Tag Archives: Barcelona

Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)

Anuncis

Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)


edicions Terrícola o tot serà còsmic: tot serà u

“És que això, els universos, és una mena d’escenari de coses que volen i exploten i emergeixen i es repleguen en si mateixes, i ara apareix un dallonses o un daixò i després un no-sé-què que surten disparats i muten i col·lideixen, o sigui estrelles, nebuloses, meteorits, molècules, partícules subatòmiques, i de sobte nosaltres, enmig del maremàgnum, aquí a l’Horiginal, congregats en una festa efímera i esplèndida perquè sí, perquè ens agrada celebrar que tenim cosetes i cosotes per celebrar…” Amb aquestes paraules de la poeta i editora Laia Noguera s’acabava la festa d’Edicions Terrícola que va tenir lloc a l’Horiginal (Ferlandina, 29 – Bcn) l’endemà de Sant Jordi, per allargar la cosa. Perquè hi ha coses que s’escau que s’allarguin.

La festa havia començat amb unes paraules de benvinguda d’Esteve Plantada i Laia Noguera, els editors de Terrícola, i va seguir amb els tres autors que signen les plaquetes infinitesimals que han editat com a tast i declaració de principis del que faran i com ho faran. Els autors de les tres plaquetes són Carles Hac Mor (el patriarca, el pare del nihilisme poètic nostrat, l’enderrocador més immens que tenim…), Meritxell Nus (que s’estrenava com a autora editada) i Jordi Valls Pozo (un clàssic inclassificable). Unes plaquetes precioses fetes amb un paper que conté llavor de margarida. O sigui que el missatge no pot ser més clar: llegim la poesia, l’esbocinem, la plantem, la reguem i creixerà en forma de flor, que serà pol·len i tornarà a ser flor i tornarà a ser poesia i ens la menjarem i volarem i tot serà còsmic: tot serà u.

Va seguir amb poetes de tots els colors i denominacions, que anaven saltant al ring a mesura que l’Esteve i la Laia els cridaven i els estiraven amb un fil que era un vers que era un poema. Mireia Calafell, Ricard Mirabete, Víctor Sunyol, Joan Duran, Ester Xargay, Jaume Pons-Aldorda, David Caño. Tots radiants, esplèndids, estel·lars. I el patriarca hi va tornar, aquest cop acompanyat de la diva dadà: Catalina Girona.

A la festa no hi podia faltar Lluís Calvo, que serà el primer autor dels llibres-llibres que editarà Edicions Terrícola. LLEGAT REBEL és-serà el títol de la nova ofrena. La festa ja anava arribant al seu final i amb el final arribava la primícia: el segon autor dels llibres-llibres serà el dígraf del desitx, tx, Meritxell Cucurella-Jorba, o sigui jo. Ho anunciava Laia Noguera i reblava el clau Esteve Plantada tot dient que precisament ella, jo, va ser qui va plantar, fa més de deu anys (!), la llavor de l’Horiginal, la flor que ara tots prenem com a nostra. I ella, jo, que ara duc també llavor, em vaig emocionar, com em sol passar, i no sabia què dir, a part de cantar i cridar la felicitat de la circularitat que estava vivint en aquells instants, allí. No sabia què dir, però vaig dir tres poemes breus, un perquè m’hi havia dut l’Esteve, un l’altre perquè era nou-novíssim i em venia de gust, i uns quants versos del que serà el nou llibre: CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA: “No. / No ho he comprovat mai, / però així ho sento i així ho dic. / Cada volcà és abans muntanya.”
segell-1


somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir: Henry Miller i Alberto García-Alix

images Hi ha llibres que ens hauria agradat haver llegit abans, tal com hi ha llibres que ens hauria no    haver llegit quan vam llegir-los per descobrir-los tot just al moment d’ara. Hi ha artistes l’obra dels quals ens agradaria haver descobert abans, tal com hi ha artistes que ens agradaria seguir ignorant per descobrir-los tot just al moment d’ara. Però els atzars de la vida no es poder triar. Passen. Són. I els rebem quan passen, quan són. I quan passant som amb ells, amb els atzars.

Anaïs Nin diu de Tròpic de càncer, de Henry Miller: “La misèria ha deixat de tenir reductes secrets. En un món paralitzat per la introspecció i constipat per delicats aliments mentals, aquesta exposició brutal del cos substantiu ens arriba com un corrent sanguini vitalitzador. La violència i la obscenitat resten intactes, com manifestacions del misteri del dolor que eternament acompanya l’acte creador.” Una mena de monòleg novel·litzat on l’autor hi aboca totes les seves pulsions i judicis sobre la naturalesa de la raça humana ambientat al París dels anys trenta. Tot energia que batega a batzegades, tot vitalitat decadent, tot exaltació del sexe i de l’amor, de l’amor a la vida, de l’amor als homes i a les dones, de l’amor a l’art. “Vaig decidir que no m’aferraria a res, que no esperaria res, que d’ara en endavant viuria com un animal, com una bèstia de presa, com un vagabund, com un bandoler”, diu l’autor, el protagonista, el Miller de Tròpic de càncer. I aquest animal ens parla directe als ulls, sense filtres, i l’escoltem embadalits, perquè escoltant-lo ens sentim a nosaltres mateixos dient-nos allò que potser mai no serem capaços de dir-nos: la veritat. Un ésser que s’autoretrata pel pur plaer de fer-ho i deixar el seu autoretrat per als segles dels segles dels lectors de totes les llengües del món.

Henry Miller (Nova York, 1891 – Pacific Palisades, 1980) va entrar en aquella Catalunya castigada dels seixanta i setanta de la mà dels agosarats que el van traduir, el van editar, el van llegir i ens l’han llegat en forma de perla negra de la transgressió. (Tinc la sort de poder llegir-lo en un llibre que es desfà, de tan llegit, perquè és una primera edició, de l’any 1976, de l’Editorial Aymà.)

images-1

“Por matar el miedo soy capaz de cualquier delito”, diu Alberto García-Alix en un moment del vídeo De donde no se vuelve, un treball en blanc i negre format d’imatges fixes i d’imatges en moviment. Alberto García-Alix, fotògraf i alhora model de les seves pròpies fotografies. Un home, un artista, un creador que s’autoretrata, també, i encara. Ser-te tu i només per tu i en ser-ho entronitzant-te per a la fe en tu i per a la fe dels altres en tu. Ser tot tu per no ser ningú més que tu.

Tu, perdut i retrobat un cop i molts, com a guia dels perduts, dels que encara es busquen i se’ls fa impossible retrobar-se. Els parles de negació de la impossibilitat, malgrat tot, malgrat el dolor, el final, la mort. Malgrat tots els tots. Mirar-te directe als ulls per poder així mirar-nos i regalar-nos la mirada teva i la mirada nostra mirant-te. Mirar-te l’endins per escopir-lo enfora. Som nosaltres els insolents, els que mirem, els que mirem allò que no ens pertany i que envegem, sí, és cert, per la seva bellesa malgrat la decadència i pel que té d’entronització desmesurada d’un mateix. Mirar el paisatge d’ulls i fils de llum que t’envolta arreu i fer-te’l teu, caçar-lo, percaçar-lo i oferir-nos-el a taula sense haver-nos preguntat abans ni tan sols si mengem carn, si tenim gana.

Nodrir de blancs i negres tots els buits que podrien tornar a ser, que són, de fet, perquè han sigut, perquè van ser. Però no parlaran del mateix blanc. Ni del mateix negre. Ni de la mateixa llum. Res se’ns repeteix. És la tragèdia i el misteri. És el saber sentir en cada moment el blanc, el negre, la llum, el petit absolut que ens fa immensament poderosos. El poder és prendre consciència de l’instant, i atrapar-lo, ni que sigui un instant. Un instant per a la nostra eternitat immarcescible. Un instant per a una eternitat.

Exalçar l’èpica de cada racó que t’ha sigut casa, per uns dies, unes mesos, una vida, o només unes hores. Et degoteig de l’aixeta borda també et pertany i el ritme del seu so el saps només tu. I el plec del llençol que deixa veure l’estampat ridícul del matalàs també només tu saps on era i com. I l’anar caminant sobre els anys viscuts i sobre el propi cos, i captar-ne totes les mutacions, totes les imperfeccions, totes les cicatrius, tots els tatuatges, els que es veuen i els que s’amaguen més enllà de la pell i més enllà de qualsevol cosa.

Cridar al cel desenfocat que també el mal enyora el mal i tots un dia vam ser més joves del que som ara i vam creure, segurs, en tot. Disparar-nos la bala negra dels ulls sense tenir-nos cap por i sense fer-nos cap retret. Només mirar-nos. I mantenir tens el fil de ser, d’existir. Somiar-se per fugir-se de la mort que és el no sentir. I morir mirant, per acabar parafrasejant aquest poeta de la imatge que és Alberto García-Alix.

Alberto García-Alix va néixer a León el 1956. Ha viscut a Madrid i a Barcelona i en molts racons de moltes ciutats. Es Premio Nacional de Fotografia el 1999 i és el protagonista absolut de la mostra que es podrà veure fins al 5 de maig de 2013 a Barcelona, a La Virreina – Centre de la Imatge. Un luxe. Una bogeria que s’emparra per les parets del palau de la Rambla, que ens entra dins, i que no ens deixarà ni que ens proposem oblidar-la.

No sé perquè el meu atzar interior ha unit Henry Miller i Alberto García-Alix. O sí. Per una necessitat de fugida. O de trobada. Per una veritat. Per la veritat. Pels ulls que miren directes als ulls, i que no enganyen. O sí. Però que tanmateix hem decidit que són uns ulls i unes paraules que ara no ens enganyen.


morir una mica tots: MMM

El 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi vam morir una mica tots. Per tornar a néixer amb una altra forma, potser. El dia 16, a l’Auditori Enric Granados, s’hi va dur a terme l’espectacle “Joc de dames” en el marc de la nit dels Premis Literaris 2012. Un espectacle creat i dirigit per Rosa Mesalles en homenatge a tres dones escriptores que ja no estan entre nosaltres: Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) i Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998).

Dalt de l’escenari, l’Orquestra simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (amb Fernando Cleves al violí; Guillermo Prats al contrabaix; Xesco Grau a la flauta i les percussions; Mateu Ferré al clarinet, i Jordi Castellà al piano i als arranjaments), dues actrius, les esplèndides Núria Casado i Annabel Castan, una poeta, una servidora, Meritxell Cucurella-Jorba, i les paraules que ens han llegat per als segles dels segles Pàmies, Rodoreda i Marçal.

Vaig haver de recitar la Marçal, i utilitzar aquesta forma verbal potser voldria dir que no em venia de gust. No. No va per aquí. Per amor, per mort, per devoció em feia una basarda immensa dir-la. Però ho vaig fer. I entre altres poemes vaig dir COVAVA L’OU DE LA MORT BLANCA i tot allò tan cruel i salvatge que t’obliga a fer una pausa que és llarga com un silenci i a pensar i a sentir:

(…)
Com la veu del castrat
que s’eleva fins a l’excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Quan un text té aquella màgia que el fa viu no mor mai, ni que a el 16 de novembre de 2012, a Lleida, hi haguéssim mort una mica tots. El dia 18 vam repetir “Joc de dames” a l’Auditori AXA de Barcelona. I dins qui l’hagi escoltada algun cop sempre hi ressonarà aquest poema fet cançó a les mans i a la veu de Sílvia Pérez Cruz.

MMM: Maria Mercè Marçal. Un nom que diu massa coses.


photo 2


de cràters i volcans

NO TORNEN MAI ENRERE ⎢ ELS COSSOS CANSATS   D’AMOR són els dos últims versos d’un poema que el dígraf del desitx ha escrit en aquest gener ple de sol i ple de fred i és, també, el títol de la intervenció poètica que farà el dimarts que ve, 6 de març de 2012 a les 7 de la tarda, a l’espai Cràter, al carrer dels Àngels de Barcelona. En l’àmbit cultural de casa nostra darrerament tenim ben poques notícies d’inicis i obertures, i fins i tot de continuïtats i llargues vides. Sembla que ara tot siguin desfetes i adéus per sempre. I entremig d’aquest caos neix el Cràter, el centre d’un volcà que viu al centre d’una ciutat-volcà, un espai disposat a rebre manifestacions d’art plàstic o d’art del que sigui que tinguin a veure amb l’escriptura. I a la falda d’aquest volcà hi ha capes i capes de lava i capes i capes de llibres que viuen a redós de les Edicions Poncianes. Potser Joan Ponç és (sí!) el mag que encén el volcà de la irreverència i el joc permanent, i Jordi Carulla-Ruiz qui li ofereix la metxa. I el volcà de cop és llum, una llum que ens guia per camins que menen a tot de llocs alhora. NO TORNEN MAI ENRERE ⎢ ELS COSSOS CANSATS D’AMOR sembla que vulgui dir una sola cosa i en canvi no. Dimarts sou convidats a endinsar-vos al cràter del dígraf i al Cràter dels Àngels. Veniu només si voleu.