Author Archives: deldesitx

POEMAS · Meritxell Cucurella-Jorba · español

poemas de Meritxell Cucurella-Jorba en español

una voz inédita
en primicia cósmica

 

EL ABISMO DE LO DECIBLE

Ante la imposibilidad de traducirme
ante la firmeza de afirmar mi propio       no
no me traduzco ni me traiciono:
me escribo en una lengua otra
tan otra
que se me acerca cautivante
para ondularse con aquel mi-yo que no soy yo.
Para celebrar la hondura
de lo abierto
de lo todo
el abismo de lo decible.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

SOBREPASARSE

Si me gritas desertora al pasar la calle
alegre
sabes bien que te cierras y me encierras.
Menosprecias la contumacia que me abriga
en las densas noches de la gran noche de los pueblos.
Celebro el olvido de lo obvio:
entenderse sobrepasa el habla.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

AMANECE HÚMEDA

Llueven como llantos
las palabras
que no sé decirte.

Amanece húmeda la noche.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

YO TE BENDIGO, AMOR

Yo te bendigo, amor,
por ser sólo ausencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser sólo presencia.
Yo te bendigo, amor,
por ser fulgor | hastío | contradicción | vacío
por ser                                                                     siendo
en un paradójico gerundio sinónimo de círculo y rebrote
de vuelta a la niñez del cuerpo
que
como el mar
pierde y acapara
el murmullo nítido
el oxímoron
tu todo
tu nada.

© texto: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

© fotos: Andrew Condon

 

 

 

 

Anuncis

IS-TAN-BUL

EL DÍGRAF SE’N VA A DIR POEMES A ISTANBUL. A L’ISTANBUL POETRY AND LITERATURE FESTIVAL.

OH: IS-TAN-BUL: MÉS QUE UN TOPÒNIM UN CRONOTOP, EM DIU UN AMIC.

Foto: © Xavier Minguella


Llibres publicats · endreça

OBRA POÈTICA · POETRY

2000
Punxa’m
Premi Creació Jove 2000
Ajuntament de Barcelona

2003
Nòmada de tu. Un quadern
Amb il·lustracions de Borja Ruiz de la Torre.
Emboscall, Vic.

2004
Els amants de Sarajevo
Amb imatges de Tiziana Deodato.
Arola, Tarragona.

2004
nuar
Amb il·lustracions de Concetta Probanza + pròleg de Xavier Antich
Emboscall, Vic.

2005
desamar
Amb imatges de Luigi A. Marzullo.
Arola, Tarragona.

2009
Intemperància roig encès · Premi Pollença de Poesia 2008
El gall editor, Pollença.

2013
Cada volcà és abans muntanya
Amb intervencions de Jordi Aligué i David Esterri.
Terrícola, Granollers.

2017
Úrsula
Amb dibuixos-collage de Jordi Pagès i tipografies de Josep Patau.
El cep i la nansa, Vilanova i la Geltrú.

OBRA DRAMÀTICA · DRAMA · COMMEDIA

2003
L’italià
Premi de Teatre de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
IEP, Vilafranca del Penedès.

2003
Pare nostre que esteu en el cel
Arola, Tarragona

2005
Insurrecció o no
Dins el volum col·lectiu Dramaticulària.
Arola, Tarragona.

TRADUCCIONS DE TEATRE · TRADUZIONI

2002
A de Srebrenica, de G. Giovannozi i S. Gonella
En cartell, Barcelona.

2006
Assassí, de Marco Palladini
Arola, Tarragona.

2008
El setge de Leningrad,
de José Sanchis Sinisterra
Arola, Tarragona.

2018
Tot el teatre
, de Natalia Ginzburg
Prometeu, Vilanova i la Geltrú.

TRADUCCIONS DE PROSA

2017
La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg
Club Editor, Barcelona.

2017
Deliri d’amor, d’Alda Merini
Prometeu, Vilanova i la Geltrú.

TRADUCCIONS DE POESIA

2016
Clínica de l’abandó, d’Alda Merini
Premi Jordi Domènech de traducció de poesia
Eumo & Cafè central, Vic.

PER A NENS · KIDS · BAMBINI

2015
El peixet Federico (o la historia de la pipa de l’Andreu)
Amb il·lustracions de Concetta Probanza.
Arola, Tarragona.

TRADUCCIONS PER A NENS

2017
La ville en rose
De Carlos Sanjuan Sandonís
Tramuntana, Sant Feliu de Guíxols

2018
Això no és un ànec
De Fulvia Degl’Innocenti
Tramuntana, Sant Feliu de Guíxols

 

 


Ara que tinc vint anys

Fa dies que no escric res de nou al meu bloc, i és que he estat enfeinadíssima amb els actes de celebració dels meus vint anys i, és clar, ja m’entendreu, entre entrevistes per als diaris, entrevistes a les ràdios, entrevistes a les teles, i visites als picapedrers perquè em prenguin mides per a les escultures-monument que em faran a la plaça del poble on visc i a la plaça del poble on no visc però un dia vaig néixer i créixer, no he tingut temps.

Sí, llegidors, sí, enguany que fa vint anys del dia que vaig fer el meu primer recital (1998) ho he celebrat amb uns quants esdeveniments. En faré un breu resum perquè són molts.

En primer lloc, al llarg d’aquest 2018 he perdut (és a dir, he deixat de guanyar) tres premis de poesia i un de teatre. Un amic em va deixar anar un entusiasta “enhorabona, Meritxell, vol dir que és molt bo!”. En segon lloc, m’han denegat una subvenció per traduir una poeta estratosfèrica i inèdita tant en llengua catalana com en llengua castellana perquè la comissió d’experts avaluadors han considerat que no tenia interès la incorporació d’aquesta poesia-sotragada a la nostra cultura. No passa res, ja hi estic avesada, vaig dedicar en va deu anys de la meva vida a buscar editors per a les meves traduccions d’Alda Merini i només m’empassava nos i indiferència, però ara, oh!, la Merini és una autora imprescindible! M’atorgo el mèrit cert d’haver-la convertida en autora referencial. Per cert, el dia que publiqui aquesta autora la subvenció de la qual suara m’han denegat, perquè ho faré, la publicaré, ho sé, em sé, a la comissió d’experts avaluadors els enviaré un exemplar del llibre amb una cagarada de colom a la coberta i una capseta de bombonets enverinadets, així, amb diminutius, perquè no els faci tan mal la panxeta. En tercer lloc, m’han regalat dos sigue buscando uns quants editors de literatura infantil per a dos projectes de llibres per a nens mentre he observat atònita les merdes que editaven. En quart lloc, he tingut, un cop més, l’honor de contemplar com no se’m convidava a la gran nit dels grans poetes del Festival Barceronya Poesia (aquella que es fa al Palau de la Música), ni a la gran nit dels poetes del Festival Interamical de Sant Cugat, i a no sé quantes grans nits de grans poetes de grans festivals clònics. Faig un incís als gestors: vull que em convideu ara, ara que faig vint anys, perquè el dia que tingui tots els cabells blancs, la cara plena d’arrugues, les mans tacades, la veu enrogallada i camini xancarrona la meva vanitat em prohibirà pujar a un escenari i recitar sota un doll de llum intensa.

Un altre dels actes de celebració dels meus vint anys de dedicació a la poesia era un espatarrant castell de focs des dels boscos de Poblet. Com que era un acte summament perillós, perquè els boscos de Poblet estan protegits, havia avisat tots els agents rurals, ADFs i bombers de la Conca de Barberà, el Baix Camp i el Priorat, per prevenció, però sobretot perquè les meves amigues i alguns amics (els-homes-que-estimen-els-homes) alegressin la vista entre palmera i palmera, entre oh i ohhh. La qüestió és que quan vaig firmar el contracte amb l’empresa pirotècnica no vaig tenir en compte la clàusula de cancel·lació en cas de pluja, i ves per on, tot just el dia del castell de focs, va ploure. Ai, quin dos mil divuit (sort que el IEC no ens ha tocat el d-u-c!) més humit.

Però ara l’any se’ns acaba no voldria que s’acabés sense que sabéssiu l’estat de la qüestió. Tot el que us he dit, i quatre cosetes més. No ploreu per mi, eh. Que jo segueixo tenint el ciri a la mà, encès, davant l’altaret on hi tinc el Pepe Rubianes i la Mary Santpere. He après, al llarg d’aquests vint anys, que només hi ha dues maneres d’arribar a les coses: o sent un trepa o sent pacient (o fent art que sigui incontestable: gràcies, Marçal!). De trepa no en sóc ni en seré mai, perquè no sóc de baixa mena, jo. Ara: he hagut d’aprendre a ser pacient fent ganxet. He fet una manta doble doble per a llit de matrimoni, i dic doble doble, dos cops, perquè fa el doble d’amplada i el doble de llargada. Són els inconvenients de la paciència, estimats.

I enfilem el final amb imatges i paraules que són una festa. Són fotos que m’han fet, així, com si res, com si tot. Són coses que m’han dit, com si tot. Coses maques. I les vull dir cridant, i les vull compartir, perquè a mi les coses maques m’agrada que me les diguin alt i fort ara que sóc ben viva i les puc rebatre i me les puc endur sota el coixí i somiar-hi.

“I Love yr hardcore.”

Vaig riure molt, el dia que m’ho van dir. La cosa va anar així: un amic poeta em convidava a desactes de pseudopoetes per mi obviables i jo li vaig fer una resposta llarguíssima que bàsicament deia que no, que no hi aniria, que preferia quedar-me a casa, llegint o endreçant o fent confitura de préssec. La imatge no hi té res a veure, però m’ha agradat fer-hi el lligam.

“Ets més popular que la Monyos!”

I m’agrada, per l’adjectiu, i per ella, la lúdica i extravagant Monyos. El cas és que qui m’ho deia no ha vingut mai a veure’m, i l’hi vaig dir, això, amb la qual cosa va quedar clar que sóc una descarada i que es pot ser popular encara que no t’hagin ni llegit. Per pensar-hi.

“El que genera la teua ànima d’alta tensió és massa potent perquè el teu cervell se s’adoni. Que així sigui. Gràcies a tu per tanta vida!”

I sí, em vaig emocionar… perquè qui m’ho deia és un amic i company de poètiques, i sabem prou bé que en el nostre ofici les lloances són escasses, de la mena que siguin.

 

Acabo. Sigueu feliços. Us agraeixo ara i aquí totes les felicitacions rebudes i tots els regals. Que els vostres desitxos siguin estels fugaços que caiguin en la nit fosquíssima per ser, només, bellesa, instant, rialla.

 

© del text: Meritxell Cucurella-Jorba
El dígraf del desitx

© foto u: Jordi Gasion
© foto dos: Txabi Ábrego
© foto tres: Oriol Cornudella

 

Pd.- Per cert, quan tenia vint anys de vint setembres m’agradava més el Serrat que el Llach. Fins i tot anava als seus concerts, aleshores, i rebaixava estrepitosament la mitjana d’edat del públic, i plorava, plorava amb “La tieta”, “Paraules d’amor” o “Ara que tinc vint anys”. Ara ja no, ni l’escolto ni res. Això de ser més del Serrat que del Llach em deu venir de part de mare, que de jove el trobava guapíssim. Jo no, això. Jo sóc més del Sergi López.


Pinyana o la gesta de la festa o l’última que tanqui la tanca

(De coses senzilles i maques perquè sí II)

Avui que és u d’agost n’hi ha que marxeu de vacances i n’hi ha que ens quedem a fer guàrdia, a mirar des del mirador si el foc esclata o no. Avui que és u d’agost faltaran deu dies per a LA GESTA DE LA FESTA, que és i serà una festa-festival d’un sol dia que tindrà lloc l’11 d’agost de 2018 a la localitat de Pinyana, a l’Alta Ribagorça, a l’extrem, al llindar.

Anirà així, la cosa:

11.00 h · ens trobarem, ens torbarem i marcarem lo bestiar per al dinar
12.15 h · QUASI SERENOR · Maria Mora, ballarina + Rafael Esteve, contrabaixista
13.00 h · horeta del vermut
13.15 h · PARAULA-FOC · amb els poetes Amat Baró + Meritxell Cucurella-Jorba
13.45 h · micro obert
14.15 h · dinar (cal haver comprat el tiquet)
15.30 h · horeta de la sobretaula
15.45 h · inici d’unes quantes partides intergeneracionals i simultànies de dòmino i cartes
16.15 h · qui sap si poemes a cau d’orella imprevistos i gens altisonants
17.00 h · rifa
18.00 h · A BALLAR! · amb RIBATÒNICS: Lluís Florit, Jesús Porte, Iolanda Ferran, Esperança Florit, Eric Baudu, Olga Tous i Catalina Ballarín
20.00 h · adéu amb accent

Si voleu venir cal que confirmeu la vostra assistència als telèfons 629 11 52 18 – 669 10 46 88. Sobretot, eh! Preu entrada + dinar: 20 € adults i 10 € nens.

I ara un decàleg que no arribarà a deu perquè som lleugerament àcrates i perquè n’hi haurà prou amb menys.

u
Som humils, som gentils. Aquesta festa es fa amb un pressupost baixíssim, per això necessitem que hi col·laboreu. Gràcies per endavant, estimats. Feu gasto, el dia que vingueu. Ompliu les guardioles. Veniu a dinar (però no sense avisar, eh!). Ajudeu-nos a fer difusió de la gesta de la festa des d’ara mateix. Feu-la vostra, la festa. I deixeu-vos dur. I feu allò que us sembli que toqui fer a cada moment (aplaudir, riure, estar-vos quiets, ballar, parar i desparar taules). Autogestió. Independència. Llibertat. Totes les revoltes són a l’arrel. I amunt els cors!

dos
Comptem amb una aportació mínima i tanmateix necessària dels Serveis Territorials a Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. També comptem amb la complicitat de la Diputació de Lleida, que s’ha fet càrrec de la impressió dels programes. A ells, gràcies. Després d’això no tenim res més. ¿Entesos?

tres
Crear un festival amb tantes estones per trobar-nos i torbar-nos és una declaració d’intencions. Avui per avui, en una època falsament hipercomunicada que només ens duu al buit i la solitud, la gesta és la trobada. La trobada és la festa, on prevaldrà el tu-jo-nosatres, el fet que tu t’emocionis amb mi i jo m’emocioni amb tu i tots amb totes. Omplir el buit del paisatge i del paisatge de l’ànima. L’art i la natura i la natura i l’art. I que els més grans ensenyin a jugar cartes i al dòmino als més joves, i que els més joves cridin als quatre vents els seus poemes nous-novíssims perquè els ben sentin els més grans! I que la rifa ens toqui a tots! I que la dansa de la Maria Mora i el Rafael Esteve ens parli des d’un llenguatge no evident! I que els versos de l’Amat Baró i una servidora se’ns tatuïn invisibles! I que la música dels Ribatònics faci que ens oblidem per un moment de les penes fondes i exalcem, ballant, l’alegria més vivaç! I que Papasseit ens faci sempre sempre sempre més lliures i que Foix ens recordi “i, enmig d’orats i savis, raonar”!

quatre
Aquesta festa no existiria sense dos precedents clars. D’una banda, la Festa Major de Pinyana, que va tenir lloc de 1990 fins a 2014, i que es va dur a terme gràcies a la tenacitat de la Dolors Ciutat. De l’altra, Delicadeses · art de tros, que va tenir lloc a la comarca de les Garrigues de 2008 fins a 2016, un festival-meravella orquestrat per la Meritxell Cucurella-Jorba (el segon cognom em fa fallar la rima). Incorporem al nostre equip el neguit i la lletraferidesa de la Teresa Ibars. I ja hi som totes. Només falteu vosaltres. Perquè sense vosaltres no hi ha gesta, no hi ha festa.

cinc
I sempre imparells, acabo amb el nostre lema:

 

L’ÚLTIMA QUE TANQUI LA TANCA

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx


La Merini, la Ginzburg, el Mesquida, l’amiga, la carta, la sal

(De coses senzilles i maques perquè sí I)

Dedicar la vida a la literatura és un ofici solitari que als solitaris ja ens agrada. Però els solitaris que, contradictoris, no sabem viure sense el caliu i l’esclat i la rialla salvatge de la nostra gent de tant en tant se’ns fa difícil. Si la nostra fos una cultura normalitzada on tots els qui dediquem la vida a la literatura fóssim tractats per igual i acollits arreu (mitjans, festivals, ecs-institucions, etc.) potser la cosa seria més passadora. Però no. Nosaltres vivim al marge, i escrivim des del marge, i llegim i ens emocionem des del marge. I quines flors i quines herbes que hi ha, als marges: meravella de meravelles!

Us vull transcriure una flor. És la carta d’una amiga. N’he eliminat alguns fragments que ens podrien comprometre, a ella i a mi i a algú més. Però és una carta que em va fer feliç, per veraç, per directa i perquè poques vegades ens ajudem amb detalls com aquests. I la vida és això, companys, la vida és això: detalls, marges i estels fugaços que ens cauen a sobre quan no miràvem el cel.

Comença amb coses que no dic.

“I et devia encara els quatre comentaris que vaig anotar després de la lectura compulsiva del DELIRI D’AMOR, que me’l vaig polir en un sol dia, tal com t’havia dit; un dia dels que passo de tant en tant per Barcelona, fugint de la rutina i dedicant-me a mi mateixa… Però fa un munt de temps ja! Vaig agafar algunes notes i sí que recordo molt bé el regust d’intensitat que em va quedar, aquesta intensitat dels sentiments descarnats d’algú que s’exposa totalment. I vaig pensar que a banda de la bona traducció (que no domino l’italià però ja es veu que la vas encertar en molts dels girs i expressions), també era una manera d’escriure, la de l’original, suposo, que em concorda molt amb com escrius i com t’expresses tu, en primera persona i sense la falsa objectivitat que pretenen alguns autors, que jo la interpreto com una certa hipocresia, i em provoca una certa fredor. Perquè per a mi la literatura sempre ha sigut una gran oportunitat de treure el que portem a dins, i és impossible no deixar-hi en major o menor proporció, algun bocinet de nosaltres. I si ho fas ja d’entrada i a cara descoberta, almenys per a mi encara millor.”

Tot seguit em parla d’un amic comú admiradíssim per totes dues i de la sensació de vitalitat extrema que ens va produir, a ella i a mi, la lectura de L’ADOLESCENT DE SAL, de Biel Mesquida. I ara un estel de l’estiu passat: em trobava a Ciutat de Mallorca, hi havia anat a fer l’espectacle AMOR (amb les cantants Heura Gaya i Meritxell Gené i el guitarrista Txabi Àbrego) en el marc de la cua del XIX Festival de Poesia de la Mediterrània. Teníem una sorpresa per al director, Biel Mesquida: jo recitaria un fragment de L’ADOLESCENT DE SAL amb el llibre arran de pit mentre l’Heura i la Meritxell cantarien sobre melodies tradicionals mallorquines. Durant les proves de so al tècnic se li va posar la pell de gallina. Durant l’actuació vam tocar el setè cel. Ens van demanar un bis. En acabar, vaig haver de marxar corrents de l’escenari perquè només tenia ganes de plorar, d’emoció. Però no em podia imaginar que algú tenia encara una sorpresa per a mi: a primera fila hi havia, al costat de Biel Mesquida, Pep-Maür Serra, el cos de la coberta de L’ADOLESCENT DE SAL. Som uns animals que riem i plorem, gairebé alhora.

Torno a la carta. Salto coses. Segueixo.

“Un altre aspecte que em vaig anotar sobre aquest llibre: sempre m’ha interessat la fragilitat de les barreres entre gèneres, diluir fronteres entre prosa i poesia, i això és una cosa que tu fas molt i molt bé; entre vida i literatura… I alguna vegada n’hem parlat que per la poesia que fas la teva vida és molt endreçada i podríem dir que ‘prosaica’. A mi no m’ho sembla. Està bé ser mare de família i preparar berenars i bosses per a l’escola i tenir parella estable i ocupar-se de la caseta i l’hortet… si després tens una vida rica i plena de llibres com la que tens. Està bé contradir-se i està bé dubtar, com em confessaves l’altre dia allà a la platja…”

I acaba:

“I tu, espero que la feina que havies d’entregar imminentment la tinguis ja enllestida i que et puguis relaxar i posar els ossos i musculatura al seu lloc. Ens hem de cuidar molt, nena!”

Una paret de Milà diu “ho fame di solo silenzio”, però no ho diu la paret sinó la Merini, Alda Merini. I passa una moto i ens trenca el silenci. No.

Cuidem-nos, diuen ara els Ovidi. Cuidem-nos, sí, deixem de jugar a competir i cuidem-nos, cuidem-nos, cuidem-nos, que només nosaltres entre nosaltres-les-dones ens podem ajudar. I sí, la feina que havia d’entregar imminentment ja està. Per això avui puc escriure. La feina que ahir vaig enllestir és la traducció de tot el teatre de Natalia Ginzburg, una altra donassa que va dedicar la vida a la literatura, que-va-estimar-l’escriure-cartes, que es va implicar en política i en cinema i que va ser solemnement transparent i sincera amb tot i amb tothom: no es va dir mai mentides. Com jo. Com l’amiga que m’ha escrit la carta. Com l’adolescent que ja no és adolescent però que encara és de sal.

 

© Text: Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx

 

Post scriptum 1:
L’amiga em parla de la meva traducció de DELIRIO AMOROSO, d’Alda Merini, que jo he transformat en DELIRI D’AMOR i duu un pròleg que és tot passió (i deliri!) i que va ser una feinada de por i que vaig escriure per introduir els lectors en les veritats i les misèries de la vida literària de la Merini. L’edita el segell Prometeu de l’editorial El cep i la nansa. El podeu trobar a totes les llibreries. Feu que s’esgoti. Sigueu còmplices del foc.

Post scriptum 2:
L’article l’he acabat parlant de l’acabament de la meva traducció de TOT EL TEATRE, de Natalia Ginzburg, que també l’editarà el segell Prometeu, en dos contundents volums, i que veurà la llum el mes que ve. També duu un pròleg que és potser, també, passió, però que és, sobretot, un document profundíssim que posa els punts sobre les is. A partir del setembre el(s) trobareu a les llibreries. Feu que s’esgoti(n). Sigueu còmplices del(s) foc(s).

 


Tots els colors del món

Una tarda de dissabte a l’hora foscant, a Ciutat de la Mallorca, un esteta ens va fer posar, enlluernat pels colors de les nostres pells i del nostre vestuari, una al costat de l’altra, per retratar-nos. El seu nom és Oriol Cornudella. Nosaltres, àvides d’aquella espurna de narcís vivaç i impulsiu, vam dir que sí. I vam riure, i per una estona, vam estar més juntes que mai. L’endemà, diumenge, recurrents pecadores de pecats petits, hi vam tornar. Els espectadors d’aquestes imatges podrien titllar-nos de banals, però rere aquestes cinc dones hi ha cinc poetes en cinc llengües diferents que recollim l’essència de cinc identitats ben diverses. Dones que lluitem per seguir sent éssers humans amb capacitat de decisió i de dissidència. Dones que lluitem perquè la poesia segueixi sent bandera del ser, del dir, de la llibertat.

Començant per l’esquerra, jo, Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, nascuda a Pierola (Anoia, Catalunya, el 1973) i com que queda malament que parli de mi seré objectiva. Fa vint anys que em dedico a l’apassionant joc de la poesia dita i escrita, he publicat set llibres de poemes, teatre, llibres infantils, i he traduït autors per mi admirats com els dramaturgs José Sanchis Sinisterra o Marco Palladini, poliescriptores i activistes polítiques com Natalia Ginzburg, o poetes-doll com Alda Merini. També m’he dedicat a la dinamitació cultural, amb l’(H)original, amb el festival (per)versos, les sessions de poesia i música improvisada PARNÀS (Poesia Apassionada Rimada-i-No Àcrata i Salvatge), i DELICADESES · art de tros. He recitat arreu d’Europa i he guanyat més d’un premi.

Si algú t’acusa de lladre
sigui ver o no
et cobriré perquè
jo sóc tu
i entomaré l’insult l’indult tot
(…)

Al meu costat hi ha Fatemeh Ekhtessari, nascuda a l’Iran el 1986, poeta i activista cultural en llengua persa. La seva especialitat és el sonet postmodern, composicions actuals que segueixen els patrons tradicionals de la poesia persa, és a dir, mantenen mètrica i rima. Ha publicat dos poemaris i un assaig; tots tres, retallats per la censura. Els anys 2010 i 2013 el règim iranià la va detenir dos cops per la seva activitat poètica i cultural; el segon cop, però, va passar 38 dies a la presó i va ser alliberada sota fiança. El procés es va allargar i el 2015 va ser condemnada a 11 anys i mig de presó i a 99 fuetades, però es va escapar, va travessar il·legalment la frontera, primer fins a l’Iraq i després fins a Turquia. Va viure més d’un any a Turquia fins que, gràcies a l’ICORN (Xarxa Internacional de Ciutats Refugi), va arribar fins a Noruega, on des d’aleshores viu exiliada, lluny dels seus orígens i de la seva cultura.

Vull pressionar el cap contra la terra per combatre l’insomni
i sentir el teu crit en un fons blau.
Vull pressionar el cap contra tu i contra els meus recorda miserables…
(…)

Al costat de la Fatemeh hi ha Miriam Reyes, poeta en llengua espanyola nascuda a Ourense el 1974, que va viure part de la seva època de formació a la Universitat Central de Veneçuela i que actualment, i des de fa uns quants anys, viu a la ciutat de Barcelona. Amb el seu segon llibre de poemes, Bella durmiente (2004), va quedar finalista del XIX Premio de Poesía Hiperión. Present en un pila d’antologies, el seus darrers llibres són Haz lo que te digo (Bartleby, 2015), escrit entre finals de 2004 i 2012, entre Madrid, Barcelona i Ammán, i Prensado en frío (Malasangre, 2016). Ha compilat una antologia de poesia gallega contemporània: Punto de ebullición (2015). Sentir-la recitar és entrar en un món propi, inevitablement hipnòtic. Recita com si es digués cap endins, i ens atrapa, i no la podem obviar.

Te tengo todo marcado
como un yacimiento arqueológico.
No es extraer los restos de ti lo que persigo
-ruinas de una ciudad tallada en la arenisca-
lo que quiero es penetrarte
taladrar la piedra de tu cuerpo
y este sexo cóncavo de mujer
se vuelve inútil para mi deseo.
(…)

Al costat de la Miriam hi ha Kaloune, nascuda a l’illa de la Reunió l’any 1985. Ha begut de les fonts de cants tradicionals, sagrats i profans. Hereva d’una tradició fortament influïda per l’esclavitud, els ritmes de l’oceà Índic i una cultura pop internacional, la seva dicció i el seu cant són una mescla de pregària que connecta la seva ànima criolla amb la dels oients. El seu primer llibre és Séga Bondyé Galé (2010), però a aquesta dona val més sentir-la i deixar que us embruixi perquè és una dea àcrata i té allò que en el món del flamenc s’anomena duende; llegeixi’s en clau criolla, però.

Setena ànima, setena onada
Segona llum
Balls de carrer
El silenci de la dansa és amarg
(…)

Al costat de la Kaloune hi ha Leire Bilbao, nascuda a Ondarroa (Biscaia) el 1978. Va revolucionar el món dels bertsolaris, perquè és jove i és dona i té un talent sobrenatural per encadenar rima i sentit. Un bertsolari es dedica a compondre i cantar/improvisar versos en èuscar davant d’un públic. Algú dóna un tema, el bertsolari crea i el públic s’entusiasma. Que guanyi el millor. Ella guanya en qualitat, i en emoció! Ha escrit dos llibres de poemes (Ezkatak, 2006, i Scanner 2011) i infinitat de llibres per a nens i nenes. És Premi Euskadi de Literatura infantil i juvenil en èuscar.

De primer vaig oblidar el meu nom.
Després, vaig oblidar per a què emprava les mans,
per a què servien les paraules
i el significat exacte del dolor.
(…)

Aquestes cinc dones no tenim tots els colors del món, però l’adjectiu tot, que inevitablement tendeix a l’absolut, sempre ens agrada, als poetes, i fa que un títol tingui més força. Aquestes cinc dones senzillament tenim cinc colors del món, però farem que, per un moment, aquests cinc colors siguin sinònim de tot, de tots.

Tot això, però, va ser possible gràcies a la vintena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània, el motor del qual és el poeta i explorador de l’impossible Biel Mesquida, marmessor incansable de totes les accepcions de la paraula llibertat. I acabem cridant fins a la sacietat: llibertat, آزادی, liberdade, libète, askatasuna…

© dels textos: Meritxell Cucurella-Jorba (el dígraf del desitx)
© de les imatges: Oriol Cornudella

(La traducció del fragment de Fatemeh Ekhtessari és d’Azar; la traducció del fragment de Kaloune és de Toni Clapés; la traducció del fragment de Leire Bilbao és de Laia Noguera. Els podreu trobar el llibre que s’ha editat amb motiu del Festival, amb disseny de Pedro Oliver.)