Tag Archives: AdiA

Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure: PLUJA, d’Antoni Clapés

Un dia de fa uns quants anys Antoni Clapés parlava del plaer de llegir poesia en un article. Era una invitació a. Era un dia d’estiu, quan sembla que la banalitat esclati més poderosa que mai. I no. Sempre hi haurà un cau per a la poesia. Un cau on només la guineu hi entri. Quan caigui el sol, a l’hora blava, per dir-ho invocant (Ingeborg) Bachmann: “mantindré el rumb que ja ningú coneix”. La guineu solitària, la que deixarà rastre, per dir-ho ara invocant (Alda) Merini: “A qui em demana / quants amors he tingut / li responc que busqui / en boscos i compti / en quantes trampes ha romàs / el meu pèl / en fuga”. I dic ben alt Merini ara que invoco (Antoni) Clapés perquè ell, com jo, se’n va enamorar. I un dia dels morts de fa uns quants anys, quan Alda Merini va morir, Clapés em va escriure per dir-me que havia pensat en mi. Era un dia de tardor, quan sembla que la tristor ens xopi el moll de l’os. I no. Pot ploure sempre cada dia.

IMG_20151129_150300

La pluja és una benedicció. I Pluja és també una benedicció. Començant i acabant per aquestes cobertes de cartró (gràcies, Pau Vadell i tot l’equip d’Adia, per aquest disseny que és tot complexitat i tot senzillesa) que l’abracen i l’abriguen i el protegeixen dels buscadors d’intranscendència i d’estius-entesos-com-a-esclat-de-banalitat. Aquí hi ha tardor i fruita que cal mastegar a poc a poc, per “recompondre la sintaxi amb retalls de records: la bellesa com a matèria”. El paradís dels sense casa: “pur deler de caminar pensar escriure”.

Escriure desafinat la sintaxi, els records, la bellesa i l’existir. Obviant el gest mínim però de vegades innecessari d’una coma o d’un punt. I deixar aquesta pausa a la pausa del sentit de cada cosa (“caminar pensar escriure”, dèiem, perquè deia i diu). Atacant els records pel dret. I deixar que filin com fila la pluja un dia que plou i ens regalin poemes d’una clarividència abassegadora: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. Exalçant la bellesa del món traduït en paraules per fer “que el poema sigui / com un revelar-te, com un llampec / que t’encega uns instants: / just per percebre l’absent”. I deixar que la pluja segueixi plovent per “confondre’s amb el paisatge”.

El paisatge de l’ànima és l’únic que emmarcarem perquè els visitants d’aquesta nostra casa que és cadascun dels nostres poemes el puguin contemplar. O no. Perquè no permetrem que sigui de natura contemplativa, sinó un paisatge on “esvanir-s’hi per perdurar”, trepitjat pels nostres peus descalços, deixant-hi l’empremta de la lectura personal i intransferible que donarà un (altre) sentit o (un sentit) altre a cada paraula estampada.

Paraula estampada. I fragmentada. Com la vida. Com els records. Com els records que tornen i el records que mai no hi seran, dins aquesta fragmentació de no-res i de silenci que es tria a si mateixa (“la paraula era / pont i barrera”), i que és la vida i l’escriptura, i és un bell oxímoron de fragmentació continuada. És així l’escriptura poètica d’Antoni Clapés.

Antoni Clapés i Carles Hac Mor van publicar un llibre a quatre mans que porta per títol Fer les cartes (de joc) i que són vuit cartes (correspondència) entrecreuades en què s’hi destil·la el seu envejable filosofar per la vida, l’escriptura i l’art, o, ras i curt, allò que és tot i és u, tan indesxifrable. Cartes entre dos poetes a qui directament podríem atorgar la categoria de bruixots per haver sabut, al llarg dels anys, fer de la seva escriptura i la seva acció poètica revolta; per trobar fins sota les pedres les llavors d’alguna cosa susceptible d’esdevenir poesia o transgressió de la; per vetllar per nosaltres, pecadors; i per seguir, sempre seguir, fent cartes, premis, llibres, llibreries, accions o no-accions. I també podríem seguir. Però volíem dir que aquí, en aquest llibre, en una d’aquestes cartes, Clapés diu a Hac Mor: “…cal admetre que cadascú de nosaltres som moltes coses, molt diferents i contradictòries a la vegada. Tenim una part que vol conservar un pòsit (mínim) d’idees, els eixos d’un pensament que hem anat forjant amb el temps i amb influències diverses. Per una altra, sentim el desig irrefrenable i permanent d’innovar, de canviar, de fer foc nou de l’anterior”.

“Malfia’t / dels que diuen haver travessat / els vels dels dubtes i caminen de dret / vers les certeses amb certesa”. Quan potser, no ho sé, l’única certesa és l’ara i aquí que llegeix aquest text que no és res més que una invitació a. Perquè ara em pregunto, tot tancant el cercle del text, i les referències d’aquest cercle, si tenia raó Bachmann quan deia, en una ostentació de modèstia (al discurs per la concessió del Premi Anton Wildgans): “Sólo deseo que se me lea” (La literatura como utopía). O no. Dubtes i certeses que ens fan avançar i recular, i dir ben alt i clar: “Un camí és tots els camins / un vers és tots els poemes”. Avançar, recular, ploure’s, i fer ploure, i dir, potser, també, que tot no és sinó una invitació a.

Portada_Pluja

© text i imatge: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

Aquesta ressenya es va publicar a la revista SONOGRAMA el 29 de novembre de 2015.

Anuncis

Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món

“Quan acceptes que el món t’oblida tu també oblides el món”, em va dir l’avi que no tinc aquest dia assegut al pedrís mentre es deixava acariciar per un sol calent de migdia. Ahir vaig fer com ell a mitges: vaig acceptar que el món m’oblida i vaig oblidar el món. I no vaig buscar el sol perquè ahir, jo, de sol, no en volia.

IMG_20151014_190153

Havia quedat amb Shakespeare, però li vaig dir que no, que ho deixéssim per un altre dia, que tenia mal de cos i que “no obtindria la meva gràcia”. Que “l’herald perfecte de la joia era el silenci”, el meu, el meu silenci amb ell ahir. Vaig fer de “senyora Menyspreu”, o no. I potser es va enfadar, o no: “molt soroll per res”. Perquè hem quedat la setmana entrant. I, fastuós i exagerat, va seguir fent soroll i em va dir que no sap si podrà viure una setmana sense mi. Seguint-li el to li vaig dir “tothom pot dominar el dolor, menys qui el pateix”. I això li devia agradar, perquè va callar.

Em vaig passar el dia llegint, ahir. Llegint, callant i escrivint. No sabia que ahir era el dia dedicat als sèniors poètics. Ho escric així, en caixa baixa, per democratitzar-los. Tot i els respectes, eh. No ho sabia perquè ahir vaig oblidar el món. Ara bé, sense saber-ho, potser per aquelles connexions planetàries que als humans ens deixen fora de joc i ens deixen a mercè del fat del brill de les estrelles i les voltes de les llunes, ahir, com si res, o com si tot, entre els llibres que vaig llegir, en vaig llegir uns quants de sèniors poètics.

Poesia trencada i sintaxi tibada fins al quasitrencament. Versos sense artificis que obliguen a un esforç lector. A un esforç interior, que és l’únic que compta. Un desafiament davant de l’escriptura i davant de la vida: l’ham clavat. Parlem de la Vicens (Antònia Vicens): “és que a vegades a un pescador / se li romp / el fil i el quedes al fons de / la mar / amb l’ham clavat / a les genives”. I ja em perdonareu, però de l’una vaig a l’altra, i salto, perquè el dau al set que em tiro m’ho diu, de la Vicens a la Canyelles (Antonina Canyelles): “L’empresa vertical de viure / comporta el dolor de dur sabates”. I callo.

Si m’enamoro del teu rostre nu i pur no m’ho tinguis en compte. M’he enamorat de tu, i si vols ja se’m passarà, però deixa’m enamorar-me de tu encara que sigui en silenci i sense ni tocar-te. El cos tan llarg i tan sense res. Un nom, a dalt de tot, i un altre, més avall. Els teus noms. I l’aspror dels cabells que ja no són de nen. I el tacte rústic de la teva pell, el gramatge just, l’olor perfecta. Estic enamorada de la col·lecció Ossos de Sol d’AdiA. I de la pluja. I el Clapés (Antoni Clapés) ahir m’ho donava tot: “El lloc l’ets tu – i l’ombra de l’absent”. I em va seguir abeurant l’ànima: “No és l’aigua qui apaivaga la set: / és la set mateixa qui sadolla”. I del Clapés al Sunyol (Víctor Sunyol) sense agafar el dau: “(com quan plou sota la pluja, com quan plou endins, com quan plou dins la pluja)”. Èbria de pluja, també vaig callar.

carlescamps
“No converteixis / l’autocompassió en mentida”. I la contundència d’aquest vers et llença (sí, amb e) contra la paret de totxo amb els cantells sense polir i se’t grata la pell del braç, de l’espatlla a la punta de la mà, i la sang et raja per morir-se i ser, tota ella, mort que llegeix la mort escrita. Som al darrer poemari del Camps Mundó (Carles). El disseny del llibre és una joia per a tots els sentits. I el títol, cap / nom / del / món, ratllat, com esborrat, com els noms mateixos, d’aquest món i de l’altre, que, ho vulguem o no, ens esborraran: “Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser”. I callaré, però no del tot.

Perquè entremig vaig seguir llegint paraules que em van ser saba i em van dur a altres horitzons. I hauria volgut que plogués, ahir, per fer l’amor amb la pluja, la pluja que se m’ha ficat sempre tan endins de tants poemes. I hauria volgut quedar amb l’avi que no tinc per “festejar el lloc concret i minúscul allà on pesem” (Perejaume). I hauria volgut potser quedar amb algun d’aquests sèniors per “cercar i cercar un cap de fil enmig de la boira” (Clapés). I callar: “per a mi conquerir la llibertat significa conquerir la simplicitat” (Joan Miró). I fondre’s amb la terra que la pluja ha adobat amb l’aigua que avui no ha plogut.

 

© text i imatge: el dígraf del desitx