l’escala que no s’acaba o l’ofici de ser poeta

Un dia, o un vespre, un desconegut que em volia fer fer un recital de poesia al seu poble, potser més aviat ciutat, em va preguntar: “Cobres, per recitar?” La pregunta, no pas el to, em va sonar a ofensa. Com si a una dona de la vida li preguntessin si cobra per fer la seva feina. Com si el plaer ja fos en si una moneda de canvi. És una joia enorme, sí, fer una cosa, la que sigui, i sentir un plaer petit gran o immens mentre hom la fa. Una joia. Els mesquins que treballen fent el que sigui però patint pel seu sou, pels seus drets, per l’estretor mental del seu cap, per les repressions de tota mena, per no sentir-se fora del rengle, per obligació, perquè toca, perquè sí, segurament no entendran de què parlo. Però els altres, els que saben que la vida és un viatge que no sabem quan s’acabarà i que cal ser íntegres i feliços a cada pas, sí. A la persona que em va fer la pregunta li vaig respondre: “Ser poeta és un ofici com qualsevol altre.” Em va dir que tenia contactes amb l’alcalde, tot esperant sorprendre’m. Li vaig deixar anar una tempesta lleugera sobre les forces del poder i la distribució dels diners que em vaig quedar seca.

Per muntar un recital de poesia cal que: 1) el festival, cicle, jornada s’encamini vers una línia determinada, no que sigui un campi qui pugui, o dit d’una altra manera, que tingui una direcció artística, un criteri; 2) hi hagi públic, però no un públic d’aquell que va a omplir, sinó un públic actiu, que senti, que rigui, que plori, que hi sigui de debò; 3) es tingui en compte que el poeta s’ha hagut de desplaçar fins al lloc del festival, cicle o jornada de poesia i que, per tant, ha tingut unes despeses reals en concepte de benzina o de transport públic (gens barats) i que per recitar hauria de cobrar alguna cosa, perquè és la seva feina i la fa amb tot l’amor que és capaç de compartir, segur.

Si a més a més hi ha un bon espai o un bon local, un bon escenari (un entarimat o un bell espai natural), quatre focus o la llum del sol o de la lluna, i s’edita un tríptic o un programa de mà ben dissenyat i ben pensat, i s’enregistra en vídeo, i un fotògraf professional fa fotos guapíssimes que els responsables de l’organització et fan arribar sense que les hagis de reclamar…, i l’esdeveniment surt a la premsa i et fa una entrevista un periodista que sap de què parla, i et conviden a sopar, i a un parell de cerveses, i et tracten a cos de rei i/o reina àcrata, tot això és una propina que s’accepta amb un somriure i s’arxiva a la memòria dels nostres recitals fets.

El problema, el gran problema, és que falli l’u, el dos, i el tres.

Però el poeta és un supervivent, l’últim dels últims, i sap que cal seguir malgrat tot. Malgrat tot. No callarem. Ni per dir poemes ni per dir el que pensem. És l’escala, l’escala que no s’acaba.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: