Àngels, llum i brutalitat: el cementiri de Comillas i Senior i el Cor Brutal

20141004_Àngel exterminador

 

Comillas, Cantàbria. Busco l’Àngel Exterminador, del Llimona, de Josep Llimona. Català, també, com nosaltres, perduts en aquest país que sembla que no ens entengui. No és el primer cop que trepitjo Comillas però sí que és el primer cop que busco l’Àngel. L’Exterminador. Llum de tarda d’octubre més que forta, fortíssima, en un esclat de força que ve de les muntanyes per anar a desembocar al Cantàbric, al mar salvatge i voraç, al nord. Buscava fer una descoberta estrepitosa i la cosa va superar l’adjectiu estrepitós. Em tocava fer de DJ en aquell moment i, de cop, entre les possibles cançons a sonar en vaig veure una i vaig pitjar el botó impulsivament, intuïtivament. I la vaig encertar.

L’Àngel Exterminador de Josep Llimona presidia, solemne, el punt més alt d’un cementiri que mira altiu els horitzons. Un punt alt que són les ruïnes d’una església que va haver de tancar perquè els seus “clients” van discutir i van deixar d’entendre’s i van començar a tenir por del més ençà i, sobretot, del Més Enllà, escrit així, en caixes altes. Allò que passa. La por, vull dir, no l’anarquia de les majúscules. Seguim. Perquè van passar els anys i de les restes del temple se’n va fer un cementiri i els morts creixien i creixen i calia ampliar la casa. L’ampliació i reforma (1893) va ser obra de l’arquitecte també català Lluís Domènech i Muntaner, que ja havia fet algun mausoleu per al marquès al Palau de Sobrellano i que també havia fet una font que està al mig del poble, una petita meravella que passa inadvertida a colles i colles de turistes que es creuen que val la pena de veure només el que s’ha de pagar. Raja el cel. I raja l’aigua. I entremig, cossos i rostres en pedra que desafien el temps, i tot. Desafiar el temps ja és desafiar-ho tot, sí. Dic. I seguim.

Resulta que el marquès de Comillas havia encarregat a l’escultor Llimona una peça per al mausoleu familiar –i quina dèria amb els mausoleus i les escultures per alimentar els egos i la grandesa del diner per poder dir ben alt jo-he-estat-aquí. La peça era l’Àngel Exterminador, però després no va ser. L’escultura ja estava feta. I la van col·locar en un altre lloc, que és sobre l’entramat de nínxols del cementiri, on anteriorment hi havia hagut la nau central del temple. On s’hi resava, ara s’hi calla. On l’horitzontalitat regnava, s’hi alça majestuós un àngel i les seves dues ales d’àngel. O de dimoni? Perquè qui és l’Àngel Exterminador, un àngel o un dimoni? No ho resoldrem ara i aquí, ni ho voldríem. Ara bé, tot plegat té un aire de sí i de no, de lluita i contralluita, de por i veneració, de bellesa i decadència (ai, no, que aquests són sinònims!), de pas del temps i pas de tot i perdurabilitat, d’eternitat i un dia. De més enllà –aquí en caixa baixa– de tot, de qualsevol cosa.

L’encert de la cançó que potser per atzar –però si l’atzar no admet mai un potser!– vaig fer sonar, i que vaig fer sonar a tot volum aquella tarda d’octubre sota aquella llum ferotge, era “Bomba de plaer” (versió “El poder del voler”), dels “terroristas del cariño” (Kiko Amat dixit) Senior i el Cor Brutal.

I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “És que no saps que és massa tard / per agenollar-te davant dels sants / i que la creu que has carregat / no és una excusa per a no pensar / que el teu cos no és de ningú, / no cal que el guardes en nom de Jesús…” Els sants, els morts. La creu, les creus. L’àngel. El cos. Els noms. Els noms dels que hi són i els noms dels que no hi són. I tot lliga a la perfecció menys una cosa: “Així que ix ja de l’anonimat: / droga’t i folla i perd el cap…” Comillas té alguna cosa inexplicable, no escrita, no dita, i un estrany tràfic de catalans. Tot lliga: “Abans de nàixer ja estem condemnats / a divertir-mos i a fer-mos mal / de tant d’amar.” La llum d’aquella tarda, i de moltes altres tardes de llum fortíssima, va ser una bomba. Una bomba de plaer. Com la cançó. Com l’Àngel Exterminador presidint aquell promontori amerat de bellesa. I tot lliga menys una cosa: per què Cor i Brutal els trobo escrits en caixa alta? Ah: oh: és l’anarquia. L’anarquia de les caixes altes. I del Cor, dels cors; del bum-bum, del cant conjunt, sense cap tragèdia, només cant, només cant. I d’allò que és Brutal. I tot lliga a la perfecció. Sí.

(I aquí us deixem una versió acústica de “Bomba de plaer”, però vosaltres busqueu la del disc “El poder del voler”.  I busqueu els àngels. O no. I la llum.)

(I si aneu a Comillas visiteu El Capricho, de Gaudí, una de les tres obres que va dur a terme fora de Catalunya.)

(La foto l’he feta jo, per això no n’indico ja l’autoria.)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: