“La grande bellezza”, el fracàs, la redempció i les coses bones que ens queden per fer

“La più consistente scoperta che ho fatto dopo di aver compito 65 anni è che non posso più perdere tempo a fare cose che non mi va di fare”, diu el protagonista de “La grande bellezza”. No, no perdré el temps escrivint per a qui no em sàpiga llegir. No perdré el temps escrivint per a qui no em vulgui llegir. No perdré el temps escrivint. El guanyaré.

LA-GRANDE-BELLEZZA_Servillo-300x199

No. No tinc 65 anys. Però penso i corroboro l’afirmació que obre aquest text, que escric potser per a no ningú, només pel plaer d’escriure.

Com que no vaig poder veure a la gran pantalla aquesta pel·lícula he hagut d’esperar a tenir-la en format DVD. Intuïa que no em decebria, i l’espera ha valgut ben bé la pena. El que ara lamento és que trigaré anys –tant de bo vagi errada– a tornar a veure per primer cop –aquell descobriment primer, aquell desprecintament tan amatent– una pel·lícula de l’abast i la magnitud d’aquest film de Paolo Sorrentino.

L’han comparada amb “La dolce vita”, de Federico Fellini, i Sorrentino llança pilotes fora dient que la feina d’un mateix no es pot comparar amb una obra mestra. Podria ser falsa modèstia. O podria ser cert. El temps haurà de dir si “La grande bellezza”, passa, com “La dolce vita” el llistó de les obres mestres. El que sí que ara per ara ja és clar és que som davant d’un capolavoro. I estaré d’acord amb qui afirmi el contrari. L’univers és fet perquè hi hagi maneres de pensar divergents. Perquè hi hagi el sí, i la negació del sí.

Sí. És un gran treball. Començant i acabant per la música. Començant i acabant per la fotografia. Començant i acabant pel treball actoral de tots i cadascun dels personatges secundaris i, sobretot dels més sobretots, per la interpretació de Toni Servillo en el paper del cínic, cruel, dolç i l’aleatori misantrop Jep Gambardella.

trailer-la-grande-bellezza-14041-620x250

I Roma com a actriu. Tan falsa, tan certa, tan descaradament apassionada, tan atractiva. Perquè aquí Roma, com a “La dolce vita”, és personatge. Però aquí, a diferència del film de Fellini, la perifèria es mostra poc, i ens movem sempre en el centre més estricte. La perifèria només hi apareix d’esquitllentes, anomenada, existent, però lluny dels paràmetres de la majoria de les seqüències. La perifèria és la vida real de molts de nosaltres, però ells, els de la pel·lícula, viuen la seva vida al centre. Al centre de la mentida i la falsedat, al centre de la disbauxa disfressada de divertimento, al centre de l’aparença per sobre de tot el que és real, al centre del fracàs. Elles i ells viuen al cor de l’apatia de l’excés.

Tot és excés a “La grande bellezza”. I el primer i irrevocable excés és el de la bellesa. Roma és aquí impressionant. Ja ho sabem, ja ho sabíem, però Sorrentino ens la realça. I ens l’administra amb altes dosis de cinisme i crueltat. Per cínica –i bella–, l’escena en què un nullafacente Gambardella es passeja a primera hora, probablement sense haver anat a dormir, arran de Tíber, i pensa en veu alta i diu coses com que quan va arribar a Roma es va precipitar sobre el “vortice della mundanità, ma io…” i passen tres homes que corren i deixen anar com si res la seva espantosa mundanitat. Per cruel –i bella, come no!–, l’escena que m’emociona més de la pel·lícula, quan després de la mort de Ramona, Gambardella entra i es mou lent a càmera lenta pel bar Calisto entre les animetes que allí s’hi solen deixar caure, a totes hores, en aquell racó de món que és piazza Calisto, a prop del cor del Trastevere. La plaça amagada. Le sigarette. El ganxet. Les parelles forçades. El temps aturat en un cendrer de birra Peroni. Gambardella segueix lent a càmera lenta i algú diu allò que ningú no vol sentir… Se’m glaça el cor. Pel que diu. Pel que diu callant. I pels records que guarda per mi aquest lloc.

I per cruels, ocurrents, salvatges o llances de punta finíssima, els diàlegs amb Talia Concept, amb Stefania, amb Edigio (i la continuació amb la seva filla) o amb el cardinale Bellucci, que acaba amb una sentència a contrallum dita en llatí. Uff. Moltes coses, massa coses.

Tot és excés a “La grande bellezza”, però es tracta d’un excés que parteix d’allò que és real: i pensem en la festa dels primers minuts de la cinta, que deu ser la festa més ben filmada de la història del cinema de tots els temps. Hi tenim música, moviment i la bellesa del més enllà, i aquí el més enllà es diu Roma, i fa palíndrom amb mort, i no pas amb amor. Però no ens desviem. Tornem a la festa: Raffaella Carrà, les dones de silicona, els homes betumats, la joventut sense cap mena de límit, la sensualitat desmesurada i deixada anar com un gos sense corretja. Una coreografia absurda i un final que es ralenteix com el fum del tabac: és ell, el pilar sobre el qual bascula “La grande bellezza”: Jep Gambardella, el protagonista.

La història del fracàs contada des de l’excés. I aquí ja ens deixem de palíndroms i anem de ple a l’oxímoron. Sembla que el fracàs sigui parent de la boira, del quasi-res, del no-moviment, del silenci, de la quietud. Però a “La grande bellezza” és ben bé al revés. D’aquí l’aparent contradicció, que ens duu a la redempció final. Perquè Jep Gambardella, a diferència del Marcello de “La dolce vita”, que seguirà igual, perdent o guanyant la vida de nit en nit, de dona en dona, de ploma en ploma, com les del coixí que sensual es trenca sobre el cel d’una platja mentre una nena –la innocència– s’ho mira de lluny i diu coses que mai no sabrem: ja no som verges, ja no som ingenus, ara som sords. I la vida seguirà. Dolça o no.

Seguim amb el nostre Jep redimit, el qui malgrat el malestar, el disgust i l’avorriment de tot i de tothom és capaç de veure-hi clar i estimar la puresa, que és la Ramona, que és la Santa, que és tot el que és cert. Els crèdits finals deixen lloc a l’esperança. A ningú la responsabilitat del teu fat. Tu ets el teu amo. El teu camí el dibuixen els teus passos. O el fum de la cigarreta que t’estàs fumant. I que es ralenteix. Com la vida, com la bellesa, quan ens posem a pensar-la. La vida, i la bellesa.

I és que pensar en algú o en alguna cosa fa que tot se’ns aturi: un record ara per a Anita Ekberg (1931-2015), que acaba de morir, oblidada de tot i de tothom des de feia anys. El seu esclat va ser intens i breu: una dona descomunal abraçada a un home descomunal dins la Fontana di Trevi. Hi ha coses que no tenen mesura, hem dit i seguim dient. Ai, “La dolce vita”, i ai, “La grande bellezza” i les obres que ens duen allí on ment i cor van per lliures. Lentament, o ben de pressa. I esperen que puguem tornar a fer aquelles belles coses que ens han quedat per fer, lentament o ben de pressa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: