El dotzè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, Alda Merini i el dígraf del desitx

Quan ahir Víctor Sunyol, un home que aprecio per la seva dolça transparència i per la seva subtil i sempre amable ironia i intel·ligència, i un poeta que segueixo perquè diu des del no dir, des de l’experimentació i des de la sintaxi rompuda, parlava de mi em vaig emocionar. Perquè el tenia molt a prop, perquè tot era molt directe, molt amb sense filtres. Amb sense Jordi Domènech. I tanmateix amb un premi que duu el seu nom i que té ja una història de dotze anys gràcies a la tossuderia, la tenacitat i la fe de la gent que hi ha cregut, entre els quals, els amics del poeta i traductor que fou Jordi Domènech i, d’entre tots ells, l’admirat poeta, traductor i editor que és Antoni Clapés.

Per parlar de mi Sunyol va fer servir els meus jocs de paraules, que són les paraules des d’on em dic i intento escriure el meu món, que és la meva poesia. Ironitzava sobre el dir i el callar. Sobre els meus molts noms. Sobre els volcans i les muntanyes, que són en mi metàfora i lloc de partença i d’arribada de moltes fites existencials i poètiques. Entremig va llegir un text meu que jo, ahir, no recordava haver escrit però sí: “Perquè mai podrem arribar a copsar la màgia del no-res / de l’aire que hi ha entre la cicatriu i la pell de l’ànima.” Després em va dir que s’havia descuidat de dir una cosa. I ho va fer sense voler, mogut pel moment.

alda-meriniJo, en canvi, per parlar de la Merini, vaig no dir tot de coses al voltant de l’apassionada aventura poètica que m’ha dut a obtenir el XIIè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia, que fan possible BancSabadell i Cafècentral poesia, i que té un jurat integrat poetes i traductors de primera com Feliu Formosa, Dolors Udina, Víctor Sunyol, Corina Oproae, Joaquim Sala-Sanahuja, Josep M. Sala-Valldaura i Jaume Pons-Alorda, que han sabut llegir el risc d’aquesta versió del poemari Clinica dell’abbandono (Einaudi), de la dona-doll que és Alda Merini (1931-2009). Per parlar de la Merini vaig fer servir metàfores quotidianes que tenen a veure amb l’ordre i l’aventura de qualsevol traducció. Ordre i aventura, rigor i risc. I punt.

O no: un gran gràcies que va i ve de dalt a baix, del més enllà al més ençà, i no s’atura. Grazie ancora.

_PPP0857(Aquí, el dígraf escoltant Feliu Formosa captats per Andreu Clapés.)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: