El dígraf del desitx i INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS (una entrevista)

tx_by Bastanist Cucurella_febrer 2010

Per què, quan i com comences a escriure?

Començo per atzar, o per necessitat, o per inconsciència, o per una connexió amb un més enllà. No ho sé. I aquest no saber potser és el motor que va engegar una maquinària a voltes coherent i a voltes no. Una roda que roda i roda i que no té aturador.

El 2008 guanyes el Premi Pollença de Poesia amb INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Què hi troba el lector a aquest poemari?

És un poemari compactat. Diu amb poemes el naixement, el creixement, la mort i la resurrecció d’una passió que neix de la meva escriptura, del doble joc que és escriure. He fet, arreu de Catalunya i d’Europa, recitals on he dit i redit pomes d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Fins i tot alguns han estat traduïts a l’ucraïnès! I uns altres, són matèria del primer disc d’un grup de música que integro: Folls i nocturns.

Què n’opines dels premis?

No m’agraden els premis. Perquè depenen del criteri d’un jurat, que és infinitament humà i de vegades injustament cruel. El món de la creació té uns meandres que no responen a cap lògica i haver de numerar (trista concreció!) el grau de qualitat i/o perfecció o desperfecció perquè un poemari que opta a un premi entri dins la primera, segona o tercera ronda d’eliminació i haver de defensar-lo o esquarterar-lo entre un col·lectiu de persones (els integrants del jurat) que potser tenen uns criteris estètics i existencials diametralment oposats requereix un alt grau d’intel·ligència i saber fer que no tothom té. M’adono que jo no sé jugar a aquest joc. Vaig format part d’un jurat d’un premi durant un temps i ho vaig deixar, per coherència amb mi mateixa.
Pel que fa a presentar-me a premis, crec que la meva és una poesia que més que guanyar premis, els perd. És una poesia que juga (i no és pas l’única!) amb unes cartes diverses. Guanyar l’any 2008 el Premi Pollença de poesia va ser quelcom sorprenent; després, llegint el que l’esplèndid jurat d’aquell any (Antoni Clapés, Jaume Mesquida, Joan Perelló i Antoni Xumet) va dir d’INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS em vaig adonar que no s’havien begut l’enteniment. Van saber copsar l’insòlit, la màgia del joc, el foc de la paraula. Van ser potser massa agosarats… Aquell premi va morir aleshores. No hi ha hagut noves convocatòries.

Més enllà del que tens amb El Gall, has publicat diversos gèneres. En quin et sents més còmode? Com et decantes per un o altre format?

Escric poesia i escric teatre. No ho decideixo jo. Són les paraules, els textos per si mateixos, que decideixen vestir-se de poesia o vestir-se de teatre. Adoro tots dos gèneres. I hi experimento.

Quin procés segueixes a l’hora d’escriure un poemari?

De vegades mana la forma dels textos. O la no forma dels textos, és a dir, quan em decanto a priori per defugir la convenció formal i començar a jugar i a desconcertar des del primer moment. Altres vegades, però, mana allò que tinc ganes de dir, o de dir callant. Perquè fer poesia és dir callant.

I tinc sempre diversos fronts oberts, diversos projectes de llibres que vaig escrivint. I escric al tren. I escric de nits. O de dies. La meva creativitat ha crescut (en totes les seves facetes) en els darrers anys. Em costa trobar espais buits, però no sé parar, no vull parar, i de fet no paro. I si caic hauré caigut i em tornaré a aixecar.

Escriure, és el teu modus vivendi?

Escric. I dic. I visc.

Què hi ha de biogràfic en la seva obra?

Totes les biografies són una invenció. Més o menys reeixida, però una invenció.

Com et defineixes com a lectora? Quines són les seves preferències?

Cada dia em torno més exigent. Necessito col·leccions de paraules que se’m clavin al mig de la panxa, que no passin pel cap. Que siguin mannà, necessitat, supervivència. M’adono que sempre torno a uns mateixos autors, i a unes mateixes obres. Amb els llibres que escoltem passa el mateix que amb la música que llegim. Tornem sempre als nostres orígens. Al nostre centre. A nosaltres mateixos, fets literatura o fets melodia.

Coneixies El Gall abans de començar a col·laborar-hi? Què destaques de la nostra col·lecció?

Vaig conèixer El Gall arran del Premi Pollença. La col·lecció de poesia té un format preciós, per senzill i elegant, i a l’alçada dels autors que s’hi publiquen. Un nivell altíssim, en diria. Ara bé, no sé per quin motiu, si pel fet de ser una editorial insular o pel fet que potser es publiquen cada any massa llibres de poesia i massa llibres de massa coses, és poc visible a les llibreries de Barcelona. I a les llibreries d’altres ciutats importants de Catalunya és pràcticament inexistent.

Per posar exemples concrets, quan en un festival de poesia em diuen que tindran una paradeta amb llibres dels poetes sempre demano que hi figuri INTEMPERÀNCIA ROIG ENCÈS. Però no arriba mai. Per què? Què passa? Problemes de distribució? Què ha de fer un lector que vol comprar (sí: comprar!) un llibre de poesia i no pot?

Tot hauria de fluir d’una altra manera. Perquè el potencial poètic (quant a autors i quant a editors) que les illes poden oferir al continent és magmàtic. Que corri aquest magma, doncs, i no pas la sang.

 

(I ho diem sempre, sí, que sol passar, això que et tallin el text, i llavors, és clar… hi falta alguna cosa o unes quantes coses! Reprodueixo ara i aquí l’entrevista sencera que em van fer la primavera del 2014 la gent d’El gall editor, editorial amb qui vaig publicar el meu penúltim llibre.)

(La foto me la va fer la Bastanist, una de les meves germanes: gràcies!)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: