Tag Archives: Antoni Clapés

El dotzè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, Alda Merini i el dígraf del desitx

Quan ahir Víctor Sunyol, un home que aprecio per la seva dolça transparència i per la seva subtil i sempre amable ironia i intel·ligència, i un poeta que segueixo perquè diu des del no dir, des de l’experimentació i des de la sintaxi rompuda, parlava de mi em vaig emocionar. Perquè el tenia molt a prop, perquè tot era molt directe, molt amb sense filtres. Amb sense Jordi Domènech. I tanmateix amb un premi que duu el seu nom i que té ja una història de dotze anys gràcies a la tossuderia, la tenacitat i la fe de la gent que hi ha cregut, entre els quals, els amics del poeta i traductor que fou Jordi Domènech i, d’entre tots ells, l’admirat poeta, traductor i editor que és Antoni Clapés.

Per parlar de mi Sunyol va fer servir els meus jocs de paraules, que són les paraules des d’on em dic i intento escriure el meu món, que és la meva poesia. Ironitzava sobre el dir i el callar. Sobre els meus molts noms. Sobre els volcans i les muntanyes, que són en mi metàfora i lloc de partença i d’arribada de moltes fites existencials i poètiques. Entremig va llegir un text meu que jo, ahir, no recordava haver escrit però sí: “Perquè mai podrem arribar a copsar la màgia del no-res / de l’aire que hi ha entre la cicatriu i la pell de l’ànima.” Després em va dir que s’havia descuidat de dir una cosa. I ho va fer sense voler, mogut pel moment.

alda-meriniJo, en canvi, per parlar de la Merini, vaig no dir tot de coses al voltant de l’apassionada aventura poètica que m’ha dut a obtenir el XIIè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que fan possible BancSabadell i Cafècentral poesia, i que té un jurat integrat poetes i traductors de primera com Feliu Formosa, Dolors Udina, Víctor Sunyol, Corina Oproae, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura i Jaume Pons-Alorda, que han sabut llegir el risc d’aquesta versió del poemari Clinica dell’abbandono (Einaudi), de la dona-doll que és Alda Merini (1931-2009). Per parlar de la Merini vaig fer servir metàfores quotidianes que tenen a veure amb l’ordre i l’aventura de qualsevol traducció. Ordre i aventura, rigor i risc. I punt.

O no: un gran gràcies que va i ve de dalt a baix, del més enllà al més ençà, i no s’atura. Grazie ancora.

_PPP0857(Aquí, el dígraf escoltant Feliu Formosa captats per Andreu Clapés.)

Anuncis

Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure: PLUJA, d’Antoni Clapés

Un dia de fa uns quants anys Antoni Clapés parlava del plaer de llegir poesia en un article. Era una invitació a. Era un dia d’estiu, quan sembla que la banalitat esclati més poderosa que mai. I no. Sempre hi haurà un cau per a la poesia. Un cau on només la guineu hi entri. Quan caigui el sol, a l’hora blava, per dir-ho invocant (Ingeborg) Bachmann: “mantindré el rumb que ja ningú coneix”. La guineu solitària, la que deixarà rastre, per dir-ho ara invocant (Alda) Merini: “A qui em demana / quants amors he tingut / li responc que busqui / en boscos i compti / en quantes trampes ha romàs / el meu pèl / en fuga”. I dic ben alt Merini ara que invoco (Antoni) Clapés perquè ell, com jo, se’n va enamorar. I un dia dels morts de fa uns quants anys, quan Alda Merini va morir, Clapés em va escriure per dir-me que havia pensat en mi. Era un dia de tardor, quan sembla que la tristor ens xopi el moll de l’os. I no. Pot ploure sempre cada dia.

IMG_20151129_150300

La pluja és una benedicció. I Pluja és també una benedicció. Començant i acabant per aquestes cobertes de cartró (gràcies, Pau Vadell i tot l’equip d’Adia, per aquest disseny que és tot complexitat i tot senzillesa) que l’abracen i l’abriguen i el protegeixen dels buscadors d’intranscendència i d’estius-entesos-com-a-esclat-de-banalitat. Aquí hi ha tardor i fruita que cal mastegar a poc a poc, per “recompondre la sintaxi amb retalls de records: la bellesa com a matèria”. El paradís dels sense casa: “pur deler de caminar pensar escriure”.

Escriure desafinat la sintaxi, els records, la bellesa i l’existir. Obviant el gest mínim però de vegades innecessari d’una coma o d’un punt. I deixar aquesta pausa a la pausa del sentit de cada cosa (“caminar pensar escriure”, dèiem, perquè deia i diu). Atacant els records pel dret. I deixar que filin com fila la pluja un dia que plou i ens regalin poemes d’una clarividència abassegadora: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. Exalçant la bellesa del món traduït en paraules per fer “que el poema sigui / com un revelar-te, com un llampec / que t’encega uns instants: / just per percebre l’absent”. I deixar que la pluja segueixi plovent per “confondre’s amb el paisatge”.

El paisatge de l’ànima és l’únic que emmarcarem perquè els visitants d’aquesta nostra casa que és cadascun dels nostres poemes el puguin contemplar. O no. Perquè no permetrem que sigui de natura contemplativa, sinó un paisatge on “esvanir-s’hi per perdurar”, trepitjat pels nostres peus descalços, deixant-hi l’empremta de la lectura personal i intransferible que donarà un (altre) sentit o (un sentit) altre a cada paraula estampada.

Paraula estampada. I fragmentada. Com la vida. Com els records. Com els records que tornen i el records que mai no hi seran, dins aquesta fragmentació de no-res i de silenci que es tria a si mateixa (“la paraula era / pont i barrera”), i que és la vida i l’escriptura, i és un bell oxímoron de fragmentació continuada. És així l’escriptura poètica d’Antoni Clapés.

Antoni Clapés i Carles Hac Mor van publicar un llibre a quatre mans que porta per títol Fer les cartes (de joc) i que són vuit cartes (correspondència) entrecreuades en què s’hi destil·la el seu envejable filosofar per la vida, l’escriptura i l’art, o, ras i curt, allò que és tot i és u, tan indesxifrable. Cartes entre dos poetes a qui directament podríem atorgar la categoria de bruixots per haver sabut, al llarg dels anys, fer de la seva escriptura i la seva acció poètica revolta; per trobar fins sota les pedres les llavors d’alguna cosa susceptible d’esdevenir poesia o transgressió de la; per vetllar per nosaltres, pecadors; i per seguir, sempre seguir, fent cartes, premis, llibres, llibreries, accions o no-accions. I també podríem seguir. Però volíem dir que aquí, en aquest llibre, en una d’aquestes cartes, Clapés diu a Hac Mor: “…cal admetre que cadascú de nosaltres som moltes coses, molt diferents i contradictòries a la vegada. Tenim una part que vol conservar un pòsit (mínim) d’idees, els eixos d’un pensament que hem anat forjant amb el temps i amb influències diverses. Per una altra, sentim el desig irrefrenable i permanent d’innovar, de canviar, de fer foc nou de l’anterior”.

“Malfia’t / dels que diuen haver travessat / els vels dels dubtes i caminen de dret / vers les certeses amb certesa”. Quan potser, no ho sé, l’única certesa és l’ara i aquí que llegeix aquest text que no és res més que una invitació a. Perquè ara em pregunto, tot tancant el cercle del text, i les referències d’aquest cercle, si tenia raó Bachmann quan deia, en una ostentació de modèstia (al discurs per la concessió del Premi Anton Wildgans): “Sólo deseo que se me lea” (La literatura como utopía). O no. Dubtes i certeses que ens fan avançar i recular, i dir ben alt i clar: “Un camí és tots els camins / un vers és tots els poemes”. Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure, i dir, potser, també, que tot no és sinó una invitació a.

Portada_Pluja

© text i imatge: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquesta ressenya es va publicar a la revista SONOGRAMA el 29 de novembre de 2015.


Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx


El dígraf del desitx i INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS (una entrevista)

tx_by Bastanist Cucurella_febrer 2010

Per què, quan i com comences a escriure?

Començo per atzar, o per necessitat, o per inconsciència, o per una connexió amb un més enllà. No ho sé. I aquest no saber potser és el motor que va engegar una maquinària a voltes coherent i a voltes no. Una roda que roda i roda i que no té aturador.

El 2008 guanyes el Premi Pollença de Poesia amb INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Què hi troba el lector a aquest poemari?

És un poemari compactat. Diu amb poemes el naixement, el creixement, la mort i la resurrecció d’una passió que neix de la meva escriptura, del doble joc que és escriure. He fet, arreu de Catalunya i d’Europa, recitals on he dit i redit pomes d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Fins i tot alguns han estat traduïts a l’ucraïnès! I uns altres, són matèria del primer disc d’un grup de música que integro: Folls i nocturns.

Què n’opines dels premis?

No m’agraden els premis. Perquè depenen del criteri d’un jurat, que és infinitament humà i de vegades injustament cruel. El món de la creació té uns meandres que no responen a cap lògica i haver de numerar (trista concreció!) el grau de qualitat i/o perfecció o desperfecció perquè un poemari que opta a un premi entri dins la primera, segona o tercera ronda d’eliminació i haver de defensar-lo o esquarterar-lo entre un col·lectiu de persones (els integrants del jurat) que potser tenen uns criteris estètics i existencials diametralment oposats requereix un alt grau d’intel·ligència i saber fer que no tothom té. M’adono que jo no sé jugar a aquest joc. Vaig format part d’un jurat d’un premi durant un temps i ho vaig deixar, per coherència amb mi mateixa.
Pel que fa a presentar-me a premis, crec que la meva és una poesia que més que guanyar premis, els perd. És una poesia que juga (i no és pas l’única!) amb unes cartes diverses. Guanyar l’any 2008 el Premi Pollença de poesia va ser quelcom sorprenent; després, llegint el que l’esplèndid jurat d’aquell any (Antoni Clapés, Jaume Mesquida, Joan Perelló i Antoni Xumet) va dir d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS em vaig adonar que no s’havien begut l’enteniment. Van saber copsar l’insòlit, la màgia del joc, el foc de la paraula. Van ser potser massa agosarats… Aquell premi va morir aleshores. No hi ha hagut noves convocatòries.

Més enllà del que tens amb El Gall, has publicat diversos gèneres. En quin et sents més còmode? Com et decantes per un o altre format?

Escric poesia i escric teatre. No ho decideixo jo. Són les paraules, els textos per si mateixos, que decideixen vestir-se de poesia o vestir-se de teatre. Adoro tots dos gèneres. I hi experimento.

Quin procés segueixes a l’hora d’escriure un poemari?

De vegades mana la forma dels textos. O la no forma dels textos, és a dir, quan em decanto a priori per defugir la convenció formal i començar a jugar i a desconcertar des del primer moment. Altres vegades, però, mana allò que tinc ganes de dir, o de dir callant. Perquè fer poesia és dir callant.

I tinc sempre diversos fronts oberts, diversos projectes de llibres que vaig escrivint. I escric al tren. I escric de nits. O de dies. La meva creativitat ha crescut (en totes les seves facetes) en els darrers anys. Em costa trobar espais buits, però no sé parar, no vull parar, i de fet no paro. I si caic hauré caigut i em tornaré a aixecar.

Escriure, és el teu modus vivendi?

Escric. I dic. I visc.

Què hi ha de biogràfic en la seva obra?

Totes les biografies són una invenció. Més o menys reeixida, però una invenció.

Com et defineixes com a lectora? Quines són les seves preferències?

Cada dia em torno més exigent. Necessito col·leccions de paraules que se’m clavin al mig de la panxa, que no passin pel cap. Que siguin mannà, necessitat, supervivència. M’adono que sempre torno a uns mateixos autors, i a unes mateixes obres. Amb els llibres que escoltem passa el mateix que amb la música que llegim. Tornem sempre als nostres orígens. Al nostre centre. A nosaltres mateixos, fets literatura o fets melodia.

Coneixies El Gall abans de començar a col·laborar-hi? Què destaques de la nostra col·lecció?

Vaig conèixer El Gall arran del Premi Pollença. La col·lecció de poesia té un format preciós, per senzill i elegant, i a l’alçada dels autors que s’hi publiquen. Un nivell altíssim, en diria. Ara bé, no sé per quin motiu, si pel fet de ser una editorial insular o pel fet que potser es publiquen cada any massa llibres de poesia i massa llibres de massa coses, és poc visible a les llibreries de Barcelona. I a les llibreries d’altres ciutats importants de Catalunya és pràcticament inexistent.

Per posar exemples concrets, quan en un festival de poesia em diuen que tindran una paradeta amb llibres dels poetes sempre demano que hi figuri INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Però no arriba mai. Per què? Què passa? Problemes de distribució? Què ha de fer un lector que vol comprar (sí: comprar!) un llibre de poesia i no pot?

Tot hauria de fluir d’una altra manera. Perquè el potencial poètic (quant a autors i quant a editors) que les illes poden oferir al continent és magmàtic. Que corri aquest magma, doncs, i no pas la sang.

 

(I ho diem sempre, sí, que sol passar, això que et tallin el text, i llavors, és clar… hi falta alguna cosa o unes quantes coses! Reprodueixo ara i aquí l’entrevista sencera que em van fer la primavera del 2014 la gent d’El gall editor, editorial amb qui vaig publicar el meu penúltim llibre.)

(La foto me la va fer la Bastanist, una de les meves germanes: gràcies!)