Tag Archives: Catalina Girona

ВІРШІ · Meritxell Cucurella-Jorba · yкраїнська

Ukrainian version · Andríi Antonovskyi & Catalina Girona


I

жага шкіри

і я загортаюся
у простирадло як прапор на держак

і моє додаткове око
не зрікається насолоди гри шкіри
яку часто-густо програю
навіть якщо і маю козирні карти

 

II
темрява

ми ті що не сплять
прогулюємося тихцем вночі

тиняємось навколо мовчазних генделиків
i заливаємося порожнечею аби забути
аж поки якийсь ковток світла
запитає нас і не будемо знати що відповісти

бо лише пам’ятаємо жагу
жагу шкіри

 

i III     
моя форма

не пам’ятаєш чи навпаки
форму якою я для тебе є

залиш її на прилавку крамниці
i зрозумієш розмір колір і текстуру
твоєї шкіри
жаги якої не відаєш

і непомітно оплакую тебе і разом з тим бажаю
завжди як отепер


межа/(і)

я для тебе – склепінчаста розкреслена
хижа поза терасою
покраяна суглинками і вапняками
складна проста архітектура
суха кладка
без контрфорсів
з грубою чи колодязем

|

|

|

|

|

глибоким

дощі що народжуються в мене з середини
підточують терасу де ореш
невідомо може щоб сіяти

на голові у мене квітнуть півники
не рви їх ані для краси
хіба що          у випадку        смерті

gran hotel (фрагмент)   

доки ти загортаєшся
наляканий і покинутий навіть самим собою
між паперових простирадл подвійного ліжка у великому готелі

відчуватимеш
ніби нескінченне воркотіння
тягар непомірності і все решта

забажаєш
тоді
повідати мені одну дві три чотири казк

планида тіло
неупинно неупинно неупинно

чекатимеш мене на пероні

·ростиме трава поміж рейок · ніхто більше не приїде · на залізничному переїзді не замовкне сигнал · начальник станції високо підійме зелений прапорець · сонце зупиниться перед заходом · i вони заткнуть пельки i слухатимуть шкірою і наситяться руками поцілунками світляків ·

 

зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що
зроби гучніше звук поштовхів що

ринуть до тебе

я вулкан!

· жінка з глибоким поглядом переїхала жити на червоно-чорний острів · її погляд був настільки сильним що все на що вона дивилась (далі ніж потрібно бачити) зникало · так почався вихід мешканців острова · з кожним днем вона залишалася самотнішою і земля робилася пустішою · одного дня не залишилося зовсім нічого · тільки одна дрейфуюча жінка ·

ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш
ти мене обпікаєш

 

 

Book:
Intemperància roig encès Червоно-гаряча нестриманість») · 2009

 

 

 

 

 

 

 

СВЯТА МАРІЯ ТРАСТЕВЕРСЬКА

храмами де вульгарно прихована я віддалася тобі
вештаюсь і базікаю попід великим оком що каже мені

лише однієї речі тобі бракує

візантійські завитки туманять мені голову
оргáн простромлює мене всю наскрізь
я – розп’яття
я – нова ісусахристоса

лише однієї речі тобі бракує

ти – моє євангеліє хоча то тягар мені

лише однієї речі тобі бракує

якась висохла черниця кружляє навколо мене
знає тільки безкраїсть ласкибожої
не відає дощу
потопу
катастрофи

лише одна річ…

я
не перестану бути людожеркою
волію твій займенник у середині мого аби зжерти його

амінь

 

плач жінки-ікони

плач жінки-ікони, також відомої як мадам силікону, щось на зразок жінки до або на межі революції за рівність, тому що просто вона не існує або вона просто ніби кухоль з муранського скла, який люди ставлять на стіл у їдальні для краси

жінко давай жінко жінко давай жінко жінко давай жінко
жінко
жінко
жінко
i
ковть
пластикова жінка

ви її помітили проходячи о восьмій і сорок три
вона фарбована білявка
з кілометровими віями
губи лялька-мукла i
груди та сідниці ґума
ось жінка-ікона

мадам силікону

матірбожа поверховості
проходить впевнена
встромляючи шпильки

споглядаючи погляди

виставляється на показ
як тваринка у зоопарку

вид у стадії розповсюдження
вид ні
ні ні
ні

фальшива смуглявка фальшива білявка
розмір тридцять шість
на обід не їсть на вечерю не їсть
гарна лише здалека
фальшива зовні
і всередині пуста

бідна багата жінка-ікона
яка побожно ставить свічку аби бог чи хто там ще
зберіг їй лице і тіло
у той час коли є жінки що моляться аби їх діти і чоловіки
вижили перетинаючи Тарифу чи Арізону
ай, мадам-силіконе
не навчилася нічого

i чого можеш ти навчитися з таким твоїм редукованим мозком?
ти лише гарна парадигма недоумства
ти ніби як той розчинний суп який не має ані найменшого смаку

 

 

 

© вірші: Meritxell Cucurella-Jorba · Мерічель Кукурелья-Джорба
© переклад: Andríi Antonovskyi & Catalina Girona
© фотографії: Meritxell Cucurella-Jorba & Oriol Cornudella

Видавець:(Ternopil)

Anuncis

Hac Mor, encara, sempre encara

Per què som així, els éssers humans!? Tan esptúpidament hipòcrites que fem les coses (o les diem) quan ja no toca. Quan ja és massa tard per a. Sí, certament, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana és una cosa de companys. Escriptors que reconeixen la tasca d’un escriptor. Sí. Bé. Molt bé. Però, per què s’ha hagut d’esperar tant per reconèixer la tasca artística, literària, transgressora, cultíssima i popularíssima d’un home poeta que esborrava tota mena de fronteres (mentals i físiques) com era el Carles Hac Mor?

DESBROSS__RIUM__CARLES_I_ESTERW_316
I si el Carles ara ens mira, i si ho fa segur que ho fa amb aquell posat seu sorneguer i intel·ligent, estarà content. Però el seu gran premi és un premi que no és premi: és el llegat que tots els que algun cop (o més) ens hem encreuat en la seva carrera per aquest món de poètiques ens ha deixat. Només cal veure com se succeeixen els homenatges de tota la gent que el trobem a faltar.

Des de La fàbrica bella, i a propòsit de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), que són uns homenatges que fèiem a poetes admirats perquè sí, sense que hi hagués cap efemèride clau, ens vam proposar d’iniciar els homenatges a poetes vius. Era evident, per nosaltres, que havíem de començar amb el Carles. I així ho vam fer: un PARNÀS dedicat a l’Hac Mor, ben dadà, ben ell, amb la complicitat de Catalina Girona i Andríi Antonovskyi i el bufasons Xavi Lozano. En la darrera carta que tinc del Carles em deia, per acabar: “I bé, espero que ens veurem aviat. Tinc molt bon record de l’homenatge que em vau fer a les Borges Blanques.” Ja no ens vam tornar a veure, però em va agradar que el fes feliç el record del seu PARNÀS.

PARNÀS en homenatge a Carles Hac Mor_9 desembre 2011

En el paràgraf que precedia al que reprodueixo parlàvem de “TIRANT LO BLANC LA”, un text parateatral escrit a quatre mans amb Ester Xargay, que per motius diversos mai no s’ha representat. Només se n’ha fet una lectura dramatitzada per part del Teatre Kadish. Llàstima, també, que el Carles no hagués pogut veure representada aquesta bogeria escènica.

Però som així, els humans: una mica estúpids, una mica hipòcrites, una mica covards. Amb tot, tenim sempre present, sempre encara molt present, el nostre Hac Mor, que no mor mai.


Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben: PARNÀS

Sabem com comencen les coses però mai com s’acaben. Potser perquè si ho sabéssim mai començaríem res. Hi ha finals clars; pocs, però: la mort. Els altres finals són pauses. Interludis de temps que potser un dia faran maletes i marxaran junts perquè allò, aquella cosa, aquell intangible, torni a ser.

Eduard tendríssim_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

La primera sessió de PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge) va tenir lloc el 29 de febrer de 2008. Al cartell hi vam posar: hi ha dies que no existeixen cada dia. Perquè és cert. I perquè, a més, començàvem un 29 de febrer.

Aquella mateixa setmana, el dia 23, ens havia deixat el magne poeta Josep Palau i Fabre. I li vam fer el nostre particular homenatge. Vaig llegir el “Cant espiritual” a pèl, sense acompanyament musical, i vaig demanar als músics que m’escoltessin i que, en acabat, fessin el tema que el text els suggerís. Roser Negro va interpretar, amb flauta travessera, “La muixeranga”, i Zakaria Katrissi la seguia amb la darbuka. Quan penso en l’emoció intensíssima d’aquell moment encara tremolo: Palau i Fabre, el seu cant, el seu crec, de creure, de creure-hi, dir la poesia entre les quatre parets de pedra d’un local d’un poble d’una comarca oblidada, la flauta bufada magistralment per la Roser, la tristesa inherent a aquest cant dels nostres germans valencians, la percussió lenta, i sentir-se sol enmig de la multitud. Com tantes altres vegades, vaig tenir ganes de plorar.

boca tx_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Aquell dia també van recitar a PARNÀS els poetes Francesc Gelonch, Carles M. Sanuy i Xavi Sans. Encara no ho havíem conceptualitzat del tot el nostre projecte. Era un assaig. No teníem pressupost. No teníem res. O ens teníem a nosaltres mateixos. Hi ha poques fotos d’aquell dia, i no hi ha cap vídeo. Ens en queda el record. I el cant. El cant espiritual. Com quan un dia, després d’un somni que ens remet lluny, ens adonem que no tenim aquelles fotos tan maques que algú ens va fer, rient, amb el nostre amant il·lícit. Ens en queda el record. I el cant, i el crit. El crit espiritual.

Vam creure que realment tenia un sentit mobilitzar la gent d’un petit cap de comarca un dia de cada dia, algun dijous qualsevol, a propòsit de la poesia. Ho vam creure, sí. Però ens vam equivocar, com tantes altres vegades: vam tenir poc públic per més que vam oferir un recital de poesia i música d’alt nivell. Era l’octubre del 2008. Era la segona sessió.

Marc i Tomàs_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Vam tenir els poetes Andri Antonovskiy i Catalina Girona, habituals de la casa, o de La fàbrica, de La fàbrica bella. I el poeta Edgar Alemany fent de tot, perquè a part d’oferir-nos la seva dicció sempre perfecta, sempre punyent, i falsament innocent, va tocar també el violoncel. Vam comptar amb la guitarra d’Arturo Almécija, també. Érem pocs. Érem bons. I tornàvem a no tenir pressupost. Això vol dir que no tenim cap vídeo.

Però sí que en tenim alguna imatge, perquè aleshores el nostre admirat i aplaudit fotògraf irlandès-i-garriguenc, Andrew Condon, encara no havia agafat l’excedència en l’art de la imatge. Aquestes fotos són una joia. Tot brill.

tx rient amb els ulls_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Les quatre següents sessions van tenir ja un altre plantejament. Ho faríem en divendres, a la sala de baix de la Cafeteria Slàvia, a l’hora de després de sopar, buscant el silenci; però de silenci no en vam tenir mai: sempre vam dir entre la veu dels qui no creuen en déu, ai, en la poesia, i els sorolls típics de bar: un got que besa un altre got. Homenatjaríem un poeta viu o mort amb sessions improvisades, i no, de poesia i música. Convidaríem músics i poetes i faríem girar la sessió al voltant d’un poeta. I ho faríem perquè sí, no per obeir cap data sinó simplement perquè ens agradava.

Vam començar aquesta tirallonga de quatre sessions de PARNÀS amb pressupost i moltes ganes, com sempre, de fer possible allò que sembla impossible fins que deixa de ser-ho. O, per dir-ho amb paraules de Manuel de Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies” (publicades en un article a l’Avui l’agost del 1988 i avui més vigents que mai!).

tx esplèndida_PARNÀS 24 febrer 2012_by Octavi Espuga

Tenim vídeos d’aquestes quatre sessions. I els tenim gràcies als enregistraments que en va fer Octavi Espuga i gràcies a passar-nos moltes hores, ell i jo, però ell més que jo, treballant en l’edició d’aquests vídeos.

De dues d’aquestes sessions, la que vam dedicar a Papasseit (setembre de 2011) i la que vam dedicar a Ferrater (febrer de 2012), en tenim fins i tot dos, perquè van passar massa coses, d’aquelles que no es preveuen però que és natural que passin. El dia de Salvat-Papasseit teníem entre el públic l’admirat i respectat Xavier Baró que, com si res, va agafar la guitarra i es va apuntar al carro de David Esterri, Enric Casasses i Amat Baró. No ho vam poder escurçar.

El dia de Ferrater la cosa ens va fugir i és que era de preveure tenint entre mans l’home de les dones i els dies, la guitarra sempre atenta de Marc Serrats i dos poetes de passió com l’estimat-i-odiat Tomàs Arias o el criminal sentimental Eduard Carmona. I se’ns va fer més viu que mai el poema “Ídols”:

    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d’oliveres (dues
    llavors nues dins d’un fruit que l’estiu
    ha badat violent, i que s’omple
    d’aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

 

I aquella nit vam ser els ídols de nosaltres, sí, per a la submisa fe del després. I sense ser conscients d’aquella servitud vaig assumir el repte d’estrenar un poema nou: era “Porto”, que amb el temps es convertiria en una cançó que enregistraríem amb Folls i nocturns i formaria part del nostre disc. Deia que potser aquella nit vam començar a construir el nostre final clar. Ai, que hem dit que no, que de final clar no n’hi ha cap. Només una pausa. Un interludi.

Aquesta ronda de quatre l’havíem començada amb Joan Barceló i Cullerés (juny de 2011), poeta de la Noguera massa vegades oblidat. Ai, els oblidats! Ens van acompanyar les mans de Xavier Guitó sobre les tecles. I vam tornar a tenir Francesc Gelonch i Pau Gener. A tres veus vam improvisar Barceló. I el vam fer viu a cop d’amor. O a cops d’amor. Un cop més. Sí. Immortal. A-MOR.

Vam voler, aleshores, iniciar els homenatges a poetes vius. Perquè sí. I perquè no només hem d’homenatjar els poetes quan es moren, o recordar-los quan necessitem alguna paraula de foc que ens encengui i encengui els qui ens escoltin. Els poetes cal mimar-los, com els amics, com els germans, com els fills.

Amb els homenatges a poetes vius va entrar en joc el patriarca de l’acràcia: Carles Hac Mor. A ell li devem el que som, i no podíem començar una ronda d’homenatges sense començar per ell (desembre de 2011). La seva generositat ens ha ensenyat a ser generosos. I aquell dia, a fe que ho vam ser. Tornàvem a tenir Andri Antonovskiy i Catalina Girona, i la col·laboració especial d’Ester Xargay, i l’home que fa sonar l’impossible: Xavi Lozano.

Tot això va ser i no ser a les Borges Blanques, a la capital de les Garrigues, un dels paradisos de Ponent on sembla que mai no hi passi gairebé res. I no és així. La fàbrica bella, o el moviment creatiu que viu al país de la bellesa, que és arreu, arreu on els ulls del cor siguin capaços de veure-hi bellesa, va fer possible PARNÀS i segueix fent possible DELICADESES · art de tros, any rere any, malgrat la sequera, malgrat tot, malgrat el brot indòmit que neix de la terra seca encara que el vulguin fer callar. No callarà. Dirà i ens dirà. És la nostra veu. O la veu de l’endins de la terra, o de l’endins del cos.

(Totes les imatges que apareixen en aquest article són d’Octavi Espuga; els vídeos, també.)