Tag Archives: escultura

La sang del llenguatge o semiòtica de la col·lectivitat o de localismes i universalitats o de contradiccions

“ACORAR és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara– existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca”, aquest és l’inici de la sinopsi que trobareu al web de Produccions de Ferro, la productora de l’home de teatre que és Toni Gomila (Manacor, 1973), autor i intèrpret del text que es va convertir en espectacle teatral –estrenat el 7 d’octubre de 2011– sense creure’s que arribarien a més de quinze funcions. Això és el que pensava el director (Rafel Duran) i una mica també Toni Gomila. Es deien a Mallorca sí, però quan anem més lluny això no s’entendrà… Però s’entén. I molt. I massa. Perquè ACORAR és un lament.

“Primer callàrem i oblidàrem ses cançons.
Després vàrem cloure es ulls i oblidàrem es paisatge.
I ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d’avesar a viure dins un desert sense cap ombra.
I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil dins aquest ermàs, i si el trobam haurem de cremar batzers, i romeguers, i… totes ses definicions conegudes de lo nostro.”


ACORAR parteix del plantejament, nus i desenllaç d’un dia de matar el porc per no quedar-se en aquesta anècdota que a data d’avui ens podria semblar anacrònica, sinó per fer una bella i gens complaent elegia de la nostra cultura i la nostra societat col·lectiva. La Vanguardia recuperava ahir un article magistral de Salvador Pániker –la mort deu ser això: que algú recuperi el que un dia vas dir– en què hi deixava anar erudició i perles com aquesta: “Pensar la complexitat és descobrir aquella complexitat on abans només vèiem simplisme”. ¿Qui ho hauria dit mai que entre mocaderes i sangueta podríem arribar a exalçar coses tan sublims com el llenguatge i la semiòtica de la col·lectivitat? ACORAR com a excusa per pensar o re-pensar la complexitat d’una societat que abans era comunitat i cada dia es colga en l’individualisme i la incomunicació –oh, sí, contradicció: en l’era en què qualsevol via de comunicació és més a l’abast de tothom que mai.

“Un gest és massa, una paraula sobra.”

Acorar és matar una bèstia traspassant-li el cor. Però acorar és també, per mi, sentir la ganivetada al cor de l’esperit quan reconeixem que ja gairebé no sabem els noms de cada ocell o els noms de cada arbre i els reduïm, absurds i ineptes, al genèric ocell, o al genèric arbre. Si nosaltres ja gairebé no els sabem, ¿els nostres fills, què? Si perdem els noms de les coses ho perdrem tot. ACORAR ens parla d’això. Del localisme a la universalitat, amb la simple i complexa passió de fer grans les petiteses que ens commouen.

Un dia haurem de parlar de localisme i universalitat a l’hora de tractar la cultura. Fer cultura (i hi ha cultura on hi ha éssers humans) a cop de talonari se sap que és un fracàs de curta durada, o com a mínim una pràctica que no arrela en l’ànima dels usuaris i/o receptors. La cultura, la popular, la moderna, la postmoderna, la post-tot; la que té a veure amb metròpoli i la que té a veure amb natura; la que toca el patrimoni de les grans construccions i el patrimoni arquitectònic de la ruralia; la que té per motor l’oralitat (glossa, poesia, cant, teatre), el gest no perdurable del cos (dansa, balls) o l’objecte perdurable (un llibre, un quadre, una escultura pensada per al sempre) faria bé de replantejar-se les fronteres entre el que és local i el que és universal o pot esdevenir universal. O entre el que passa a ciutat (a ciutats) i el que passa més enllà de les ciutats sense caure en el localisme mal entès.

“Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream.”

ACORAR és una joia, com joia són els parlars ancestrals que mai no hauríem de deixar morir. ACORAR és un text preciós i un muntatge inoblidable. Toni Gomila és un poeta de l’escriptura dramàtica i és, també, la vocalització (mise en voix) i l’encarnació (mise en corps) perfecta de la seva escriptura. Ell ho és tot. Ell és tant, que tots els afegits m’hi sobren. En tinc prou de veure’l desdoblat en els múltiples jo que el converteixen en comunitat viva. Atàvic i visionari. Apassionat i cruel. Un joglar poc convencional que canta veritats, tal com raja, sense aturador. Com l’últim guerrer de la batalla d’una memòria bastida de tradicions, expressions i maneres de fer i de dir. D’allò que érem, i que hauríem de continuar sent.

“I si amb una debilitat covarda descuidam es mots… quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules.”

Aquell experiment teatral que temien que no fos acollit en cartellera més de quinze dies l’han vist avui més de quaranta-cinc mil espectadors d’arreu. I segueix rodant. Un dia, parlant-ne amb l’escriptora i gestora cultural Pruden Panadès dèiem que Gomila es passarà la vida fent ACORAR. Podria fer-ho. Seríem tots una mica més feliços. I amb ell, contribuiríem a difondre el lament de la pèrdua ara que encara ens en queda algun rastre.


Si parlem d’ACORAR és perquè en el marc del club de lectura LLEGIR EL TEATRE que es duu a terme des de fa tres anys a la Biblioteca de les Borges Blanques –que és el poble on per atzar visc–, divendres que ve comentarem aquest llibret teatral, tot just perquè el proper 2 de juny ACORAR es podrà veure al Teatre Foment de Juneda, que és al costat de les Borges, el cap de la comarca que, amb tot, no té teatre (entès aquí com a edifici; quan s’hi fan representacions s’aprofita un espai polivalent). Per tant, encara tenen més mèrit els nostres seguidors –pocs però fidelíssims– parlant de literatura dramàtica amb qui signa aquest article des del poble que no té teatre. Les contradiccions són inherents a l’espècie humana.

 © del text: Meritxell Cucurella-Jorba

Anuncis

Rosó Cusó o la circularitat existencial i natural

Rosó Cusó i la seva última creació, una peça presentada en el marc dels efímers Jardins de Llum, que la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya central va muntar a Manresa el dissabte 20 de febrer de 2016, a propòsit de l’ancestral festa de la llum em duu a dir. I dic. No pas per parlar de mi, sinó d’elles: la llum, la peça, l’escultora.

IMG_20160220_232643
La litúrgia de la llum i de la foscor i la litúrgia del que deixem obert i del que deixem en penombra. Retall d’un temps antic que avui fem contemporani. Mirall entretallat que ens mostra només una part del tot, perquè el tot ja és el cercle que nosaltres, contempladors d’avui, digerim penetrat per un làser que ens dóna forat on abans, quan el centre era el temple unívoc, hi hauria hagut vitrall i color. Positius i negatius d’una peça etèria que reflecteix sobre pedra complexa, feta de moltes pedres, i molt antigues, el seu reflex. I no hi ha cap pressa. Perquè és en la lenta contemplació d’aquesta perfecció feta buit i ple que hi dorm silent tot el temps que ens uneix amb l’ahir i ens projecta en el demà.

Llum i foscor que ens interpel·len d’una manera complexament senzilla, potser com totes les obres de Rosó Cusó, que ens duen a una circularitat existencial i natural i enamorada alhora, també, de l’artifici.

IMG_20160220_232524

Quantes coses no hem arribat a pensar, al llarg de les nostres vides, contemplant una rosassa a l’hora vertical d’un migdia! Convido ara a pensar: us haureu de penedir si a partir d’avui mateix, d’aquest ara que us lliga estretament amb la lectura del que esteu llegint (sí, aquest modest article!), no us feu devots seguidors de l’escultora barcelonina i universal Rosó Cusó.

© text i imatges: el dígraf del desitx


Àngels, llum i brutalitat: el cementiri de Comillas i Senior i el Cor Brutal

20141004_Àngel exterminador

 

Comillas, Cantàbria. Busco l’Àngel Exterminador, del Llimona, de Josep Llimona. Català, també, com nosaltres, perduts en aquest país que sembla que no ens entengui. No és el primer cop que trepitjo Comillas però sí que és el primer cop que busco l’Àngel. L’Exterminador. Llum de tarda d’octubre més que forta, fortíssima, en un esclat de força que ve de les muntanyes per anar a desembocar al Cantàbric, al mar salvatge i voraç, al nord. Buscava fer una descoberta estrepitosa i la cosa va superar l’adjectiu estrepitós. Em tocava fer de DJ en aquell moment i, de cop, entre les possibles cançons a sonar en vaig veure una i vaig pitjar el botó impulsivament, intuïtivament. I la vaig encertar.

L’Àngel Exterminador de Josep Llimona presidia, solemne, el punt més alt d’un cementiri que mira altiu els horitzons. Un punt alt que són les ruïnes d’una església que va haver de tancar perquè els seus “clients” van discutir i van deixar d’entendre’s i van començar a tenir por del més ençà i, sobretot, del Més Enllà, escrit així, en caixes altes. Allò que passa. La por, vull dir, no l’anarquia de les majúscules. Seguim. Perquè van passar els anys i de les restes del temple se’n va fer un cementiri i els morts creixien i creixen i calia ampliar la casa. L’ampliació i reforma (1893) va ser obra de l’arquitecte també català Lluís Domènech i Muntaner, que ja havia fet algun mausoleu per al marquès al Palau de Sobrellano i que també havia fet una font que està al mig del poble, una petita meravella que passa inadvertida a colles i colles de turistes que es creuen que val la pena de veure només el que s’ha de pagar. Raja el cel. I raja l’aigua. I entremig, cossos i rostres en pedra que desafien el temps, i tot. Desafiar el temps ja és desafiar-ho tot, sí. Dic. I seguim.

Resulta que el marquès de Comillas havia encarregat a l’escultor Llimona una peça per al mausoleu familiar –i quina dèria amb els mausoleus i les escultures per alimentar els egos i la grandesa del diner per poder dir ben alt jo-he-estat-aquí. La peça era l’Àngel Exterminador, però després no va ser. L’escultura ja estava feta. I la van col·locar en un altre lloc, que és sobre l’entramat de nínxols del cementiri, on anteriorment hi havia hagut la nau central del temple. On s’hi resava, ara s’hi calla. On l’horitzontalitat regnava, s’hi alça majestuós un àngel i les seves dues ales d’àngel. O de dimoni? Perquè qui és l’Àngel Exterminador, un àngel o un dimoni? No ho resoldrem ara i aquí, ni ho voldríem. Ara bé, tot plegat té un aire de sí i de no, de lluita i contralluita, de por i veneració, de bellesa i decadència (ai, no, que aquests són sinònims!), de pas del temps i pas de tot i perdurabilitat, d’eternitat i un dia. De més enllà –aquí en caixa baixa– de tot, de qualsevol cosa.

L’encert de la cançó que potser per atzar –però si l’atzar no admet mai un potser!– vaig fer sonar, i que vaig fer sonar a tot volum aquella tarda d’octubre sota aquella llum ferotge, era “Bomba de plaer” (versió “El poder del voler”), dels “terroristas del cariño” (Kiko Amat dixit) Senior i el Cor Brutal.

I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “És que no saps que és massa tard / per agenollar-te davant dels sants / i que la creu que has carregat / no és una excusa per a no pensar / que el teu cos no és de ningú, / no cal que el guardes en nom de Jesús…” Els sants, els morts. La creu, les creus. L’àngel. El cos. Els noms. Els noms dels que hi són i els noms dels que no hi són. I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “Així que ix ja de l’anonimat: / droga’t i folla i perd el cap…” Comillas té alguna cosa inexplicable, no escrita, no dita, i un estrany tràfic de catalans. Tot lliga: “Abans de nàixer ja estem condemnats / a divertir-mos i a fer-mos mal / de tant d’amar.” La llum d’aquella tarda, i de moltes altres tardes de llum fortíssima, va ser una bomba. Una bomba de plaer. Com la cançó. Com l’Àngel Exterminador presidint aquell promontori amerat de bellesa. I tot lliga menys una cosa: per què Cor i Brutal els trobo escrits en caixa alta? Ah: oh: és l’anarquia. L’anarquia de les caixes altes. I del Cor, dels cors; del bum-bum, del cant conjunt, sense cap tragèdia, només cant, només cant. I d’allò que és Brutal. I tot lliga a la perfecció. Sí.

(I aquí us deixem una versió acústica de “Bomba de plaer”, però vosaltres busqueu la del disc “El poder del voler”.  I busqueu els àngels. O no. I la llum.)

(I si aneu a Comillas visiteu El Capricho, de Gaudí, una de les tres obres que va dur a terme fora de Catalunya.)

(La foto l’he feta jo, per això no n’indico ja l’autoria.)