Temps, olors i belleses: el Palau Güell

El temps no es mesura en temps. Això dèiem. Això seguim dient. El temps es mesura amb olors, amb el record de les olors perdudes. O amb sensacions, amb sensacions impossibles de comptar i de contar, de mesurar i de fiscalitzar de cap mena de manera. Hi ha sensacions que són secrets. I callen sempre. Ui, no. Un dia parlen. Parlen el dia que el record d’aquella olor perduda i de cop retrobada les fa parlar. I no entenem ben bé què ens diuen, ni perquè. Però ens emocionen. I ens farien plorar.

Feia dies que tenia pendent d’anar a visitar el Palau Güell (Nou de la Rambla, 3-5 · Barcelona), del gran, immens, estratosfèric i irrepetible Antoni Gaudí. El primer gran encàrrec que el jove arquitecte rebria del que acabaria sent el seu client més important, Eusebi Güell. L’edifici es va construir entre el 1886 i el 1890. Es va mig estrenar el 1888, coincidint amb l’Exposició Universal. El matrimoni Güell va viure al Palau relativament poc, fins al 1906, any en què es van traslladar a la Casa Larrard, al Park Güell –Eusebi Güell hi va viure fins al dia de la seva mort, el 1918. Durant la guerra incivil va servir com a comissaria i no cal que ens imaginem com anaven els trets. L’any 1944 un americà la va voler comprar peça per peça i endur-se-la mar enllà: ai. Finalment, el 1945 la Diputació de Barcelona la va adquirir a Mercè Güell i López, hereva, que la va donar a canvi d’una pensió vitalícia i amb dues condicions: que no es modifiqués res de l’edifici i que es dediqués a finalitats culturals.

El 1954 s’instal·la al Palau Güell el Museu d’Art Escènic i, amb ell, la biblioteca i l’arxiu. S’hi va estar molts anys. Fins al dia que ho vaig descobrir. M’interessaven els estudis teatrals i anava, de tardes, al Palau, o la biblioteca. O a tots dos llocs alhora. No hi havia la turistificació imperant avui a Barcelona. El patrimoni arquitectònic nacional no era aleshores un mercadeig. Era patrimoni i prou. De vegades en decadència, però i prou. Ara hem entrat en una espiral de comercialització totalitzadora. No entenc com és que a Barcelona encara no venen llaunes amb aire de la ciutat… Però tornem on érem. Els carrers feien més pudor que ara: aquella cosa tan característica dels barris baixos, ja se sap. Ningú es mirava ni tan sols la façana ni la forja de les portes de l’edifici. Malgrat la voluptuositat de les tribunes i el marbre excèntric de l’exterior, el Palau passava desapercebut per a la gran massa. Els carrers feien pudor, deia. I en entrar al Palau, oh: meravella: tot era silenci i una olor de fusta impossible d’oblidar. Pertot la fusta, pertot l’olor de fusta –“Una vella coneguda olor…”, que resava Benet i Jornet.

Hi anava de tardes, deia. Pujava les escales –no recordo haver-me trobat mai amb ningú– i, a mà dreta, entrava en una sala petitíssima on no hi havia els llibres, sinó uns arxivadors de fusta amb les clàssiques fitxes de cartró horitzontals, amb ratlles i amb una ratlleta superior més gruixuda i de color vermell. Aquelles fitxes indexaven els llibres dramàtics. Jo buscava el que m’interessava, ho demanava a la bibliotecària i ella anava a buscar els llibres a una altra sala. Vaig llegir els clàssics grecs, i Beckett, el gran Koltès, i molts més. Va ser una època memorable. Una època i una olor, la del Palau, la de les escales del Palau, la de la saleta de les fitxes de la biblioteca, que vaig tenir oblidada fins aquest dia. Fins al dia que vaig anar a visitar, com una turista més, i amb tota la família, aquesta gran bellesa.

palacio-guell

El magne edifici conté l’essència de l’obra de Gaudí i és essencial per entendre la seva evolució posterior. Les cotxeres són una meravella de senzillesa, elegància i pragmatisme. Tot fet amb totxos: materials senzills tractats a la manera dels materials més nobles. L’escala de cargol (avui tancada) amb volta catalana és una joia! La distribució de tot l’edifici, pensat per a una gent que té diners, que té una densa vida social, que sap viure bé i que sap ben perdre els passos a la sala dels passos perduts. I la sala de fumadors. I el mobiliari. I Shakespeare en un vitrall. I tants altres detalls. I arribem al terrat i a un entramat de xemeneies de diverses formes i colors que desfien l’ímpetu del sol i el cel i el xiscle agut de les gavines de vora mar. Aquestes xemeneies, elegants ballarines de les alçades, són el darrer goig d’un edifici que és, ras i curt, excel·lència.

Tanta bellesa. Allò immòbil, projectat per Gaudí i dut a terme per una colla de professionals de luxe del ram de la forja, l’ebenisteria, la ceràmica, el marbre, el vidre i més. I tantes belleses. Allò mòbil. Projectat com un somni per dos amants que no pensen, que només somnien en cavalls que volen i en primaveres i tardors que sempre tornen. Tanta bellesa. I tres belleses que són només nostres. Tot moviment. Tot gràcia. Tot amor.

Em vaig emocionar. Per les tres gràcies. Pel Palau. Per Gaudí, que sempre m’emociona. Per les olors retrobades. Per una Barcelona perduda. Per un passat propi que ja només m’és passat. Per tanta meravella en un sol migdia de desembre. No duia la càmera de fotos i el mòbil se m’acabava de morir. Totes les imatges que tinc d’aquell dia les duc dins, en un feix preciós, immortalitzades fins al dia que tornaran a ser tot moviment, tot gràcia, tot amor. I aquest dia pot ser avui mateix.

(La foto la vaig treure d’internet, però ara no recordo d’on. Disculpeu-me.)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: