Té pètals a les ales i lava a les mans o la història de CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA

Image

A. (aquest n’era el seu primer títol) fou gestat a les acaballes de l’estiu i la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Conceptualment, dies abans que esclatessin els lilàs li arribà el punt final. El 28 de març de 2007, de matinada, va passar un estel que es va quedar. A. fou enllestit definitivament passat solstici d’estiu del 2008. A. va ser fet amb caixes altes i baixes, i els punts i les comes perduts en els viaranys de la sintaxi d’obres anteriors o paral·leles de l’autora s’hi van retrobar com si res. A. s’havia d’haver editat la primavera del 2010, però el seu primer projecte editorial va fer fallida. Hi hagué encara un segon projecte, amb un disseny acuradíssim i una imatge en roig (d’Oriol Cornudella, que il·lustra aquest article). Aleshores A. s’anomenava NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU. Ara A. inicia un nou camí. A. camina sol. No l’entretingueu, que té pètals a les ales i lava a les mans.

El projecte d’A. o NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU va obtenir un ajut a la creació literària l’any 2006 (Institució de les Lletres Catalanes). Eren altres temps. I un poeta podia crear amb una mena de beca, malgrat que una part important de l’import se’l quedés un ministeri estranger. Tant se val. Avui volem parlar de poesia. El cas és que a partir de textos d’aquell llibre creixent, el 10 de novembre de 2007 el dígraf va fer a l’església de la Mercè de Girona –en el marc del festival A part– un recital interactiu i intimista que va anomenar CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. L’hivern del 2013, quan estàvem treballant en la preparació d’aquesta publicació, els editors –Laia Noguera i Esteve Plantada– van proposar que el poemari es titulés tot just CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA. El dígraf, que tornava a viure un moment volcànic, va dir sí.

Image

CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA ara forma part de l’esplèndid catàleg d’Edicions Terrícola (és el volum segon de la col·lecció “Llibres de l’afrau”). El primer i el tercer volum és obra de la parella de fet (poètic) més prolífica que han donat darrerament les lletres catalanes: Lluís Calvo (amb LLEGAT REBEL) i David Caño (amb RES ÉS ARA NI AIXÒ). O sigui que entremig d’aquest parell de bèsties del vers, el dígraf és la forastera: intrusa, mitgera, femení amb nom masculí, equívoca, pregonament silent, i cridanera de crits que vénen o de molt endins o de molt lluny. I la mida i/o la distància de les coses no sol obeir, en mi, criteris físics. He dit. I segueixo.

Un catàleg, el de Terrícola, que, com deia Jaume C. Pons Alorda s’iniciava amb “l’equip triple C” (Calvo, Cucurella, Caño) i que començava a presentar-se en públic un vespre en què, seguint amb Pons Alorda, tot rebentava de poesia: el 12 del 12 del 13. Un catàleg de poesia que toca totes les arts en cadascun dels seus títols. Sí. És ver.

En el darrer sender que va emprendre CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA hi ha hagut la presència activa dels editors, Laia Noguera i Esteve Plantada (als quals s’hi ha afegit Joan Duran), i d’una tercera presència, tan etèria i real com la que va inspirar el text… Gràcies a aquesta tercera presència, que anomenarem T., ha sigut un regal dels déus més àcrates afegir i treure versos, millorar impassos, tallar síncopes. El resultat és un llibre a mig camí entre el llibre ben editat i un llibre d’artista. Per què? Perquè ha estat dissenyat amb cura, mimant des del primer al darrer detall. Des de la tipografia (una Pradell que és tot poesia), a la tria de les tintes (com m’agrada el meu rosa!), al relleu dels títols, al pòster que abriga el cos-llibre-de-lletra. Un pòster que conté en cadascun dels títols obra gràfica i paraules (Jordi Aligué, David Esterri, Fiona Morrison, Irene Solà, Isaki Lacuesta i Màrius Sampere) que són partença, darrera parada, fetitxe, joia. Els malabaristes de tanta sublimació creativa han estat el tàndem format per Albert Grèbol i Núria Vila. Ells són CanCun. Ells són els que s’han entès amb l’Esteva Plantada i la Laia Noguera per anar fent créixer les tres criatures. Hem negociat algunes coses i unes altres han sigut innegociables. Però tot amb tot les criatures han anat creixent amb el pas de les estacions. Acaben de néixer. Són precioses. D’una bellesa conjugable amb totes les seves accepcions.

Image

He tingut la sort. I és una sort, sí. He tingut la sort, deia, en el meu cas, que els qui m’acompanyin a la coberta del llibre siguin dos artistes de ment clara, de pulsió contundent, de cos obert en canal a l’art que toquen. Els meus dos artistes són l’il·lustrador i gravador Jordi Aligué i el músic i compositor David Esterri. El Jordi va crear, amb quatre traços (no en calen més: “Less is more”, deia Mies van der Rohe, i ho podia haver dit, també, Samuel Beckett) la A primera, el volcà i la lava. És tot. És tot el que havia de ser. I els blancs del que serà. El David ha creat una petita-gran (totes les petites coses són sempre immenses) peça musical que comença tímida i s’accelera lleugerament, i acaba segura, plena de pes, plena de vida.

Per acabar de reblar el clau, hi falta la veu, la veu de dins, el crit. I és que ahir, el dia de la primera presentació del llibre, cada poeta havia de llegir uns quants textos del llibre seu i cada poeta aniria acompanyat d’un altre artista. La ballarina Helena Pellissé acompanyaria el poeta Lluís Calvo i el violoncel·lista Pau Marquès acompanyaria el poeta David Caño. A mi m’acompanyaria la cantant Celeste Alías. Ni ella ni jo no vam voler saber què faríem. Ens vam llançar, felices, al buit. I volant vam brodar en l’aire paraules i sons que s’escampaven, serpentejants, per l’aire d’una sala blanca amb sostre altíssim de l’MX Espai, al carrer de la Llibreteria, al cor d’una Barcelona que va tornar a ser, per una estona, una mica meva.

L’acte d’ahir va ser màgic i irrepetible. Tan irrepetible i màgic com havia sigut el moment d’escriptura del que era A. i ara és CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA durant la tardor del 2006 i al seu immediat hivern, el del 2007. Només pel fet d’haver viscut intensament el procés d’escriptura i desdoblament (el veritable procés de creació!) ja n’hauria tingut ben prou. Però aquí s’hi suma l’aventura de l’edició amb la Laia i l’Esteve. La creació a partir de la creació amb el Jordi i el David. La mescla de tot plegat de la mà de la Núria i l’Albert. I acte performatiu d’ahir, amb la Celeste, vivint-ho i revivint-ho tot de nou. Amb tots els nostres fills, els de carn i els de paraules i sons.

D’aquella tardor del 2006 hem arribat fins a les acaballes de l’hivern del 2013. (Mai hem parlat de pressa.) Malgrat el pas dels dies, A. és tan feliç ara com aleshores, com ho va ser NI DE NIT ES POT CONTAR UN CONTE TAN NOU, i com ho serà CADA VOLCÀ ÉS ABANS MUNTANYA (Ed. Terrícola, 2013). A., el nen que tenia i té encara pètals a les ales i lava a les mans, és Andreu Cornudella Cucurella (que ahir hi era, amb els altres). El llibre va per ell. I per tots els nens que sóc.

(La primera i la tercera imatge són d’Oriol Cornudella; l’altra, de la gent de Terrícola.)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: