Tag Archives: emoció

Brillar per dins: teatre i indiferència

S’acaba l’any i voldria poder comptar d’entre el teatre que vist enguany quin m’ha fet vibrar. I no puc. Tot el que he vist m’ha deixat en un estat d’indiferència llastimosa o directament m’ha avorrit. Qui sempre m’ha acompanyat al teatre diu que no vol venir més, i que no vol fer l’esforç de mirar d’entendre o de deixar-se dur per unes paraules i uns moviments que no el duran enlloc. O a sentir només la incomoditat de la butaca i de l’espai clos.

A partir d’aquí se’m obren diversos camins. Si encara no vull desistir hauré de buscar-me un nou acompanyant. Hauré de triar millor allò que necessito que em produeixi emoció i bellesa. Em plantejaré si no sóc jo la qui no se sadolla mai o qui ha desenvolupat un esperit hipercrític que li esquitxa taques de negror a l’ànima. No ho sé. Al llarg d’aquest any que s’acaba he vibrat més mirant la forma rocambolesca d’una roca i com el sol l’acaronava o els acabats d’una xemeneia de dalt del terrat estant, per posar només dos exemples.

edipo_rey_luis_castilla2_prensa
Només sé que no sé res. Però sé que si m’adormo al teatre, sí, he dit dormir, no m’havia passat mai (va ser a EDIPO REY, de Sòfocles, en versió i direcció d’Alfredo Sanzol, al Lliure) després senzillament no puc aplaudir i em fa mal de veure com la tòtila que tinc al costat, que també dormia, aplaudeixi com si res. Què representa tanta hipocresia? Si una cosa no val res, sigui teatre clàssic o sigui la casa de teatre que sigui o el gran director que sigui, aquella cosa segueix sense valdre res. Deixem-nos de noms, si us plau, i anem a l’essència. A l’essència que ens faci brillar els ulls, i brillar per dins. O vibrar. Sense aturador. Tota l’estona. De principi a fi.

© text: el dígraf del desitx
© imatge: Luis Castilla


Tot endreçant: Cada volcà és abans muntanya

I seguim fent dissabte, de vídeos, de fotos, una mica de tot. El 12 del 12 del 2013 vam fer la primera presentació pública dels tres primers títols de la col·lecció “Llibres de l’Afrau”, d’Edicions Terrícola, un projecte sentit, gestat i fet realitat per tres personatges que no sabem si són d’aquesta terra o d’una altra. Són Esteve Plantada, Laia Noguera i Joan Duran.

terricola-afrau-3

El procés d’edició del llibre va ser una joia, treballant molt estretament, ara amb l’Esteve, ara amb la Laia. El Joan va ser més present a l’hora de la promoció i va contribuir a fer possibles els molts vídeos que avui tenim d’aquells dies de tantes presentacions.

Ser el títol número dos de la col·lecció, precedida per Lluís Calvo i seguida de David Caño és una sort que no tothom pot tenir. I haver de trobar-nos i torbar-nos cada dos per tres per fer recitals de presentació, un regal.

P1120892

Tot amb tot, els vídeos no podran mai mostrar l’emoció d’anar a presentar els llibres una tarda de pluja intensa, perdre’ns amb el Calvo, arribar-hi amb els pantalons xopats, veure que el local està ple de gent que ens ha vingut a sentir… i que el Caño encara no hi és. O que després d’una presentació et vingui algú i et faci la pregunta que sempre t’hauria agradat que et fessin i mai ningú no t’havia fet encara. O la decepció d’intentar fer un final de gira i haver de suspendre l’acte perquè no hi havia cap espectador, però, aquell vespre, els bars dels voltants de la llibreria on havíem de recitar estaven plens. Ja ho deia Celaya que “la poesía es un arma cargada de futuro”.

El disseny dels llibres és obra de Can Cun. La coberta de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA llueix un retrat musical fet pel compositor David Esterri; i a dins hi amaga una làmina de l’artista plàstic Jordi Aligué. En el caminar d’aquest llibre sempre he tingut molt a prop la cantant Celeste Alías; i de d’agrair a Laia Noguera l’encert d’unir-nos. I tot de poetes, i tot d’amics, i sobretot, sempre l’Andreu, l’inspirador.

A Aligué

El gener del 2014 CADA VOLCÀ es va presentar a l’Horiginal, i em vaig buscar tres còmplices ben àcrates i de cor amplíssim: Carles Hac Mor, Joan Vinuesa i Andry Batonchik.

Per fer difusió de CADA VOLCÀ Terrícola va triar tres poetes per dir-ne alguns fragments. I aquí teniu les admirades Mireia Vidal-Conte, Mireia Calafell i Isabel Garcia-Canet.

Llàstima que algú els va passar un paper erroni que deia que el llibre portava per títol CADA VOLCÀ ÉS ABANS UNA MUNTANYA. I no. Aquest article indeterminat no hi va. I la cosa canvia. Perd poesia, amb aquest afegit… Però la poesia ja ho té, això, que un dia deixa de ser teva. Però recalquem i seguirem recalcant que cal dir el nom de les coses o el nom de qui posa nom a les coses. Autoria, vaja. Tot un tema.

P1120581

Un tema que ens podria dur a un llarg debat. Cal observar, també, com un home d’una intel·ligència total i multimèdiatic com David Fernández sempre digui de qui són els fragments que cita. Gràcies, David, amb gent com tu anirem lluny, a poc a poc o de pressa, però anirem lluny.

Però, i ara on és el volcà!?

Potser neda mars enllà, esquivant el fum negre i deixant-se dur pel fum fúcsia, dalt d’un vaixell fet de paper ple de paraules.

10553630_310025529157819_187933771899069313_n

Aquí presentàvem el llibre a Granollers, en una fàbrica en desús reconvertida en espai cultural, la Roca Umbert; la foto me la va fer el Joan Duran i els vaixells, l’homenet que inspira el llibre. I aquí es tanca el cercle. I volcà explota quan vol. I es disfressa de muntanya. O de llibre.