Tag Archives: festivals

La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


Va de festivals: és estimant que lluitem i és lluitant que estimem

He sigut feliç aquest estiu sent còmplice d’uns quants festivals musicals. Sí, enguany només he assistit a festivals de música. Hi ha anys que només assisteixo a festivals d’arts escèniques o anys en què només assisteixo a festivals de poesia. O de tot. Va com va. La qüestió és que vagi. Que la cosa sigui una realitat.

IMG_20150912_013301

Una realitat que tots contribuïm a fer possible. Perquè m’ha agradat, i molt, pagant la meva entrada o senzillament anant-hi, haver posat el meu petitíssim granet de sorra en l’engranatge d’intel·ligència, criteri, temps i logístiques molt diverses que fan possible que un festival somniat deixi de ser un somni.

Un somni que fan viu un col·lectiu de persones que treballen molts mesos, setmanes, dies i hores prèvies a l’aixecada de teló del festival per vetllar que tot vagi tal com ells han projectat que hagi d’anar. Un col·lectiu de persones que hores, dies, setmanes i mesos després del final del festival encara hi continuaran treballant.

“Lavorare stanca” (C. Pavese dixit). I després del treball toca el sou. I tan legítim és que cobri un treballador d’un banc com un cantant que diu el que pensa sense embuts en les seves cançons. I podríem seguir. L’amor a l’art té una vigència breu. La professionalitat té un preu.IMG_20150913_005826

Un preu, sí. I hem de deixar que el preu de les coses ens el marquin des de dalt o des de polítiques subvencionadores que l’únic que fan és idiotitzar-nos i fer-nos ser víctimes de burocràcies esgotadores.

Esgotador és treballar sense sou, o amb un sou misèrrim. Però sapiguem que això no hauria de ser així, que les idees, la gestió i la immaterialitat intel·lectual tenen un preu. No cal que sigui un preu altíssim, però sí que cal que sigui digne.

I tots hem fet coses per amor a l’art, i amb tot també ens agrada contribuir, com sigui, a ser part espectadora d’un engranatge que té a veure amb la gestió de la cultura, o amb la gestió de la bellesa. Perquè cultura i bellesa són sinònims de música, d’art plàstic, d’arts escèniques, de poesia, d’escriptura, d’exaltació del jo a través del tu.

IMG_20150820_172755

I aquest estiu, des d’en fa set, hem tornat a posar en marxa, juntament amb altres persones (M. Andreu, E. Batlle, i moltes més), la maquinària per fer rutllar “al salvatge oest de Catalunya” (R. Usall dixit), “en una frontera on la mentida no hi té lloc” (D. Esterri dixit), el festivalet desconegut més famós dels Països Catalans: Delicadeses · art de tros. Delicadeses, “el festival d’arts d’intempèrie que s’harmonitza amb el sol de capvespre i que pot recordar els teatres antics, construïts amb pedres, a cel obert, en els millors llocs” (P. Panadès dixit). Una proposta singular que a dia d’avui tothom s’ha fet seva i que es fa possible a través de petites aportacions econòmiques o en espècies d’institucions, entitats o empreses i a través dels donatius que fa el públic assistent. Ens agrada dir que és un festival de base, que es construeix des de la gent, des de la terra seca, des de la terra seca que s’humiteja amb l’amor dels espectadors.

Perquè ja ho dèiem amb el lema de l’any passat: “És estimant que lluitem.” (Disseny gràfic de Josep Patau i text del dígraf del desitx.) Un lema que de seguida vam veure que es podia entregirar i convertir en: “És lluitant que estimen.” I tothom el va estimar, aquest lema, aquest missatge. Tant, que el cap de llista de la CUP per Tarragona (S. Saladié) el va llançar als quatre vents, des de Badalona, en l’acte de final de campanya d’unes eleccions que ens han de dur a governar-nos (CUP dixit).

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

No vaig poder anar a Badalona i vaig sentir-ho des de casa, i vaig riure, i vaig plorar, i vaig pensar que allò que havia pensat i escrit ara ja no era meu, ara és de tothom que estima lluitant i de tothom que lluita estimant.

Aleshores vaig córrer cap al lema de Delicadeses d’enguany: “I les fulles ens seran llençol.” I vaig tornar a riure, i no vaig plorar. Vaig pensar en una cançó de Senior i el cor brutal que és una versió de “Here comes the sun again”, del cantautor americà M. Ward, i que Landete-l’aureolat ha versionat com “les fulles dels arbres criden el teu nom”… El sol que surt i el sol que es pon i els noms.

IMG_20150820_183035

El teu nom. El meu nom. Els noms de les coses. Tot té un nom, o l’hi busquem. I cada cosa té una autoria: un vers, una cançó, un grup de música, un festival. I dic Vida Festival, i dic Estival, i dic Altaveu, i dic Delicadeses, i dic art de tros. I dic Senior i el cor brutal, i dic Nacho Vegas, i dic Pau Vallvé, i dic The Gramophone All Stars, i dic Roger Mas, i dic M. Ward, i dic Howe Gelb. I dic “La bomba de plaer” o “L’illa dels covards” o “Ausiàs Marx”. I dic el meu nom, també. I callo.

(Les fotos les he fetes jo, per això no n’indico ja l’autoria.)