El desembre i les ganes de tancar-se i de trobar un braç amic

Si ningú (o gairebé ningú) no et truca per telèfon, per què en vols tenir un, et preguntaries. Si per correu electrònic només (o gairebé només) reps invitacions a fer coses que no tens ganes de fer i promocions que conviden al consumisme, de vegades disfressat de cultura i de vegades a pèl: potencial diner per gastar i prou. Si de diner tu no en tens, perquè no et paguen quan t’haurien de pagar i perquè hi ha un fill de puta col·lectiu que dictamina que el que tu fas no val res, o val ben poc. No siguem absolutistes, va. Si ningú (d’això ja fa temps) t’escriu cartes escrites a mà, per què et cal tenir bústia, seguiries dient-te. De timbre no n’has tingut mai ni en tindràs. Només tens un cadenat i una claueta. I el tanques. I et tanques. I entres al bucle dels teus somnis recurrents i massa reals. Somnia, però somnia bé, et diries. Però no. Són somnis amb un alt component de realitat. Que et fan llevar suat, moll, patint, o rient. Monstres de veritat. Cosa certa.

 

I llavors busques la cançó més trista per refugiar-t’hi i que ningú et faci fora d’allí. I sempre la trobes, la cançó. I sempre t’hi quedes unes quantes escoltes, dins d’aquest refugi fet de somni, també, i de sons, és clar.

 

Què té el desembre que sempre et fa mal? Què tenen els dies curts que se’t claven a la pensa i t’assassinen l’alè? Per què aquesta malaltissa obsessió per ser feliços en aquesta època de l’any, en què, religions a part, tot just tens ganes de tancar-te i no sortir fins que tornin a despuntar les flors? M’ho has dit moltes vegades. I potser no t’he escoltat. No et trucaré. No t’escriuré. No t’esperaré arran de porta. Però truca’m tu. Escriu-me, sí, escriu-me tu. I vine’m a buscar, que jo et duré lluny. Lluny de tot el que necessites clavar a la línia de l’horitzó per veure amb més distància.

 

Ser solidari per Nadal donant diners a tort i a dret és una fal·làcia més d’aquestes dates. Ser solidari per Nadal és mirar de saber entendre qui veiem que necessita ser entès, però no gosa dir que té un mal que no el cura cap medecina. Un mal que només el curaria un braç calent on abraçar-se. Com el tronc de la nau a la deriva que troba el nàufrag abans de rendir-se i deixar-se engolir, mar avall, pel monstre d’aigua que és el mar.

 

I fumar-se la cigarreta abans de morir. O de tornar a néixer. Perquè per tornar a néixer necessitem morir. Sense preguntar-nos qui és qui, ni qui ens donaria foc o flama. Seguir, sense preguntar-nos res. Seguir.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: