I el plec del llençol que deixa veure l’estampat ridícul del matalàs també només tu saps on era i com. I l’anar caminant sobre els anys viscuts i sobre el propi cos, i captar-ne totes les mutacions, totes les imperfeccions, totes les cicatrius, tots els tatuatges, els que es veuen i els que s’amaguen més enllà de la pell i més enllà de qualsevol cosa.

Cridar al cel desenfocat que també el mal enyora el mal i tots un dia vam ser més joves del que som ara i vam creure, segurs, en tot. Disparar-nos la bala negra dels ulls sense tenir-nos cap por i sense fer-nos cap retret. Només mirar-nos. I mantenir tens el fil de ser, d’existir. Somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir. I morir mirant, per acabar parafrasejant aquest poeta de la imatge que és Alberto García-Alix.

Alberto García-Alix va néixer a León el 1956. Ha viscut a Madrid i a Barcelona i en molts racons de moltes ciutats. Es Premio Nacional de Fotografia el 1999 i és el protagonista absolut de la mostra que es podrà veure fins al 5 de maig de 2013 a Barcelona, a La Virreina – Centre de la Imatge. Un luxe. Una bogeria que s’emparra per les parets del palau de la Rambla, que ens entra dins, i que no ens deixarà ni que ens proposem oblidar-la.

No sé perquè el meu atzar interior ha unit Henry Miller i Alberto García-Alix. O sí. Per una necessitat de fugida. O de trobada. Per una veritat. Per la veritat. Pels ulls que miren directes als ulls, i que no enganyen. O sí. Però que tanmateix hem decidit que són uns ulls i unes paraules que ara no ens enganyen.