Tag Archives: Enric Casasses

Poesia performativa o l’endemà-de o què en quedarà de tant no-res

“Durant una estona sóc a l’espai exterior, sense estrelles, fred i negre i sense fons. Vaig fent tombarelles, ingràvid, com un fantasma”, diu Marv, l’heroi ferotge i apassionat de Sin City, sèrie de brutals novel·les gràfiques creades amb mà mestra per Frank Miller, i ho podria dir el digraf del desitx quan pensa que res del que fa, diu o pensa té sentit. Que la poesia no té sentit. Que la poesia dita no té sentit. Que la poesia només té sentit quan algú necessita un vers per impressionar algú (per enamorar, per jugar-hi a la pell nua, etc.) o quan algú necessita un vers per posar en una esquela, per tal d’apujar així el nivell d’estupidesa i anodinitat general.

IMG_20160825_125715

“Durant una estona no tinc cervell ni cos i no em fa res”, segueix dient Marv. I ho podria dir també el dígraf cada endemà d’un acte poètic d’alt voltatge. Perquè, ¿què en quedarà, de tot aquell no-res d’ahir? ¿Dels sons d’aquelles paraules que va escampar amb passió en l’aire (clos o obert) d’una nit? No en queda mai constància. Ningú no recordarà res (o que la cervesa no estava prou freda). De vegades, per atzar, algú grava alguna cosa… Aquella imperfecció impregnada de bellesa pel fet de ser tan imprevisible, tan irrepetible. Tot plegat, la immaterialitat i un dia. O res.

“…Però si estic pensant això deu voler dir que encara sóc viu, oi?”, diu de cop Marv. I sí: el dígraf també. Som vius. I quan diem poemes els diem, no els llegim. Els sentim, no fem veure que els sentim. Els respirem, i cada respiració té una anada i una tornada. Un deixo i prenc, un deixo i prenc, i així. És un acte performatiu, que beu de les fons del gest i del fet màgic de tenir al davant un auditori de debò (no figurants fent de públic, eh). Aquesta és la força, el motor, la benzina. I és que en tot el que fem cal deixar-hi cos i ànima.

IMG_20160825_125515
El poeta italià Lello Voce, importador dels poetry slams al seu país, ha defensat sempre per escrit i a través de l’acció directa la poesia performativa, “quella che si fa fuori dai libri, sul palco, utilizzando come medium la parola detta, la voce e il respiro del poeta”. Oh: sí, la respiració del poeta. Grazie, Lello. Respiro. Sóc viu. Sóc vida.

I si sóc viu dic i no callo, perquè no entenc la vida sense salvatgia creativa. No sé què en quedarà de tant no-res per als qui ens dediquem a l’acció directa, la dicció directa, a l’addicció directa. “La llum es fa més gran. I jo m’hi capbusso”, fa Marv, i el dígraf, i (toujours encore) tots els devots de l’intangible.

IMG_20160825_125402
De la mateixa manera que un cretí podria dir que la novel·la gràfica no és literatura i nosaltres ho negaríem, diem i direm que la poesia dita, o la poesia performativa és poesia que obeeix la norma de no seguir cap norma, i els equívocs, i la suggestió, i les ganes de més. Sempre més, a pesar de cada endemà.

© textos i imatges: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

(Volgudament hem no penjat imatges explícites de cap dicció, de cap acció poètica;
i és que només des de les ganes de més mantindrem viu el fet poètic,
i farem que perduri a través d’enregistraments de qualitat.
Pensem-hi. És responsabilitat de tots.)

Penso en tots els poetes estimats que, a banda d’escriure poesia, es dediquen a propagar-la dient-la en veu alta amb estils propis, no manllevats. Penso en David Caño, penso en Eduard Escoffet, penso en Enric Casasses, penso en Damià Rotger, penso en Gerard Vilardaga, penso en Guim Valls, penso en María Eloy-García, penso en Edgar Alemany, penso en Eduard Carmona, penso en Josep Pedrals, penso en Núria Martínez-Vernis, penso en Martí Sales, penso en Dolors Miquel, i tants altres. No acabaríem la llista. Gràcies, companys. Com més serem més direm.

Anuncis

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)


Tot endreçant: PARNÀS a Joan Salvat-Papasseit

(Així anunciàvem les sessions de PARNÀS. Era una invitació, una crida, un full clandestí. Avui, endreçant papers, els hem trobat. I ens ha fet gràcia penjar-los aquí. I perquè he recordat que al David Esterri li va agradar el que vaig dir d’ell… Això era i no era el 30 de setembre de 2011.)

Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge. Sonaran paraules i sonaran músiques. Serà PARNÀS. El dia 30 serà a la memòria de Joan Salvat-Papasseit, pel brot de menta. Serà amb David Esterri a la guitarra i al violí i amb els poetes Enric Casasses i Amat Baró. Conduirà la sessió el dígraf del desitx. S’hi llegiran poemes i s’hi farà sonar el so de la veu i el so de les cordes. Passaran coses. Coses que no haurem previst. Serà un acte únic i irrepetible.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924)
El poema. La rosa. Els llavis. La sina. El port. El vaixell. La vela. L’enyor. La vida. Les vides. La màquina. El cal·ligrama. La festa dels estels. La subversió espiritual. La revolta del tot. L’amor i tot. Tot. I Barcelona. I un coixí de poemes.

Visca l’amor:
la volia i l’he pres.

IMG_2381

David Esterri (Lleida, 1970) a la guitarra i el violí.
Gàbia. Llibertat. Pardal. David volador. I Pujols i escales de la vida. Rock, corda i simfonia. Ulleres de sol encara que caigui la nit. Plataformes. Patilles. I plats forts. Oest de Catalunya. I oest de qualsevol lloc. La transgressió com a forma de vida. La música o res. La música.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) a la dicció.
Poeta. Poeta. Poeta. Tres cops i la torna: en caixa alta. Cases i boscos. Carrers. Pobles. Ciutats. Pluges i poemes. I ganivets en flames. La veu coneguda. La resposta sempre incerta. La passió. Que puja i baixa. I les muntanyes. Que també pugen i també baixen. El gest. I l’ull que es projecta enllà.

Amat Baró (Almacelles, 1982) a la dicció.
Joglaria. Festa. Sang de cançó. I de dicció. Interior. Sempre a l’interior. Des de l’interior. Barrets. Calidoscopis. Portals. Bufanúvols. Titellaires. Somiatruites. Una rialla per a cada vers. Un vers per a cada rialla.

el dígraf del desitx (Pierola, 1973) com a mestressa de cerimònies.
Dues lletres. Un sol so. Desig no. Desitx. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Acció. Reacció. Les mares no abandonen els fills. Els fills creixen. Com la paraula. La prohibida. I la que no.

IMG_2471

PARNÀS és un acte organitzat per La fàbrica bella. Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida) i la cafeteria Slàvia.

Gràcies a tots per fer possible la poesia. La passió. La rima. El no. L’acràcia. I la salvatgia.

IMG_2403

La fàbrica bella produeix moviment creatiu al país de la bellesa. El país de la bellesa és el país del joc de la creació. La bellesa depèn dels ulls que miren. Cal mirar de fit a fit els ulls que miren, doncs.

La poesia ens governa, som àcrates però no podem evitar aquest bell govern. No podem. No. Les arts plàstiques ens envolten pertot. Pertot. Fins en els somnis. El so ens atrapa. Ens lliga curt. I ens deixem fer. Som i seguirem sent aprenents de tot.

(Totes les imatges que reproduïm en aquest article són d’Andrew Condon. Grans fotografies!)

 

 


més enllà i més ençà de nosaltres: Gabriel Ferrater

102719

El dimecres 28 de novembre de 2012 va tenir lloc a Lleida ELS JOVES I ELS DIES. CONGRÉS GABRIEL FERRATER. Comunicacions, conferències, taules rodones, un recital al Cafè del Teatre. Tot per Ferrater, per a Ferrater, de Ferrater, a Ferrater, al voltant de Ferrater, sobre Ferrater, des de Ferrater, amb Ferrater, sense Ferrater, amb sense Ferrater…

Amb intervencions de Jordi Cornudella (magistral!), Miquel Desclot, Enric Blanes, Arnau Barios, Enric Casasses… i dels joves poetes Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle i Meritxell Cucurella-Jorba, entre molts d’altres. A la taula rodona dels joves, però, ens quedàvem sense paraules cada cop que ens tocava dir. I és que vam dir-nos més i vam dir més sobre Ferrater a l’hora dels àpats, entre hores, metre assaboríem fred. Ja ho tenen, això, els congressos. I Ferrater, no podia ser menys.

El comitè organitzador eren universitaris i llicenciats en Filologia Catalana de la UdL: Meritxell Aguilar, Laura Aubets, Alba Bosch, Carlota Camarasa, Josep Gualdo, Àngels Marzo, Roser Matas, Ariadna Morreres i Andrea Vizcaíno, que comptàvem amb l’assessorament de Xavier Macià, Núria Perpinyà i Joan Ramon Veny.

“Gosa poder tenir enemics a sou”, deia Ferrater. I nosaltres no vam dir-lo aquell vespre al Cafè, el poema que conté aquest vers, potser perquè no gosem tenir enemics a sou ni sense contracte. No gosem. Però sí que vam gosar dir SI PUC, CAMBRA DE TARDOR, ÍDOLS, JOC, ÚTER, CARAGOL, EL MUTILAT, IN MEMORIAM, entre altres. I tot semblava anar més enllà i més ençà de nosaltres. Més enllà i més ençà de Ferrater, i els joves, i els dies. Érem Àngels Marzo Torres, Eduard Carmona, Esteve Plantada, Adrià Targa, Eduard Batlle, Andratx Badia, Enric Falguera i Meritxell Cucurella-Jorba els qui vam dir el mestre mentre ens dèiem. “Les partions de la terra que és meva”: uff.

I aquest 2012 a la província de Lleida, concretament a la localitat de les Borges Blanques, el mes de febrer va tenir lloc un PARNÀS (poesia apassionada rimada-i-no àcrata i salvatge) dedicat a Gabriel Ferrater que, animat i coordinat per Meritxell Cucurella-Jorba i organitzat des de La fàbrica bella, va comptar amb lectures apassionades (sí!) del dígraf del desitx, d’Eduard Carmona (també participant al Congrés lleidatà) i de Tomàs Arias i amb la música-embolcall del guitarrista Marc Serrats. Mireu aquests vídeos entretallats (són àcrates!) i deixeu-vos dur per Ferrater. I penseu, si voleu, en la insolència amorosa, en sopars freds i en els xiscles del sol.