Tag Archives: art

Saturació

¿Estem saturats perquè s’acosta Nadal o senzillament estem saturats perquè hem ultrapassat tots els límits? Parlo de poesia. O ja no sé de què parlo. Parlo de recitals de poesia en què hi ha més poetes recitant que públic oient. Parlo d’infinitat de novetats editorials sota la forma de llibre de poesia (o del que sigui) quan no sé on són els lectors de poesia, o no sé on són, els lectors. Parlo dels gurus de la poesia i/o de la pseudocultureta general que tracen la línia entre el bé i el mal i una colla de cretins se’ls escolten i fan que sí amb el cap, que la línia del bé i el mal és la que han dit que és els gurus de torn, que són canviants, però poc canviants.

(He de fer un incís, he de fer un incís. ¿Quan serà –i m’agrada evocar amb aquest inici d’interrogació un vers mític de Verdaguer (1845-1902)– que tindrem criteri propi per obviar llistes de ventes i el típic tòpic em van dir que deies que havies deixat de dir? Aneu a les fonts. No deixeu que ningú pensi per vosaltres, pecadors.)

He dit que parlo de poesia però ja no sé de què parlo. Quan en exposicions de pintura i/o d’art plàstic i/o d’art visual (perquè perdem els noms de les coses, també) col·lectives, d’aquestes que proliferen en excés els dies de desembre, hi ha també més artistes exposats que públic per contemplar l’obra. ¿On és el límit? ¿On són els límits? ¿O juguem a fer veure que no hi ha límit? L’art, la cultura, la literatura no interessen a ningú. Només a nosaltres, els que fem art, els que fem cultura, els que fem literatura. Però el nostre ego desmesurat ens porta a creure que nosaltres som referencials, que nosaltres ho som tot, que som el tot. I no.

Si no som capaços de fer les coses (ai, com m’agrada l’abstracció i la multiplicitat d’interpretacions que em dóna aquest coses) ben fetes, deixem de fer-les. No passa res. El buit és sempre ple de possibilitats. La pausa és necessària per a qualsevol motor. Li deia l’altre dia a un editor esgotat “deixa-ho córrer, plega, aquest mediocre país nostre mai no ha sabut veure el que has fet i fas per la poesia”, que és fer-la arribar, directament, silentment, amb tota la seva puresa, sense cap filtre.

Si creiem de debò en la força de l’art i la creativitat, l’hem de gestionar bé. Els gestors de la cultura (no funcionaris, eh, aquests són hàmsters que donen voltes a la roda i mengen pipes i prou), em refereixo als veritables gestors i/o dinamitzadors i molt especialment els dinamitadors sabem que abans, durant i després de dur a terme qualsevol acció creativa (sigui un llibre, sigui una exposició, sigui un taller, sigui un festival) hem de crear un públic receptor i, amb ell, la necessitat de tenir ganes de llegir el llibre, veure l’exposició, participar del taller o assistir al festival (per seguir els termes genèrics suara exposats). I aquest procés d’elaborar la necessitat de cal fer-lo amb professionalitat i amb ètica sectorial. És a dir, no parlant sempre només bé dels amiguets de torn, perquè aleshores generem la desconfiança del lector, l’amant de l’art, el tallerista o el festivalero (sí, així, saltant-nos normes, ara que intentem, puerils, de posar-ne: i és que som hereus de la contradicció, per això pensem, per això avancem, per això retrocedim a còpia d’errors i de les bufes que ens clava el sistema). Cal generar una expectativa, cal que el creador sigui presentat amb tot el respecte que mereix i tenint en compte la tasca desenvolupada en el seu àmbit, cal que cobri per la feina que fa (la mare dels ous –i és som molts els qui hem lluitat per reclamar quelcom tan legítim–), cal que, ni que sigui per unes hores, sigui el nostre heroi. Això no és cap excés, perquè un veritable creador és amic íntim de la solitud, i quan mostra públicament la seva obra s’està despullant, s’està lleugerament debilitant. Heroi per hores o reclamar una evidència que massa vegades es passa per alt: mimar els creadors. I per acabar, cal, si de debò hem decidit implicar-nos en cultura, difondre l’obra del nostre heroi, o de la nostra heroïna, entre el potencial públic que (encara) ignora qui és.

(He de fer un incís, he de fer un incís, per si no havia quedat encara prou clar: i és que tota aquesta tasca de difusió de coneixements la farem desobeint els mitjans de desinformació canònics i qualsevol institució amb tuf de resclosit.)

img_20161211_153849
No ho podem saber tot, no podem haver llegit tots els llibres que hauríem d’haver llegit, no podem conèixer les vides de tots els creadors que admirem, no podem haver vist totes les pel·lícules que hauríem d’haver vist, no podem haver assistit a unes quantes representacions teatrals de tots els textos dramàtics que ens agraden. No som déus. Som homes. Som dones. Som irreductiblement fills de la incompletesa. Tot just per això, tenim fam d’art i de creativitat, i fóra bo que contribuíssim a crear el desig de transcendència i de bellesa que genera qualsevol forma de creació. ¿Que com? Cadascú sap d’una cosa (oh, sí: cosa), o de dues o d’alguna més. Doncs aquest algú és una veu privilegiada per parlar-nos d’allò que coneix amb propietat. Si no comencem a admetre les nostres limitacions, el nostre generós i simple i necessari “no, no en sé res, d’això” (oh, sí: això) és quan ens perdem. I ja no sabem quina és la veu que hem d’escoltar. I ja no sabem què hem de fer avui, que a la mateixa hora i a la mateixa ciutat hi ha quatre propostes interessants i similars. I ens perdem entre una boira d’excés de tot que no es desfà, que no se’n va.

És la saturació de la cultura avui: boira espessa. Tots en som còmplices. La generositat és un concepte que sembla que molts hagin retallat del seu diccionari mental. L’enveja ens domina. I és que som massa morts de gana per a un pastís massa petit. Qui digui que no que llenci la primera pedra. O no. Perquè tampoc no la veurem; la boira no ens deixa veure res, ni la sola de la nostra sabata ni el tacte suau de la llana del nostre barret.

Parlava de poesia, però ja no sé de què he parlat. En tot cas, i a tomb de tot, cito, per començar a acabar, Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) des d’un llibre recurrentment inspirador com Les paraules són punys, quan diu: “No ens enganyem, les paraules organitzades en frases no són necessàriament res més que paraules organitzades en frases. Som nosaltres, les dones i els homes que no volem que ens enredin més, qui tenim l’obligació de desfer la madeixa de significats nocius per a la humanitat amb què els poderosos –econòmics i polítics– han enredat la troca que usem dia sí dia també.” I on Martí Font parla dels poderosos de l’economia i la política jo hi afegeixo de la cultura. De la cultura del poder.

I invoco i convoco els interpel·lats a parlar-ne, on sigui i quan sigui. A replantejar-nos el què, el com i el per què de les activitats que duem a terme o que defensem. A replantejar-nos el què, el com i el per què de la receptivitat. Perquè si no hi ha algú a l’altra banda tot deixa de tenir sentit.

(I ara que acabo em pregunto qui es prendrà la molèstia de llegir fins al final aquest article pensat i escrit des del contrapoder. L’il·lustro amb una foto que no hi té cap relació però que és cridanera, perquè això sí: som víctimes de la imatge. Sóc jo sobre un groc saturat. El groc no m’agrada. Però el rosa, el vermell i les flors, sí.)

 

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)

Anuncis

El tàndem dígraf-Patau

Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx), Josep Patau i Delicadeses · art de tros (2008-2016) han creat, conjuntament, la gràfica d’un antifestival que és i ha estat (i serà també en el record) tota una declaració de principis. Ella, el contingut; ell, la forma. La bellesa ha sigut sempre una prioritat. L’honestedat, també. Aquí no hi ha hagut falsedats, hi ha hagut certesa i utopia a parts iguals. Des de la primera edició fins avui, el dia abans d’encetar la darrera, el tàndem dígraf-Patau quedarà per al futur en forma paraules contundents dibuixades amb tipografies experimentals i grans dosis d’elegància.

1 postal Delicadeses2 postal Delicadeses3 postal Delicadeses4 postal Delicadeses5 postal Delicadeses

Postals: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Amb aquesta sèrie volíem dir, i de fet hem dit, el que hem fet: “Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans”.

300x300delicadesesDecàleg DELICADESES 2015

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Textos: © Meritxell Cucurella-Jorba. Aquí tenim la capçalera i el decàleg de l’edició de 2015 lluint la tipo TREPA (www.tipopepel.com). El text del decàleg és del dígraf.

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014

Gràfica i tipografia: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Un encert brutal. Ha estat aplaudit des de bandes molt diverses.

Delicadesses 2011 poster

Gràfica i tipografies: © Josep Patau; Text: © Meritxell Cucurella-Jorba. Cartell 2011 o les papallones volaven amb una coreografia ordenada.

PRIMERA PROVA cartell Delicadeses 2014_

Gràfica i tipografies: © Josep Patau. L’any 2013 vam fer una pausa necessària, però abans de decidir-ho ja teníem la imatge esbossada. Així va créixer la gràfica del 2014, any de represa.


“DELICADESES ha estat una declaració de principis”

No sé per què, o sí que ho sé, però sempre s’han d’escurçar les entrevistes que em fan. Parlo potser massa, però no sé no dir. I acostumo a dir-me amb contundència. Avui publico sencera una entrevista que em va fer Miquel Andreu per a SomGarrigues (edició 29 juliol – 11 agost 2016) i que s’ha publicat amb una entranyable entradeta. Delicadeses · art de tros posa punt final a vuit anys de sacsejar creativament el territori de les Garrigues (Lleida). Acabo feliç. Per fi he pogut pronunciar el clàssic “m’agrada que em facis aquesta pregunta”.

 DelicadesesCogul-7099Foto: © Xavier Minguella (2015: m’agrada perquè miro la terra, i ric.)

  • Què és el que ha fet decidir posar el punt i final a Delicadeses?

L’èxit. Delicadeses és una manifestació de minories. Si es massifica deixa de tenir sentit. Amb Delicadeses hem creat una marca, un format, una manera de mirar el nostre petit món i el nostre gran món i una manera pròpia de fer jugar els nostres creadors. I aquesta marca, aquest format i aquesta manera de mirar el món i de fer jugar han deixat rastre. Estem molt orgullosos d’haver creat el que hem creat. Ara hem demostrat què sabem fer i com ho fem. Estar al capdavant de Delicadeses des del primer dia fins avui ha estat una declaració de principis. Ara ja he parlat, i he parlat a través de l’acció. Per això callo.

Tot el que ha passat al voltant de Delicadeses és patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hem de ser conscients.

Tinc al cap noves idees, però necessito un terreny (en el sentit metafòric, eh) ben aplanat.

  • Què té el paisatge de les Garrigues? Com el definiries com a escenari d’art?

El paisatge de les Garrigues té unes dimensions humanes, gens monumentals, que ens interpel·len sense dolor, d’una manera dolça; però alhora, com qualsevol cosa, persona o acte que ens interpel·la –en el cas que ara ens ocupa és el paisatge de les Garrigues– també té aspror i duresa, té lletjor i té, sobretot, bellesa. I en l’equilibri a l’hora de mirar el paisatge de les Garrigues trobem la pau de l’ànima. I la pau ens connecta amb la creativitat, amb l’art.

Però el que més em fascina del paisatge de les Garrigues, i que em va fascinar des del primer dia que hi vaig ser dins, és la buidor. Hi ha buit. Hi ha no-res. I el buit i el no-res són sempre necessaris, perquè ens duen a la possibilitat de tornar a omplir-los. És la tela en blanc, la pàgina en blanc.

Vivim èpoques d’excessos en tots els sentits; si no comencem a buscar el buit no suportarem tanta tensió. I si això ho extrapolem novament al camp artístic, amb tensió no es pot generar art, ni es pot encomanar la passió per l’art, la creativitat i l’acció artística directa. De la calma passem al treball creatiu.

Tinc molt clar què faria amb el territori de les Garrigues, però qui vulgui saber què en penso que pagui per les meves idees, tal com es paguen altres béns materials o immaterials. Em dol haver de ser tan dura, però hem de dir-ho així de clar perquè se’ns entengui d’una vegada.

  • No ha de ser fàcil programar activitats artístiques durant vuit estius, quan els catxés són més alts, des del voluntariat, l’austeritat i l’activisme.

Exacte. I això que els nostres artistes sempre han cobrat, tot i que de vegades molt menys del que els hauria pertocat per la seva qualitat artística. També han cobrat en espècies, és a dir, en lots de productes. És dur, ha estat dur, aconseguir aquesta fita, aquesta necessitat real de pagar un creador tal com paguem un electricista o un dentista.

Tot just per això cal recordar ara i sempre, i des d’aquí des de tot arreu, els artistes que van acceptar de venir l’any 2014 (l’escultora Rosó Cusó, el polifacètic artista Xesco Mercè, els músics Heura Gaya, Blai Casals i Manu Sabaté, el titellaire Xesco Quadres, i els poetes Martí Sales i David Caño) sense saber si cobrarien o no. Ens trobàvem en un any de represa, en què no disposàvem de fons, i va ser aleshores quan vam decidir que el públic, a qui li havíem ofert tot de manera completament gratuïta durant les cinc edicions precedents, també hi hauria de col·laborar econòmicament. Aleshores vam explicar obertament la nostra situació i vam posar un compte corrent i unes guardioles per rebre donatius. El resultat pot tenir dues lectures: d’una banda, persones que van apostar amb els seus propis estalvis perquè Delicadeses seguís endavant; i, de l’altra, persones que van buidar la butxaca i es van treure monedes menudes. Vam repartir el (poc) que vam recollir entre tots, però el resultat era més aviat tristoi. (Cal dir també que cap institució es va sentir al·ludida.) La cultura i el valor que donem a la cultura, en el seu sentit més ampli, depèn de cadascú de nosaltres, no pas d’una regidoria o d’una conselleria de cultura, tot i que també.

la MeritxellFoto: © Martí Sales (2014: jo, aquell dia, vaig immortalitzar el Martí, i ell, a mi.)

  • Esperaves que Delicadeses tingués la trajectòria que ha tingut? Tant en sentit positiu com negatiu, és a dir, creus que ha acabat sent més del que esperaves o menys?

Sí. Sabia que passaria això. Ha passat el que sabia que passaria. També sabia que moriríem d’èxit, que és el que ens està passant. Enguany acabem perquè hem assolit un èxit desmesurat (vénen espectadors d’arreu!). M’explico: el format que vam idear (¿te’n recordes, Miquel, d’aquella tarda a l’Slàvia, arran de carrer, quan escrivíem en un tovalló de paper què volíem dur a terme?) només admetia minories. Ara Delicadeses s’ha popularitzat i hi ve més públic del que pot assumir una manifestació d’aquestes característiques. Ho explicarem amb exemples concrets: els concerts i els recitals es fan en format acústic, sense micròfons ni amplificació de cap mena, i si hi ha molta gent no tothom ho sentirà bé; o bé, si hi ha molta gent movent-se al ras, en camp obert, es pot arribar a generar caos i cridòria. Nosaltres busquem pau i silenci, i la pau i el silenci no admeten majories.

  • Creus que Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el propi territori? Fa vuit anys, poques iniciatives hi havia que portessin l’art fora de les sales i els escenaris convencionals.

Puc dir el tòpic (però en aquest cas molt cert!) “m’agrada que em facis aquesta pregunta”?

Sí, certament, Delicadeses ha contribuït a generar autoestima envers el territori de les Garrigues. I fixa’t qui han sigut els artífexs d’aquesta història: tu, plenament conscient del tros de terra que ocupes i de com l’ocupes; i jo, vinguda de fora. Vam conceptualitzar un antifestival gens convencional que unia el tàndem natura i cultura, art i paisatge, però d’una manera molt especial, molt des del marge, des de la col·lectivitat i la radicalitat (d’arrel, i d’opció). El nostre format ha inspirat moltes manifestacions que tenen lloc arreu dels Països Catalans. No deixa de ser curiós que la proximitat física d’aquests festivals-còpia és inversament proporcional al reconeixement que ens tenen. Fa pensar-hi, eh.

També hi ha hagut altres iniciatives, no forçosament lligades a l’art i l’espectacle, que han contribuït a la revalorització de les Garrigues. Ara se’n parla; abans, quan vam començar, no.

Amb tot, al llarg d’aquests anys també hem contemplat, molt lamentablement, com es malmetia el territori (amb plaques solars, molins eòlics i altres monstruositats) o com es portava cap a derives que no comparteixo.

En efecte, tal com dius, hem dut l’art (tota mena de manifestacions artístiques) fora dels escenaris convencionals. I quin art! Perquè per Delicadeses hi ha passat el bo i millor de casa nostra, del Ponent català i d’arreu de Catalunya. Enguany que posem fi a la nostra història, acabem també amb creadors de primera línia, com ara l’artista visual Marc Sellarès, la darrera obra del qual ha donat la volta el món (“El bosc de les creus”) i que farà una instal·lació al terme municipal de Vinaixa; els músics Santi Careta i Joan Pons (El petit de cal Eril), que vindran a presentar els seus màgics darrers discos a cel obert, l’hora de la posta; o el poeta menorquí Damià Rotger, de dicció i gestos que fan embadalir. També, i per acabar, hem volgut fer un homenatge silent al poeta lleidatà (o “lleidadà”) Carles Hac Mor, traspassat enguany, perquè va ser un dels tres poetes que van recitar a la primera sessió de la primera edició de Delicadeses. Ell sempre es va estimar molt el nostre festival, i el va defensar amb passió. Tanquem el cercle. Per tot això i per molt més és més que justificat retre-li aquest homenatge.

  • Com s’escullen els llocs? Com es troben? Quins requisits es busquen? 

Cal buscar un indret sense contaminació acústica (cap carretera a prop, per exemple), ni visual (cap torre elèctrica a prop), ni olfactiva (cap granja a prop). Però sobretot ha de ser un indret orientat cap a l’oest, que és cap on es pon el sol, i Delicadeses “celebra” les postes de sol amanint-les amb art, amb art al tros. També intentem mostrar la diversitat paisatgística de les Garrigues. Cal dir, però, que al llarg d’aquests anys hem comptat amb la complicitat de l’agent forestal Pau Urgell, que ens ha assessorat en aquesta tasca de recerca de racons orfes de contaminacions i plens de bellesa.

Com a contrapartida, i és trist haver de dir-ho, al llarg d’aquests anys també ens hem trobat amb la negativa per part del o dels propietari/s del terreny per cedir-lo per dur-hi a terme una sessió de Delicadeses. Aleshores els hem dit que érem lògics i ecològics, que nosaltres, precisament, no malmetríem res, que si l’art, que si la cultura, que si això, que si allò. Res. El seu no sempre ha estat irrevocable. És trist, perquè aquestes persones han actuat des del desconeixement i des de l’estretor de mires.

  • Guardes algun record més especial d’alguna de les sessions?

Guardo molts records molt especials de totes i cadascuna de les sessions! Formen part d’una memòria íntima. Espero no oblidar-ho mai, perquè són records lligats a la meva lluita en l’activisme cultural però també, i sobretot, són records que es lliguen a la meva vida.

  • Et queda algun regust d’aquests vuit anys, alguna cosa que voldries haver assolit i no ha estat possible?

Sí, alguna cosa. Cal que respongui ara o ho deixem per un altre moment? Potser faríem massa llarga aquesta entrevista.

El lema darrer de Delicadeses 2016 fa així: “Gràcies per haver begut del nostre buit des d’aquell llunyà dos mil vuit fins avui, que ja en fa vuit, d’anys. Seguiu-nos les petges que no deixem ni deixarem perquè des del nostre petit gran silenci encara tenim molt a dir. Un vespre d’agost a l’hora blava el sol va maridar la lluna, hem dit, sí. Delicadeses ha tingut molts fills. Hem obert una porta on només hi havia cel. Delicadeses deixa de ser. Per ser una cosa altra. Per ser potser paisatge de l’ànima. Per ser ànima”.

DELICADESES 2016_el lema

De les preguntes: © Miquel Andreu (per a SomGarrigues)
De les respostes: © Meritxell Cucurella-Jorba


Meritxell Cucurella-Jorba, directora artística de DELICADESES (una entrevista)

És estimant que lluitem_Delicadeses 2014(Text del cartell: ®Meritxell Cucurella-Jorba; gràfica del cartell: ®Josep Patau.)

 

– Ens pots explicar què és Delicadeses?

DELICADESES són intervencions artístiques que tenen lloc al territori de les Garrigues una hora abans de la posta de sol en tardes del mes d’agost. Així queda dit en una frase. Però hi ha molt més. Ara intentarem explicar-ho.

Ens trobem al ponent de Catalunya, i aquí ens pertoca enaltir el moment en què l’astre rei “cap a Ponent declina”, que deia el nostre gran Verdaguer. Volem celebrar les postes de sol, i ho fem com a colofó final d’un acte artístic. Ho fem sempre en un indret d’un terme municipal d’un poble de les Garrigues que tingui algun racó orientat cap a l’oest. Al llarg dels anys hem anat triant llocs amb diferents tipus d’orografia i vegetació, per tal de poder apreciar tota la diversitat i la bellesa dels territoris i els paisatges de les Garrigues. DELICADESES sempre té lloc en un indret on s’hi ha d’arribar caminant, per, d’aquesta manera, anar disposant l’ànima cap allò que es trobarà; amb els cors oberts a l’inconegut i inflats per la sorpresa de l’entorn natural. No ens inventem res, en aquesta manera de fer. Un exemple d’això seria el Teatre de Wolfsburg, a Alemanya, obra de l’arquitecte Hans Scharoun, un gran representant de l’arquitectura orgànica; Scharoun va projectar el teatre amb un llarg passadís previ, que es troba abans d’entrar a l’edifici pròpiament dit. D’aquesta manera, els espectadors tenien tot aquell recorregut físic per desprendre’s de les seves rutines personals i entrar, nets i purs, al teatre, a la possibilitat de deixar-se seduir per l’art dramàtic. Amb DELICADESES pretenem el mateix: els assistents es troben a una hora acordada a la plaça d’un poble i des d’allí marxen en cotxe o bé directament a peu cap a l’indret de l’actuació. Tots els tempos estan marcats. I aquests instants previs serveixen perquè els assistents es trobin i es diguin “hola, què tal, com va”. Així, els espectadors arriben a l’indret de DELICADESES feliços d’haver-se ja saludat, plens del paisatge que han observat tot caminant i disposats a l’art de tros. Aleshores ja no hi ha cridòries. I comença l’espectacle. L’hora està marcada: just seixanta minuts abans que el sol es pongui. I aleshores els aplaudiments ja són totals, per tot l’art que ens acaben d’oferir els artistes participants i per la bellesa de l’hora de la posta.
I per què el mes d’agost, us podríeu preguntar. Doncs per defugir la disbauxa festamajoril tan pròpia de tants pobles de Catalunya al llarg del mes d’agost. DELICADESES són delicadeses. I fa poc soroll.

DELICADESES és art de tros, al tros, i tot i que té un fort component de ruralitat, pel que implica d’arrelament al territori, també té una alta càrrega d’intel·lectualitat que s’amaga darrere de cada acció silent.

– Com ha anat l’edició d’enguany?

L’edició d’enguany ha estat un èxit rotund. Després de la pausa que vam fer el 2013, l’únic any, des del 2008, en què no hi ha hagut DELICADESES, ara calia fer una bona represa. Creiem que el públic en tenia ganes, i això s’ha notat.

Enguany, a més, hi havia tot d’altres canvis. Tot i que DELICADESES va néixer a redós de l’Ateneu Popular Garriguenc (ho vam idear el Miquel Andreu, president de l’Ateneu, i jo, una tarda qualsevol des de l’Slàvia, i vam escriure les quatre idees que teníem en un tovalló de paper, com tots els projectes ben parits!; era l’any 2008) ara ha emprès el seu vol en solitari, amb l’Associació cultural La fàbrica bella com a única entitat organitzadora, tot i que es mantenia la col·laboració de l’Ateneu i la cooperativa social L’Olivera i el suport de Can Antaviana, com en els darrers anys. Aquesta decisió va ser presa molt a darrera hora i ja no disposàvem de temps material per aconseguir finançament per dur a terme DELICADESES. Per això aquest any hem hagut de demanar donatius en forma de diners a totes les persones que han vingut a DELICADESES. Les nostres consignes eren molt clares. Tots hem de ser conscients del pes i el valor de la cultura i això exigeix unes responsabilitats. Demanàvem que cada assistent aportés diners en funció de l’espectacle que acabava de veure, i de l’espectacle total que uneix art i natura, també; en funció del valor de continuïtat que té i ha de tenir una manifestació d’aquesta mena; i en funció d’un acte artístic i d’exaltació del territori, el paisatge i la natura que té lloc en un indret de Catalunya massa vegades menystingut com és la comarca de les Garrigues. Altrament, després serem, d’alguna manera, responsables de l’oblit al qual ens condemnen des d’altres punts de Catalunya.

Hem de dir, per tant, que sense la col·laboració d’aquestes persones hauríem anat molt coixos enguany (per això, i per com s’han implicat a tots els nivells, els estem immensament agraïts!). Els diners recollits han sigut per als artistes participants i per les despeses que suposa dur a terme DELICADESES (de fet, l’única cosa que no ens ha costat diners han estat les postes de sol!). Cal rompre també una llança a favor dels artistes d’aquesta sisena edició (el titellaire Xesco Quadras; els músics Heura Gaya, Manu Sabaté i Blai Casals; els poetes Martí Sales i David Caño; i els artistes plàstics Xesco Mercé i Rosó Cusó) que van acceptar de participar sense saber quant cobrarien. Per això tots nosaltres hi teníem un deute enorme que en certa mesura s’ha complert. Ara bé, quan hem vist (i això és cert, eh) que hi havia persones que aportaven 50 cèntims a la guardiola se’ns ha encongit el cor. Certament, demanàvem la voluntat… però la benzina que aquella persona ha consumit per arribar a DELICADESES segur que val molt més de cinquanta cèntims, i podríem seguir, però callarem. No som àvids de diners, però tot té un preu: l’art i l’espectacle; l’activisme de voler fer continuar un festivalet com el nostre; i tenir DELICADESES a tocar de casa.

– D’on ets, Meritxell? Si no ets de les Garrigues… Per què es fa aquí, Delicadeses?

El gran dilema entre el ser i l’estar! M’estic a les Garrigues, no sóc de les Garrigues, però visc i treballo a les Garrigues. Des de fa anys em dedico a l’àmbit de la cultura, com a gestora i com a part activa. I mobilitzo els meus sistemes de treball des d’on sigui. Creus que ha quedat més o menys resposta la teva pregunta?

– Enguany, els escenaris de Delicadeses han estat El Vilosell i Fulleda. Com es trien les localitzacions i per què es fan en un entorn rural?

Tal com he dit abans, mirem de donar a conèixer tota la diversitat de paisatge que ens ofereix la comarca de les Garrigues. DELICADESES ha fet parada en indrets com la vall de Matxerri i la vall d’Anyerri, el Comarràs, el racó de la Comandilla, els Marquesos, la Cova d’en Cintet, la serra del Penjat i un llarg etcètera. Fins ara, hem donat protagonisme a pobles de la comarca com l’Albi, Arbeca, les Borges, Juneda, Llardecans, els Omellons, Castelldans, Cervià, Juncosa, Fulleda o el Vilosell.

Ens enamorem d’un tros de terra i mirem d’adaptar-hi algun espectacle o una colla d’espectacles. Perquè DELICADESES juga també amb la itinerància i el fet d’anar-se desplaçant d’un lloc a un altre per anar gaudint de diferents propostes i acabar amb la posta de sol.

Cal afegir que abans els espectadors eren coneixedors a priori de l’indret on tindria lloc DELICADESES, però des de fa uns quantes edicions és secret. Ningú sap on va. Es deixen dur. I això és fantàstic!

Em preguntes que per què es fan en un entorn natural. DELICADESES és així. I s’atreveix a jugar amb la intempèrie, perquè el nostre patiment és sempre que plogui o faci mal temps (ens va passar en una ocasió). Aleshores tenim previstos espais alternatius, però DELICADESES perd ja tota la gràcia. O sigui que, com us podeu imaginar, els dies previs a DELICADESES passem moltes estones mirant la previsió meteorològica. I patint…

– Aquest és el sisè any que es fa? Quina acollida té l’esdeveniment a mesura que van passant els anys?

DELICADESES ja comença a ser patrimoni immaterial de les Garrigues. N’hauríem de prendre consciència. I això té a veure amb la imatge que es vol oferir de les Garrigues a l’exterior. Què volem ser? Una comarca que renuncia a plantar a canvi d’envair el territori amb plaques solars i altres enginys? Una comarca que lluny de deixar créixer els arbres, els talla? Una comarca que es deixa fer qualsevol cosa al preu que sigui? O bé una comarca amb productes de qualitat, d’on neixen llavors de projectes gràfics d’abast català, i on s’hi couen propostes d’un alt voltatge creatiu?

El públic que al llarg de tots aquests anys s’ha anat formant al voltant de DELICADESES s’estima molt el festivalet; són gent que ens han seguit des del primer dia i que han anat encomanant el fibló a altres amics i coneguts. Podríem dir que la gent s’estima DELICADESES. En aquest punt hem d’afegir que la construcció d’un públic és un aspecte que es cou a poc a poc, que es crea oferint-li parcel·les de felicitat embolicades amb art i creativitat. Diríem que amb el pas de sis edicions ho hem aconseguit; i n’estem molt orgullosos.

D’altra banda, els artistes que han participat a DELICADESES també se n’enamoren. Els que encara no han vingut mai tenen ganes que els convidem a participar-hi; i els que ja han actuat a DELICADESES tenen ganes de tornar-hi!

La premsa generalista i la premsa especialitzada en cultura ens han tractat molt bé, darrerament. I s’han sorprès de com una proposta tan única i original com DELIADESES es dugués a terme sense fer soroll…

El lema de DELICADESES d’aquest any era molt clar: “És estimant que lluitem.”

A banda de tot això, aquest any hem anat eixamplant complicitats, com és el cas de la col·laboració amb els junedencs BoiraBike, que han ideat rutes amb bicicleta per poder assistir a les sessions de DELICADESES. L’any que ve tornarem a col·laborar junts i, com sempre, millorarem tot el que sigui millorable.

– Continuarem podent gaudir de Delicadeses per molts anys?

Dependrà del grau de fe que tots plegats hi dipositem. Per dur a terme una manifestació com DELICADESES cal una gran quantitat d’energia humana difícil de comprar amb diners. Però calen també diners. Fins ara hem comptat amb poca d’implicació dels ajuntaments; ha estat una mena de batalla perduda. Però a partir d’ara s’haurà de canviar. Els ajuntaments hauran de col·laborar molt estretament amb DELICADESES; això voldrà dir diverses coses: coordinar-se a totes dues bandes per tal que el dia triat no coincideixi amb la seva festa major o amb algun acte programat; aportar-hi diners; i saber entendre i fer entendre als comerços i locals del poble, i també a les persones, que DELICADESES és un bé i no pas una nosa.

També haurem d’estirar els fils del patrocini de l’empresa privada, i fer que sentin com a pròpia la proposta. Pel que fa a les subvencions, darrerament han canviat molt les coses; hi sol haver pocs diners, i obliguen a uns tràmits i a unes esperes delirants. Creiem molt seriosament que la política de subvencions hauria de fer un gir en positiu cap a propostes consolidades i facilitar les gestions a tots els nivells. D’altra banda, tenim en compte també la possibilitat d’endegar un micromecenatge a través de Verkami o una altra xarxa similar; enguany hem fet un micromecenatge directe i ancestral: la guardiola tradicional!

Creiem que qualsevol persona, empresa o entitat ubicada a les Garrigues ha d’apostar per DELICADESES; és una batalla a guanyar! I per acabar, i només per saber per on ens movem, us direm d’on han vingut les persones que enguany han integrat el públic de DELICADESES. A banda de diversos indrets de les Garrigues, hi ha hagut espectadors provinents de l’Urgell i el Pla d’Urgell, del Segrià, de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, del Tarragonès, del Vallès Oriental i Occidental, del Bages, del Barcelonès. Totes aquestes persones han vingut expressament per DELICADESES, i hem de saber-los acollir i mimar bé. I els hem de saber oferir el millor de nosaltres.

Meritxell Cucurella-Jorba_foto Andrew Condon

QÜESTIONARI:

– Què no t’agrada? El desordre, la mentida i vantar-se de la ignorància.

– Com vas celebrar el teu últim aniversari? Amb un soparet a casa, amb uns quants bons amics. Érem pocs; en van faltar uns quants, però hauríem continuat sent pocs. Pocs i bons.

– L’últim llibre que has llegit? He rellegit “La mort d’Empèdocles”, de Hölderlin, i vaig rellegint Vinyoli, que és com una bíblia de l’existència quotidiana.

– Ets una negada per… Les matemàtiques.

– Tens por de… Tenir por. I de conduir.

– Quina cançó no deixaries mai d’escoltar? Uff, difícil resposta. Però hi ha una cançó que fa molts anys que escolto: “I Fought in a War”, de Belle&Sebastian. O “Far From Me”, de Nick Cave. O…

(Em va fer aquesta entrevista Anna Muñoz . Es va publicar al número de juliol-agost de 2014 de la revista “Fonoll” de Juneda. Per motius que a aquestes alçades ja desconec, també aquí va “desaparèixer” algun fragment… Tant se val. Però jo vull dir el que he dit tal com ho he dit.)

(El cartell que reproduïm és del gran tipografista i dissenyador Josep Patau. Aquest va ser el lema de la darrera edició de DELICADESES. L’autoria del lema és de Meritxell Cucurella-Jorba.)

(La foto és del no menys gran fotògraf-en-excedència Andrew Condon. Correspon a la primera edició de DELICADESES; era l’any 2008.)

 


una peça única que creixerà: de l’Arts Libris a arreu

WP_000573De vegades la vida ens porta per camins que ja sabem que no ens faran perdre. Que ens faran arribar al port de la sal més salvatge o al cim de la neu més pura. L’estiu passat el Joan Duran i la Cèlia Sánchez-Mústich em van convidar a la 6a Festa de la Poesia de Sitges: tot un honor! Sempre he estimat Sitges, però des d’aquells dies encara la vaig estimar més. Si és que hi ha un sempre més per a l’amor. Entremig de tanta eufòria i tant excés (perquè la paraula que escau a Sitges és excés: excés de bellesa, excés de simpatia, excés de creativitat, excés d’excés, etc.) vaig conèixer la Núria Corretgé i de seguida vam parlar rient. No sabia encara que ella era qui havia animat tota una colla d’artistes sitgetans a crear un aparador per a un poema d’un poeta de la Festa. L’endemà vam fer la ruta i em vaig enamorar de cada aparador i de cada poema i del meu, encara més. Si és que hi ha un sempre encara més per a l’amor. La perfumeria Costa s’havia deixat dur per una aroma de dígraf i d’un poema tan apassionat com irònic. La Núria i els artistes d’El taller van saber captar amb mà mestra l’essència d’aquelles paraules i tot feia olor de vellut roig i de paraules dites a mitges.
Amb la Núria hem anat compartint altres experiències artístiques, com sessions de Delicadeses o el “Passeig de mots que transiten mares-arbre per esdevenir fills-branca-fulla-flor-fruit que el vent deixa i pren”, el paisatge intervingut que el dígraf va dur a terme amb l’artista plàstica Roser Oduber. Hem anat seguint aquells camins que la vida ens havia deixat a punt i que ja sabem que no ens faran perdre. La sal salvatge. La neu pura. La paraula esbossada i el dibuix escrit.
Els tàndems de poemes del dígraf del desitx i els gravats de la Núria Corretgé són una intersecció, un encreuament de camins d’uns espais que no tenen tots els mapes traçats. Perquè els mapes van amb la vida. I la vida floreix cada dia, com les flors que volem veure florir.

2
La setmana passada, en el marc de l’Arts Libris 2013 (20-23 abril) es va presentar, a l’estand d’El Taller de Sitges, la peça única QUAN OBRIR-SE ÉS TANCAR-SE PER TORNAR A OBRIR-SE, un conjunt que quatre poemes del dígraf del desitx i quatre gravats de la Núria Corretgé. Una peça única. Una peça preciosa. Una joia dins una capsa. En una capsa que és joia: continent i contingut de poesia. I les plomes que són tot ales. I les ales que són fulls. Fulls plens de paraules de mira’m i toca’m-amb-molta-cura, com una ploma de nounat.
5Però com que els poemes i els gravats són també per ser també tocats i enduts arreu, la Núria Corretgé vol convertir la seva peça única en un llibret o un plec de papers o alguna altra cosa que encara no sap però ja intueix. Alguna cosa que el receptor (lector o contemplador) es pugui endur a ca seva per un preu prou mòdic. Encara ha de ser. Però serà. I quan sigui presentarem la nostra petita obra en diferents indrets dels Països Catalans. A Sitges, al Ponent català, a prop de la muntanya blava, camí del nord. Arreu. Ja ens seguireu. Si voleu.

6