Tag Archives: fe

Devots de l’intangible o fer l’amor amb el Konvent

Se m’afileren els astres interiors a mesura que, després de fer els molts kilòmetres que em separen del meu amant, m’hi acosto. Ja l’ensumo. Ja m’esvero. Ja tinc ganes de baixar del carruatge, d’abraçar-lo i. Ai! “L’amor em perd”, dic. I callo.

IMG_20160813_202058

Sé que les hores que podré passar amb ell són breus, així m’ho ha dit la fada meva. Però viuré cada instant amb bogeria, com sempre. Ja el toco, ja el tinc. No: tenir no. Som devots de l’intangible i no tenim mai res. Posseïm sempre només l’instant.

El pare del meu estimat em rep i riu, perquè ell sempre riu, amb sinceritat i amb salvatgia, per això ha infantat un ésser sincer i salvatge. Per això m’he enamorat d’ell, per cert i per ferotge. Li dic que no puc més, que em vull casar amb el fill. I riu un cop més i fa el gest feliç que fa quan està amb els seus. I pugem escales. Anem cap a l’infinit i un dia.

IMG_20160814_020634
El dia deixarà de ser dia per disfressar-se de nit. Estriparem la poesia, i serem molts a fer-ho. Ens omplirem el cos de cors. Un a l’estómac, perquè nosaltres estimem amb contundència, com un cop de puny sobre la taula parada de Nadal, plena de copes bones, les bisellades, les de la besàvia, i les trenquem totes. Un altre cor al coll, perquè si no podem seguir estimant així ens penjarem. Un altre cor al costat del que ja duem posat de naixement, perquè no estigui tan sol. I més. I amb els cossos plens de cors farem un fosc que és el buit des d’on sempre tot recomença i començarem.

Deia l’Amic: “Si vosaltres, amadors,
voleu foc, veniu al meu cor
i enceneu les vostres llànties…”

Toni Trashtorno encén i calla: músiques noves, acabades de crear. El públic –meravella d’entre les meravelles, perquè per dur a terme qualsevol acte performatiu no fa falta un escenari, ni focus, ni butaques, ni res; per dur a terme un acte performatiu només fa falta un públic, i el públic es fa devot fervent a partir d’haver-li ofert propostes que no deixin indiferent– espera expectant. Arran hi tinc un quadre de Jordi Pagès que és una obsessió, que és una flor, una flor del mal: “T’adoro com adoro l’alta volta nocturna”, resaria per mi ara Baudelaire, i Pagès em faria l’ullet amb un somriure.

Imatge: Oriol Cornudella

M’encenc i callo: “…impossible és / l’amor pur / amb tanta contaminació / sentimental”. M’arrenco la mantellina que duia clavada al rostre i el públic-meravella-d’entre-les-meravelles espera. Sona Trashtorno. I jo crido perquè no sé fer l’amor sense cridar. I hi torno. Tanco els ulls per deixar-me dur. Els obro i miro i veig el més enllà. Crido i hi torno encara: “L’única mesura de l’amor és la desmesura”, dic per acabar. I m’adormo després de l’amor.

Acabo de posseir-lo i ja l’enyoro. El vull, però sé que voler-lo és potser tenir-lo com es té el foc. El pare del meu amant ho ha vist tot mentre afilerava convidats i reia, perquè ell sempre riu, sincer i salvatge, i deixa fer, sabent que qui fa l’amor amb el seu fill no traeix mai el cos cert.

No seré jo ara qui seguirà, amb tu, en tu, estripant poesia. Jo ara dormo desperta. (És la son que em dorm després de l’amor.) Seguirà el duet inseparable Vilardaga-Hinojosa amb una acció d’estiu abraçada sota l’epígraf hacmorià: “La perfecció és feixista”. Els havia precedit Jordi Murillo sense land rover. Els seguirà un altre duet inseparable –Martí Sales i Núria Martínez Vernis– parlant de beure i veure-hi. Ens acabarem de beure la nit a fora, a la fresca, amb Verdaguer-Mas i projeccions brutals de Jordi Plana sobre totxo massís.

“Voulez vous voucher avec moi ce soir?”, diuen Labelle gràcies a Martí Sales. Mourem el cos fins que ens colgarem al llit de ferro i amb llençols amb olor de net. Dormiré adormida fins que la fada em digui que l’encanteri s’acaba.

No vull sortir de tu encara, amor, no vull. Deixa’m resseguir-te la pell amb un dit per dir-te adéu. Tu pots seguir dormint, si vols, no cal que facis res. A fora la llum creix i entra com un lladre per entre les persianes.

IMG_20160814_094431
Baixo escales. I pujo escales per anar a espiar mig a les fosques l’obra dels teus altres amants –algú com tu s’ha compartir– d’aquesta nit passada: les peces d’Abel Castells o “l’últim Quixot de Cal Rosal” (Vilardaga dixit); la provocació exaltada de Pablo Lecroisey, madrileny que exposa per primer cop a Catalunya, en aquest ara i aquí que ja hem fet etern; seguim amb Carla Font i el seu esperit romàntic disfressat de quotidianitat; l’Asociación Católica de Propagandistas tapa un forat perquè hi entri una flor; i peregrinem ara territori Vilardaga i la seva confrontació amb els mecanismes que han iconitzat el poder alhora que ell, com molts, diem que no ens deixem caçar sota l’epígraf reduccionista de ser una sola cosa: som u i som múltiples, canviants, creixents, ara dolços ara contundents, som els éssers creatius del segle vint-i-u, som inabastables, indefinibles amb una única paraula, som fragments que fan un tot; com els 366 (365 + 1) fragments de cossos robats per Jordi Plana en un enfilall d’instal·lacions d’imatges que juguen a cridar que ¿per què?, ¿per què ens hem girat d’esquena a Llull, l’ull lúcid que va il·luminar la foscor d’una època, l’ésser avançat al seu temps que, com sempre, és l’incomprès errant dels seus contemporanis? ¿no hem entès que El llibre d’Amic i Amat és matriu i tomba? ¿per què fem veure que no sabem llegir?

Digues, foll: “En què comença saviesa?”
Respongué: “En fe i en devoció,
que són l’escala on puja l’enteniment
per entendre els secrets del meu Amat”.
“I fe i devoció d’on comencen?”
Respongué: “Del meu Amat, que il·lumina la fe
i escalfa la devoció”.

El meu enteniment no pujarà avui ja cap altra escala, encara que em bulli la devoció per tu i la fe m’encegui. Baixaré per marxar ara que tu encara dorms i jo encara et toco i ja et trobo a faltar. Seré sempre diumenge al teu costat, en el record, mentre covo el desitx incorrecte de tornar-te les carícies que em fas.

He perdut una sabata (mentre l’amor em perdia a mi), i té la forma d’un poema i la pell d’una paret que em grata l’ànima. Tornaré per casar-me amb tu però et deixaré lliure, t’ho juro, perquè només la llibertat és sinònim d’estimar.

Foto: tx

Foto: tx

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(Els textos marcats entre cometes sense especificar de qui són són meus, del dígraf, i molts els vaig estrenar al Konvent el juliol, a propòsit de recitar en el marc de la inauguració d’una exposició de Jordi Pagès (gràcies!); n’hi ha que són de llibres fets (com Intemperància roig encès o Cada volcà és abans muntanya) o de llibres per fer (Qualsevol cel). També hi ha Charles Baudelaire (Les flors del mal), Carles Hac Mor i les metàfores existencials que Ramon Llull va enfilar a El llibre d’Amic i Amat.)

IMG_20160814_100503

Anuncis

Victòria, la de cadascú

Feia temps que tenia ganes de veure una obra de teatre original que fos digna de ser aplaudida de principi a fi i l’he trobada: Victòria. Perquè ja en tenia prou de versions de mites i actualitzacions de clàssics, tanmateix necessàries, però ara volia puresa.

t_victoria_8

Pau Miró signa un text complex i simple alhora, un text ple de subtext que senzillament funciona de la primera a la darrera rèplica. Perfectament ben travat, deixa anar de tant en tant espurnes de mala bava i esquitxos d’humor, de vegades salvatges. Combina a la perfecció moments de text picat i viu i alegre i cruel, amb monòlegs digníssims i confessions a micro obert que són veritat pura. Aquest text és compromís, i és història, i és passat, i és veritat.

El mestre republicà del final fa esfereir quan diu al seu alumne: “No sé si ho has vist, però jo sóc un més dels qui fa veure que no ha passat el que ha passat.” És això. Pau Miró ens regala, des de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya, una reflexió a cor obert que ens ajuda a pensar col·lectivament que sí, que sí que va passar el que va passar.

La paraula és el fil amb què es teixeix qualsevol text dramàtic o poètic o narratiu o històric. La paraula és el que ens diferencia de les bèsties. I creure-hi, o no creure-hi, en aquesta paraula, és una mena de fe. I tornem de nou al mestre (Pere Arquillué), que en la seva àrdua tasca d’ensenyant apassionat és també un transmissor de paraula: “Creia que les paraules servien per crear estructures de pensament, i creia que darrere d’aquestes estructures hi havia la dignitat d’una persona.”

M-victoria12

Victòria no per atzar es diu Victòria. Perquè és la dea de la victòria, dels qui sobreviuen als atzucacs del dia a dia. No és la victòria dels qui s’han declarat vencedors als ulls de tothom només per ultratjar ara i adés els vençuts. És la victòria dels cors purs. És el triomf. És la resistència. Una aparent passivitat que es lliga a l’acció directa, una transformació de personatge que ja no és ni tornarà a ser mai més el que era. Aquesta Victòria, aquesta Barcelona creada per Pau Miró, aquesta postguerra –el text s’ambienta a l’any 1951, durant la vaga de tramvies–, aquesta por, aquest silenci clos surant en l’aire dels dies ens duu, inevitablement, a la Colometa, de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Dues heroïnes del no-res i el tot, dos barris d’una mateixa ciutat, el Raval i Gràcia, i un mateix seguir malgrat el no saber si.

Ens era necessari un text així i una posada en escena contundent i efectiva, amerada d’elements nostrats i maresdedéu i també de zones fosques, que són les de la por i el dubte –brutal escenografia de Max Glaenzel. I la metàfora del cérvol, i del llibre que cal preservar, i la ceguesa, i l’ahir que ens lliga al demà i a la no-desmemòria.

i_victoria_1
Pau Miró no podia haver triat millors actors i actrius per encarnar els seus personatges: una Emma Vilarassau mesurada i creïble; una Mercè Arànega com a mi m’agrada, deixada anar una mica, tot just per ser veritat; una Mar Ulldemolins que és filaberquí; un Joan Anguera com ja no recordava; un Nil Cardoner correcte; un Jordi Boixaderes perfecte com sempre; i un Pere Arquillué que és un nosaltres de l’ara i l’aquí de l’experiència de veure i sobretot sentir (en totes les seves excepcions) l’obra.

Els efectes sonors i lumínics són clau a l’hora de fer avançar aquest text que ja es mou sol per entre el traç on s’hi emmirallen les lletres d’un sol nom: VICTÒRIA, la de cadascú.

M-victoria1
© text: el dígraf del desitx
© imatges: TNC


No sabia que saber-te em donaria la força i la fe (L’estiu clavat)

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe de la bellesa quotidiana. No sabia que eres i seràs el meu joc de pistes per buscar el silenci del gran brogit. La cridòria és el monstre que s’ho menja tot, però el meu no dir res és vell com la rampa, i com la reixa, i com la torre, i com la muralla que protegeix el poble dels atacs enemics. Sí, t’has deixat perdre per no saber dir que no i lliurar el teu cos sense treva. Però sempre et quedarà el capdamunt dels terrats, on la roba estesa parla amb la roba estesa dels altres terrats. Són converses que travessen mars. T’ho juro. T’ho dic perquè les he sentides.

No sabia que saber-te em donaria la força i la fe

© text i imatge: el dígraf del desitx