Tag Archives: Ester Xargay

Hac Mor, encara, sempre encara

Per què som així, els éssers humans!? Tan esptúpidament hipòcrites que fem les coses (o les diem) quan ja no toca. Quan ja és massa tard per a. Sí, certament, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana és una cosa de companys. Escriptors que reconeixen la tasca d’un escriptor. Sí. Bé. Molt bé. Però, per què s’ha hagut d’esperar tant per reconèixer la tasca artística, literària, transgressora, cultíssima i popularíssima d’un home poeta que esborrava tota mena de fronteres (mentals i físiques) com era el Carles Hac Mor?

DESBROSS__RIUM__CARLES_I_ESTERW_316
I si el Carles ara ens mira, i si ho fa segur que ho fa amb aquell posat seu sorneguer i intel·ligent, estarà content. Però el seu gran premi és un premi que no és premi: és el llegat que tots els que algun cop (o més) ens hem encreuat en la seva carrera per aquest món de poètiques ens ha deixat. Només cal veure com se succeeixen els homenatges de tota la gent que el trobem a faltar.

Des de La fàbrica bella, i a propòsit de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que són uns homenatges que fèiem a poetes admirats perquè sí, sense que hi hagués cap efemèride clau, ens vam proposar d’iniciar els homenatges a poetes vius. Era evident, per nosaltres, que havíem de començar amb el Carles. I així ho vam fer: un PARNÀS dedicat a l’Hac Mor, ben dadà, ben ell, amb la complicitat de Catalina Girona i Andríi Antonovskyi i el bufasons Xavi Lozano. En la darrera carta que tinc del Carles em deia, per acabar: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques.” Ja no ens vam tornar a veure, però em va agradar que el fes feliç el record del seu PARNÀS.

PARNÀS en homenatge a Carles Hac Mor_9 desembre 2011

En el paràgraf que precedia al que reprodueixo parlàvem de “TIRANT LO BLANC LA”, un text parateatral escrit a quatre mans amb Ester Xargay, que per motius diversos mai no s’ha representat. Només se n’ha fet una lectura dramatitzada per part del Teatre Kadish. Llàstima, també, que el Carles no hagués pogut veure representada aquesta bogeria escènica.

Però som així, els humans: una mica estúpids, una mica hipòcrites, una mica covards. Amb tot, tenim sempre present, sempre encara molt present, el nostre Hac Mor, que no mor mai.

Anuncis

El teatre i la paraula: els caramels ens fan malbé les dents?

L’any 1972 la cantant Mina estrenava, amb l’actor Alberto Lupo, una cançó dramatitzada que faria furor en els anys a venir i fins als nostres dies. Hi deixava anar els infinits matisos de la seva veuassa, la desmesura feta comèdia d’un ulls pintats amb un negre excessiu i lleugers i continuats moviments de cap fets amb un cert menyspreu. Dos rostres en blanc i negre per dir aquest diàleg cantat que són paraules i molt més que paraules. Música? Poesia? Teatre?

“Caramelle no ne volgio più”, diu Mina, esgotada. Tot plegat, un feliç punt de partença per a un article que serà un enfilall de preguntes. De caramels tampoc en volem.

Era també l’any 1972 quan l’immens i incommensurable Samuel Beckett va escriure un breu monòleg per a una boca que parla que porta per títol “Not I” (“Pas moi”). Un fons negre per a una boca que parla mentre no actua: diu. Un algú que va dient que no és pas ella, la veu que parla, la protagonista de la història que explica. Una veu que no té sexe, o els té tots dos, que crida i torna a cridar i ens interpel·la alhora que s’interpel·la en un anar i venir constant pel seu dir-se i el seu dir-nos a una velocitat impossible de seguir per a una ànima que busca lentament un què, un com i un quan en l’ara de la recepció. Esquizofrènia? Translació dels equilibris que pot fer una ment per tots els racons del seu pensament? Teatre només de la veu? Només de la paraula? Una nova forma de? Deixar oberta la possibilitat que un text escrit per ser executat en un teatre es pugui obrir a altres formats, com, en aquest cas, el televisiu o cinematogràfic? I on l’hem deixat aquell teatre només de la veu, només de la paraula, que era el teatre radiofònic?

Als anys 70 es va viure a Catalunya una eclosió del teatre de cos i de carrer en contraposició oberta al teatre de text i associat a uns espais d’exhibició concrets. Es vivia en un context de prohibició lingüística i les seves eren unes propostes per a un veritable teatre independent que s’autogestionava, treballava en equip i incorporava noves disciplines artístiques al llenguatge teatral. Un tipus que creació que teòricament volia obviar les subvencions, ¿per què obviar-les era la manera més legítima per dur a terme una revolta teatral i existencial alhora o bé perquè aleshores com ara ja érem uns quants els qui pensaven i pensem que la política de subvencions idiotitza la cultura? Amb o sense ajuda econòmica vinguda de fora, ¿calia cremar totes les dramatúrgies o les dramatúrgies a partir d’aleshores havien de créixer lluny d’un text susceptible de ser convertit en literatura? Cada època fa foc nou de l’època anterior? Anàvem tard? Anàvem massa d’hora? El context polític i per tant cultural que es vivia a Catalunya als anys setanta només permetia revoltes, teatrals i no només teatrals? Nous espais de representació? Nous públics? Noves formes escèniques? Seríem on som si no ens hagués precedit en la nostra tradició aquest teatre independent que es va dir Els Joglars, Els Comediants i Dagoll Dagom o La Cubana i La Fura dels Baus? Totes aquestes (i altres) companyies van venir per quedar-se i van tenir fills, i aquests fills, legítims o no, ¿són els artífexs de les noves novíssimes formes teatrals? Qui són? On són?

GEC18973_FOTOTECA13294

El programa Tria33 va emetre recentment un reportatge que portava per títol “Què seria de l’aigua sense els límits del got?” dedicat a les noves formes teatrals i als qui, segons ells, són els renovadors del teatre català. Es diuen Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, Insectotròpics, Kamchatka o Companyia Roger Bernat. Un molt bon documental televisiu escrit i dirigit per Júlia Bertran on s’utilitza l’aigua com a metàfora i l’excés com a invitació a la rebel·lió. Una piscina plena d’esquerdes i una dona grassa (l’actiu Itziar Castro) que s’hi vol banyar amb banyador i s’hi repensa i se’l treu mentre sentim en off la veu falsament innòcua d’un trencador com Roger Bernat: “Jo crec que l’art ha de generar un abisme entre allò que s’explica i l’espectador.” I tot s’esquitxa d’aigua, els gots, els llibres, les pomes, el pecat.

1445596884966

Àlex Serrano diu que trasllada a l’escena la virtualitat i la fragmentació del seu dia a dia. Internet, vídeo, música, realitat no complaent. Són “les noves formes d’entendre la construcció del discurs escènic”, diu Xavier Albertí, visionari director del TNC. Amb aquests nous materials de partença, oblidem ja per sempre el text dramàtic i/o la concreció del text? Juguem amb l’atzar? Amb l’abstracció del moviment? Dubtem de tot i de la peça mateixa? I superat l’estat del m’agrada-no-m’agrada, ¿arribem al m’interessa-no-m’interessa perquè qüestiona-no-qüestiona? O potser no cal qüestionar-se res sinó sentir-ho, però no des de la nostra parcel·la més intel·lectual, sinó des de l’estómac. Com és que el 75-90% de l’activitat de moltes d’aquestes companyies teatrals es desenvolupa lluny de les nostres fronteres? Estigma etern de polítiques conservadores? Encara polítiques conservadores? On és l’error? Qui el perpetua, aquest error? Una mala gestió cultural des de la base, des de l’escola i, per tant, des de la societat? Qui la genera la desconfiança cap a tot allò que és innovador i trencador? Els creadors? Els espais d’exhibició, siguin teatres o no? O el públic mateix? El públic vol veure propostes innovadores i trencadores o prefereix seguir instal·lat en la seva comoditat de no qüestionar-se res i anar a veure allò que ja sabia que voldria anar a veure, des d’un anquilosament mental total?

publico-tnc-2

“Esta obra es para el teatro pero para dentro de muchos años. Hasta entonces, mejor que no hagamos ningún comentario”, són paraules del dramaturg i poeta Federico García Lorca que fan referència a El público, una de les peces que van flirtejar amb el surrealisme i que s’emmarcaria en el teatre impossible si és que realment existeix un teatre impossible. Va escriure aquest text entre 1929 i 1930, segurament entre Nova York i L’Havana. Lorca no va mai veure aquesta obra seva estrenada, però el seu text va quedar escrit, i des de finals dels anys setanta fins a l’actualitat directors d’arreu han gosat jugar al joc de portar-la a escena. Ara mateix, i sense anar més lluny, Àlex Rigola al TNC. Si Lorca no hagués cregut, malgrat la difidència que en el fons sentia envers els temes i les formes del seu text (tenint en compte el context social del moment), en la força de la paraula i, per tant, no hagués posat per escrit la seva criatura dramàtica, avui no podríem seguir representant-la. “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse, habla y grita, llora y se desespera”, segons Lorca. Però perquè aquesta poesia es pugui aixecar del llibre fa falta el llibre, ¿o tornarem a voler obviar el teatre entès com a literatura dramàtica? I obviarem, així, l’encomiable i romàtica tasca de qui hi ha cregut i de la creença n’ha fet referència? Per què qui a dia d’avui pot negar la importància que té a casa nostra la col·lecció de textos teatrals d’Arola Editors? Potser no cal esperar a dir que el millor autor dramàtic per a un director és el mort, el que ja no piula, ¿preferim aniquilar-los d’entrada? Per què cap sala i/o companyia s’ha atrevit a dur a escena el llibret escrit i publicat de Tirant lo Blanc la, o La perfecció és feixista, o La construcció del socialisme, de Carles Hac Mor i Ester Xargay? Per què hem d’executar un teatre ancorat a la realitat? Per quan un teatre sense raó? I per quan un teatre popular, d’accés popular? Poden conviure diferents tipus de teatre en un mateix ara i aquí, canviant i divers? Són capaces de ballar la mateixa cançó tradició i innovació? Volem cremar-ho tot o hem entès que l’aigua no crema? I el teatre del futur, qui l’escriurà?

desbross__rium__carles_i_esterw_316

Preguntes, preguntes, preguntes. Per què, tantes preguntes? Els caramels ens fan malbé les dents?

 

© text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquest article serà publicat a la revista LA CONXINXINA, edició especial dedicada al teatre. Us n’oferim un tast.


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1